JOSEP MARIA DE SAGARRA – VIDA PRIVADA

L’AUTOR I LA SEVA OBRA (RESUM):

Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961). Dramaturg, periodista, novel·lista, memorialista, traductor i, per damunt de tot, poeta.

La utilització d'una llengua viva i rica, l'ús de recursos retòrics d'una gran plasticitat, i sobretot, la intenció de distreure o commoure el lector o l'espectador, el connecten amb el públic i el lector popular i és recompensat amb èxits teatrals clamorosos, com La corona d'espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) o La Rambla de les floristes (1935). En el camp de la poesia cal destacar Cançons de rem i de vela (1923), El comte Arnau (1928) i El poema de Nadal (1931). La novel·la Vida privada (1932) és considerada la novel·la emblemàtica de Barcelona.

Col·labora amb assiduïtat a la premsa i aplega algunes d'aquestes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L'aperititu (1937). El 1938 s'estableix a França on es dedica, fonamentalment, a la traducció de la Divina Comèdia.
El 1940, de retorn a Catalunya, s'incorpora a la vida literària clandestina i, amb l'ajut d'alguns mecenes, enllesteix la traducció de Dante, tradueix el teatre de Shakespeare i escriu unes amenes i extenses Memòries (1954). Una bona part de les seves obres es tradueixen a diverses llengües i algunes es duen al cinema i la televisió.
FONT: http://www.escriptors.cat/autors/sagarrajm/pagina.php?id_sec=2279

 L’AUTOR I LA SEVA OBRA:

 

 Josep Maria de Sagarra

Descendent d'una antiga família de la noblesa catalana i fill de l'historiador Ferran de Sagarra i de Siscar, féu el batxillerat al col·legi dels jesuïtes del carrer de Casp i la carrera de lleis a la Universitat de Barcelona. El 1916 ingressà a l'Instituto Diplomático y Consular, de Madrid, però, poc abans d'acabar-los, deixà els estudis per dedicar-se de ple a la literatura.
El 1914 ja havia publicat un Primer llibre de poemes; quatre anys després, estrenà la primera peça teatral: la Rondalla d'esparvers; el 1919 publicà la primera novel·la (Paulina Buxareu) i, gràcies a J.Ortega y Gasset, entrà en el periodisme professional (corresponsal a Berlín del diari madrileny El Sol). En conjunt, Sagarra és autor d'una obra extensa i variada. Una obra que, amb un estil ric, acolorit i precís, tradueix un vitalisme descordat i escèptic, que, en essència, barreja molts dels planteigs temàtics i tècnics del Modernisme amb d'altres d'estrictament populars o vuitcentistes o, al contrari, amb d'altres de noucentistes. Entre el 1920 i el 1936, recollí amb fidelitat algunes de les aspiracions més significatives d'una època, els feliços vint, que tendia al cosmopolitisme més brillant i esportiu, i les més entranyables d'una societat, la catalana, que cercava les seves formes més genuïnes d'emoció i de realització política. I, així, esdevingué un autèntic mite popular que, en molts d'aspectes, ocupà el lloc que havien deixat buit Frederic Soler, Verdaguer, Guimerà o Maragall. La part més important pertany al camp de la poesia i del teatre. Sagarra conreà el poema intimista, la cançó, la balada de tipus goethià, el cant o la sàtira polítiques i el poema narratiu de vastes proporcions, més pròxim a la novel·la que no pas a l'èpica. Entre les obres més importants, cal citar: Cançons d'abril i de novembre (1918), Cançons de taverna i d'oblit (1922), Cançons de rem i de vela (1923), Cançons de totes les hores (1925), El comte Arnau (1928), La rosa de cristall (1933) i Àncores i estrelles (1936). A destacar els poemes satírics de tema polític, apareguts en El Be Negre i no aplegats mai en volum. En el camp del teatre Sagarra conreà també una gran varietat de gèneres. Intervingué en la realització d'algunes de les revistes musicals més famoses del Paral·lel (Charivari, etc. ), estrenà comèdies, farses i sainets de costums (La Llúcia i la Ramoneta, 1928; Les llàgrimes de l'Angelina, 1928; La Rambla de les floristes, 1935), publicà tragèdies (Judit, 1929) i, sobretot, creà un model de poema dramàtic que recollia amb originalitat una bona part dels ingredients del drama, o la comèdia, de costums i de la cançó popular catalana: Marçal Prior (1926), La filla del Carmesí (1929), La corona d'espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) i Reina (1935). Altrament, Sagarra col·laborà amb assiduïtat a la premsa (La Publicitat, Mirador) i aplegà algunes d'aquestes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L'aperitiu (1937; [1946?]). Publicà un bell llibre sobre Els ocells amics (1922), alguns contes i tres novel·les. Una de les novel·les, Vida privada (1932), constitueix una crònica meitat costumista, meitat proustiana, de la decadència de l'aristocràcia barcelonina. Entre el mes d'octubre del 1936 i el d'agost del 1940, residí a l'estranger.

El 1936, es casà amb Mercè Devesa i, entre aquesta data i el 1938, féu un llarg viatge de noces per les mars del sud, fruit del qual són dos llibres esplèndids: Entre l'equador i els tròpics (1938, però probablement del 1946) i La ruta blava (publicat, de primer, en versió castellana: 1942; pòstum, en versió original catalana: 1964). El 1938 s'establí a París i, en esclatar la guerra mundial, es traslladà successivament a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada i Banyuls de la Marenda, on es dedicà, fonamentalment, a la traducció de la Divina Comèdia. El 1940, de retorn a Catalunya, s'incorporà a la vida literària clandestina i, amb l'ajut d'alguns mecenes, enllestí la versió dantesca, traduí el teatre de Shakespeare i compongué el seu darrer poema narratiu: El poema de Montserrat (1950). Un poema ambiciós però d'execució desigual. D'aquests anys són també uns comentaris crítics sobre Verdaguer, reunits, pòstumament, en volum (Verdaguer, poeta de Catalunya, 1968). El 1946 començà de nou la seva activitat teatral i, més tard, la periodística. De primer, intentà de renovar a fons el seu repertori de models i, així, compongué alguns drames en prosa i d'inspiració existencialista que, malgrat l'interès, obtingueren poc ressò [...] .Després, fracassat aquest intent, tornà a un dels models més típics de la preguerra, el del poema dramàtic, i estrenà algunes de les seves obres més famoses: L'hereu i la forastera (1949), Les vinyes del Priorat (1950), L'alcova vermella (1952), etc. Finalment, conreà el drama burgès d'intenció religiosa (La ferida lluminosa, 1954; La paraula de foc, 1955) i adaptà amb vertadera fortuna algunes obres de Molière i Gogol': El senyor Perramon (1960) i El fiscal Requesens (1961).
L'activitat periodística, menys incisiva i brillant que la dels anys trenta, l'exercí en llengua castellana a Destino i a La Vanguardia Española [...] D'aquesta època, l'obra més important són unes saboroses i extenses Memòries (1954). Per diverses raons, de tipus més econòmic o literari que ideològic, Sagarra es distancià a poc a poc dels grups catalans de la resistència i començà a col·laborar amb els més o menys oficials. Així, fou conseller de la Sociedad General de Autores de España, a Madrid [...] Una bona part de les seves obres han estat traduïdes a diverses llengües i algunes han estat dutes al cinema (El Cafè de la Marina, La ferida lluminosa, La Rambla de les floristes, Vida privada).
FONT: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0057732&BATE=Josep%2520Maria%2520de%2520Sagarra%2520i%2520de%2520Castellarnau

 L’OBRA (VIDA PRIVADA):

 Josep M. de Sagarra va escriure 'Vida privada' el 1932, ara fa setanta-cinc anys, i edicions Proa n'ha fet una edició commemorativa.
La reedició inclou un pròleg de Lluís Permanyer i un epíleg de Xavier Pla, que ressegueix la tortuosa història, accidentada i dissortada, de les edicions de la novel·la. Recupera un article del mes d'agost del 1932, escrit pel periodista Manuel Brunet, cap de redacció del diari La Publicitat i director del setmanari Mirador, titulat 'La novel·la que Josep Maria de Sagarra ha escrit aquest estiu'. El document aporta dades molt interessants sobre l'escriptura de 'Vida privada': Sagarra la va redactar en dos mesos, a la biblioteca de l'Ateneu Barcelonès: hi passava sis hores diàries, a vegades deu i tot. En va escriure 650 quartilles. L'escriptor tenia trenta-vuit anys i es trobava en un moment de maduresa personal i literària. Ja coneixia Mercè Devesa, amb qui temps després es va casar. Devesa va viure molt de prop el procés de 'Vida privada', perquè la va mecanografiar.
L'article de Brunet també aporta informació sobre la concepció argumental que té Sagarra de la novel·la. Per Sagarra, l'argument es fonamenta en una concepció biològica, amb un tronc central d'on surten tot de ramificacions. Una de les crítiques més reiterades fetes a 'Vida privada' fou de no tenir argument.
Xavier Pla descobreix que la primera edició de 'Vida privada', de l'octubre del 1932, porta el peu d'impremta de la Llibreria Catalònia, però és una edició a compte d'autor, en dos volums al preu de deu pessetes. Portava una faixa publicitària, que deia: 'Josep M. de Sagarra fa un comentari desinteressat dels aspectes més apassionants i més íntims d'una societat existent...' Però els tràgics esdeveniments històrics, la guerra i la dictadura, fan que 'Vida privada' sigui avui la novel·la d'una societat inexistent.
'Vida privada' fou durant tres dècades introbable, prohibida per la censura que la trobava escandalosa i catalanista. Han de passar trenta-tres anys perquè se'n faci una segona edició, quan Sagarra ja és mort.
Josep M. de Sagarra es va morir, prematurament, l'any 1961, i l'any següent es va morir Josep M. Cruzet, l'editor de Selecta, segell que li havia anat publicant les obres. La vídua Cruzet es va negar a publicar la novel·la (vegeu vídeo). També la censura franquista va impedir que l'editorial Aymà de Joan B. Cendrós la reedités. No va ser fins el 1965 que en va sortir una segona edició, si bé mutilada per la censura. Per acabar-ho d'adobar el poeta Joan Oliver, director editorial d'Aymà, va sotmetre el text a una correcció ultranormativa que va desfigurar la novel·la. Fins l'any 1983 Edicions Proa no la torna a publicar íntegra.
Per Lluís Permanyer, la novel·la té tres grans valors: el dels espais i locals que fa sortir Sagarra a la novel·la, tots ben coneguts de l'escriptor; la galeria de personatges que hi apareixen, tant per la descripció que en fa, com, sobretot, perquè es basen en personatges reals. D'aquí ve que Permanyer digui que és una novel·la en clau, i és aquest un dels aspectes que va moure més escàndol, juntament amb les escenes de caràcter eròtic i sexual i dels baixos fons. Finalment, Permanyer en destaca el llenguatge, ric, viu, autèntic, el parlar de Barcelona, adaptat a les classes socials que descriu. Sobre aquest punt, justament, Permanyer va comprar en una llibreria de vell, fa uns trenta anys, l'exemplar de 'Vida privada' que Sagarra havia dedicat a Pompeu Fabra. És profusament subratllat amb llapis. Diu el periodista: 'El mestre reconeixia el seu admirat poeta com a creador de llenguatge, amb independència del gènere que conreés.' No ho va veure així Joan Oliver unes quantes dècades després, que considerava que Sagarra escrivia malament.
FONT: http://www.vilaweb.cat/noticia/2602293/noticia.html

MÉS INFORMACIÓ:

•  Tast de textos de Josep Maria de Sagarra, comentaris, adaptacions...: http://lletra.uoc.edu/ca/autor/josep-maria-de-sagarra

LA REPRESENTACIÓ TEATRAL:

VIDA PRIVADA
De JOSEP MARIA DE SAGARRA
Adaptació lliure i direcció XAVIER ALBERTÍ
MONTJUÏC del 3 de novembre al 5 de desembre

Per a molts, la millor novel·la en llengua catalana de la primera meitat del segle xx. Per a Josep Pla,
una novel·la d’una gran modernitat europea. Per a Albertí, la culminació d’un procés de recuperació
del patrimoni cultural a través del vodevil català, el cuplet, la revista musical, el melodrama i el teatre
social del Paral·lel dels anys 20 i 30.

Xavier Albertí és Artista Resident del Teatre Lliure.

“Vida privada al costat de la realitat no passa de ser una modesta novel·la rosa.” (J. M. de Sagarra.)
"Vida privada és una crònica social d’excel·lent adjectivació, un llibre maliciós, pensat, ple d’interès, d’una normalitat europea inqüestionable." (Josep Pla, Retrats de passaport)


intèrprets
Pere Arquillué / Imma Colomer / Xavier Frau / Oriol Genís / Miquel Malirach / Àurea Márquez /
Alícia Pérez / Mont Plans / Alba Pujol / Xavier Pujolràs / Aina Sánchez / Toni Vallès / piano Efrem Garcia

Continua llegint...

FRIEDRICH DÜRRENMATT - LA AVERÍA

Friedrich Dürrenmatt

(Konolfingen, Cantón de Berna, 5 de enero de 1921 - Neuchâtel, 14 de diciembre de 1990)

VIDA:

Fill d’un pastor protestant, Dürrenmatt va néixer el 5 de gener del 1921 a Konolfingen, un poble suís situat al cantó de Berna. El 1935 la seva família es traslladà a Berna, on va cursar estudis universitaris de Llengua i Literatura Alemanyes i de Filosofia. L’any 1943, però, va decidir que es volia dedicar a escriure i va abandonar la universitat. Al cap de poc va estrenar la seva primera peça teatral, Es steht geschrieben, que fou objecte de gran polèmica a causa de la seva crítica contra el perill que pot comportar prendre’s les escriptures religioses al peu de la lletra. El seu primer èxit teatral va ser Romulus der Grosse (Ròmul el Gran), obra que presenta la decadència de l’Imperi Romà sota el mandat del seu darrer emperador. El 1946 es casà amb l’actriu Lotti Geissler, amb qui va tenir tres fills. Els seus primers anys com a escriptor van estar marcats per una situació econòmica força precària, fet que el va moure a escriure novel·les policíaques com Der Richter und sein Henker, que avui és una de les lectures més habituals a les escoles de parla alemanya.

L’any 1952 la família es traslladà a Neuenburg, on Dürrenmatt estrenà l’obra que va representar el seu reconeixement com a dramaturg, Die Ehe des Herrn Mississippi (El matrimoni del Sr. Mississippi). A aquesta la va seguir Der Besuch der alten Dame (La visita de la vella dama), que li va suposar l’èxit internacional. L’any 1962 es va estrenar la que, segons molts crítics, és la seva millor obra, Die Physiker (Els Físics), que tracta dels perills que poden comportar els avenços de la ciència en mans de polítics sense escrúpols. L’any 1983 va morir la seva dona, i al cap d’un any es tornà a casar amb l’actriu Charlotte Kerr. Dürrenmatt va seguir escrivint per a l’escena, i també va adaptar i dirigir clàssics, com per exemple els de Shakespeare. Durant els darrers anys de la seva vida, desencisat amb el panorama teatral, va deixar de banda l’escenari per dedicar-se a l’assaig, sense abandonar la crítica política. Va morir l’any 1990 a Neuchâtel.

OBRA

Friedrich Dürrenmatt, novel·lista, assagista i dramaturg, ha estat sens dubte un dels autors més crítics amb la societat occidental posterior a la Segona Guerra Mundial. Tot i que és molt conegut per les seves novel·les policíaques, d'una profunditat filosòfica ben atípica en aquest gènere, el que més destaca de la seva producció literària són les obres de teatre. Igual que Bertolt Brecht, va conrear el teatre èpic, que pretenia involucrar el públic en un debat teòric en lloc d'oferir-los un simple entreteniment passiu. A diferència del seu contemporani, però, mai no va defensar cap ideologia política en concret, sinó que es dedicà a exercir una dura crítica dels totalitarismes del seu temps, tant del nazisme com del comunisme. El seu llegat teatral, apartat de qualsevol adscripció ideològica, ens retrata un món on la tragèdia de l'individu es veu privada de sentit a causa del materialisme desmesurat de la societat moderna.

A causa de la situació de repressió política i cultural del franquisme, les obres de Dürrenmatt no es van començar a traduir al català fins als anys 60. La primera traducció que trobem és La visita de la vella dama, feta l’any 1961 per Frederic Ulsamer i Aurora Díaz Plaja. Una dècada més tard, Josep Maria Salvadó i Joan L. Bozzo van traduir Els físics, la seva obra de més èxit. Cal destacar especialment les traduccions que va fer Artur Quintana de l’obra de Dürenmatt als anys 60: La promesa i El jutge i el seu botxí. També cal esmentar les dues traduccions de Ròmul el gran, una feta per Carme Serrallonga l’any 1983 i l’altra feta per Feliu Formosa el 2005, per ser representada al Teatre Nacional de Catalunya.

Novel·les  policíaques:

• El juez y su verdugo, 1952. La sospecha, 1952. La promesa, 1958. 

Obres de teatre:

• Rómulo el Grande, 1949. El matrimonio del señor Mississippi, 1952. Un Ángel en Babilonia, 1953. Hércules y el establo de Augias, 1954. La visita de la vieja dama, 1956. Frank V, 1959. Los Físicos, 1962. Meteoro, 1966. Faust I, 1970. Los Anabaptistas, 1967. Titus Andronicus. Play Strindberg según la danza macabra de August Strindberg, 1969. El cooperador, 1976. La Demora, 1975. Achterloo, 1983.

Novelas

• Navidad, 1943. El verdugo, 1943. La Salchicha, 1943. El hijo, 1943. El perrito con sarna, 1944. Los viejos, 1945. La imagen de Sisifo, 1945. El director de teatro, 1943. La trampa, 1946. Pilatos, 1946. La Ciudad, 1947. El perro, 1951. El Túnel, 1952. Griego busca griega, 1955. El atasco, 1956. La Caída d'A, 1971. Justicia, 1985. La Misión, 1986. El encargo, 1988. 

 LA AVERÍA:

Hace unos 17 años, una joven y ya triunfadora actriz, que estaba por primera y última vez en su vida en paro, aceptó hacer un pequeño papel de loquita en el Marat-Sade de Peter Weiss-Miguel Narros. Ella sabía que esa era una etapa de transición y leía y leía husmeando proyectos y fantasías. Cayó en sus manos un relato farsesco con aires de cuento, del suizo Friedrich Dürrenmatt, titulado La avería. Desde entonces esa actriz que hoy ha conseguido ser popular sin perder un ápice de su merecido prestigio entre consumidores de alta cultura, ha tenido un "come come y un rucurrucu" en su cabeza porque tenía claro que quería dirigir esa obra sí o sí.

Ella, Blanca Portillo, lo ha conseguido. El 21 de enero de 2011 en el Palacio de Festivales de Santander donde el público, que parecía salir entusiasmado, pudo ver una divertida y cruel historia con la que esta mujer, más conocida como actriz y muy poco como productora, y que de vez en cuando bucea en la dirección escénica, ha conseguido un espectáculo luminoso, lleno de ingenio, sin privarlo en ningún momento de la mordacidad que en él derrocha Dürrenmatt, tan inclinado siempre a abordar la crítica social desde la farsa y, como decía él, con "perversión risueña". A ello ha contribuido la obra de Fernando Sansegundo, responsable de la versión, pero que en realidad ha reescrito este cuento de Dürrenmatt recogiendo su historia íntegramente, pero aportándola numerosos elementos con los que ha enriquecido el texto, como si se tratara de una de esas abuelas contadoras de cuentos de la narrativa oral tradicional cuyo virtuosismo a la hora de afrontar el relato hace que éste se muestre más atractivo.

Portillo ha abordado la dramatización de esta narración, que en Latinoamérica, gusta poner en escena, pero no así en España, y lo ha hecho no sólo con su carácter tenaz y firme. También ha necesitado dinero. Mucho y privado. Y aunque no desvela la cantidad, a la que también ha contribuido la productora Entrecajas y gentes varias, se percibe claramente que se trata de una ambiciosa producción en la que se ha contado con profesionales de primer nivel, como Andrea D'Odorico, responsable de una brillante escenografía, iluminación de Pedro Yagüe, vestuario de Elisa Sanz, música original de Pablo Salinas y caracterización de Javier Hernández. Y un equipo de conocidos actores que derrochan talento a lo largo de todo el espectáculo, compuesto por Emma Suárez, Asier Etxeandia, Daniel Grao, Fernando Soto, José Luis Torrijos y José Luis García-Pérez. Todos, menos éste último, convertidos en octogenarios con una caracterización en sus rostros, que no obstante mantiene, la expresión de sus facciones y con un envejecimiento en sus cuerpos conseguido por cuatro meses de duros ensayos. "Pero ha sido un proceso muy hermoso, el compromiso de todos ha sido total", señala Portillo quien es consciente de que se ha metido en una aventura a la que es muy difícil acceder sin el soporte de un teatro público. "Pero me he dado ese gusto y estoy muy orgullosa porque hemos conseguido un equipo humano importantísimo"

La historia es la de cinco ancianos que pasan una velada en la mansión de uno de ellos, a la que llega un joven ejecutivo que ha tenido una avería en su coche. Es invitado a pasar la noche y participar de una suculenta cena que prepara la única mujer que hay, una especie de nutridora mágica, a la manera de Babette preparando su festín, que en algún momento deviene en un híbrido entre hada y bruja. Los ancianos proponen a su invitado participar en un juego que les devuelve por unos momentos a las profesiones que ejercían antes de ser jubilados: juez, fiscal, abogado defensor y algún que otro oficio ya en desuso. Él tendrá que ser el acusado. Y como si hubieran pactado con el diablo, los ancianos, mientras juegan, rejuvenecen y están llenos de energía. Pero por encima de todo es una bellísima alegoría sobre la ambición y la culpa. "Pero aquí no se habla de la culpa judeocristiana, si no de la responsabilidad de nuestros propios actos", sostiene Portillo.

Sansegundo mantiene esa influencia que el expresionismo y Bertolt Brecht ejercieron sobre Dürrenmatt, y que ponía de manifiesto especialmente cuando se entregaba a dos de sus pasiones: profundizar en las raíces del mal y en el papel del azar en la vida de las personas. Portillo además incide en el elemento estrambótico y mantiene esa tensión que presentan los cuentos que quitan el aliento de Dürrenmatt.
Esta obra, que nace como un guión radiofónico en 1956 y que en español también se conoce por El desperfecto, tiene para Portillo elementos de thriller: "A veces me parece una novela negra, cercana a un cuento gótico y con una carga de profundidad ideológica importante". Y psicoanalítica, ya que son muchos los profesionales del mundo de la psiquiatría que han tomado La avería como referente para hablar de conductas maniacas y otros anómalos comportamientos humanos.
Portillo se ha nutrido como actriz de muchas escuelas y tendencias, pero para este trabajo reconoce que hay tres fuentes de las que ha bebido que están muy presentes: "Aparte de José Estruch, que me dio mi primera formación humana y profesional, he de reconocer que como directora bebo de tres directores que han influido mucho en mí: el español José Luis Gómez, el argentino Jorge Lavelli y el yugoeslavo [él quiere que se le considere así, porque allí nació] Tomaz Pandur. En esta función hay muchos homenajes a ellos, que me han enseñado lo que me gusta y, por tanto, lo que no", apunta Portillo quien sabe que los tres son muy distintos pero comparten una misma forma de entender su oficio: "Todos tienen la idea de que el teatro no es como la vida, sino una lectura de la vida, y los tres piensan que el actor ha de ser un atleta del alma y del cuerpo y hay que sacar el máximo de él, explotar todas sus capacidades, son directores que engrandecen al actor y lo ponen al límite". Eso sí, también gracias a ellos tiene claro que hay límites que no se deben traspasar: "Cuando entras en la agresión, en el daño.... Los actores somos muy vulnerables y si a un actor se le cuida, se entrega y va a tumba abierta", dice.

Lo cierto es que Portillo ha conseguido que su espectáculo parezca emanado de una compañía estable que lleva años trabajando en común. Un espectáculo que a la directora le encanta "porque tiene muchas capas, muchos mensajes". En primer lugar habla de esa diferencia que existe entre la ley y la justicia: "La ley nos iguala como elemento objetivo, decide que es bueno y malo, unifica. La justicia es más subjetiva, te convierte en un ser especial".

Fonts: Visat.cat, Biografias y vidas, El país.

Continua llegint...

MְXIM GORKI – ELS BAIXOS FONS

L’AUTOR. ELS SEUS ORÍGENS:

Maksim Gorki

Maksim Gorki (en rus: Макси́м Го́рький), de vegades conegut en català com a Màxim Gorki, va ser el pseudònim utilitzat per Aleksei Maksímovitx Péixkov (en rus: Алексе́й Макси́мович Пе́шков), escriptor identificat amb el moviment revolucionari rus que va néixer el 16 de març de 1868 a Nijni Nóvgorod. Maksim Gorki va morir a Moscou, el 18 de juny de 1936.
Aleksei Péixkov va ser fill d'un tapisser que amb penes i treballs va millorar, al cap dels anys, la seva posició social. El noi de ben petit va començar a ocupar-se en oficis diversos fins a decidir-se a abandonar la llar familiar per fer la seva vida independent. En el transcurs de 18 anys, des de 1875 fins a 1893, el jove Gorki va treballar de pintor, d'ajudant de forner, de cambrer de vaixell, de ferroviari i fins i tot com a venedor de begudes.
Tota l'experiència acumulada al llarg de les seves aventures enriquiria més tard el bagatge temàtic de l'escriptor. De fet, les seves vivències i les de les persones amb qui va treballar i va conviure van donar vida als relats de les seves obres autobiogràfiques Infància, Entre els homes i Els meus intervius.
Una de les seves experiències, la seva permanència com a passant d'advocat, li va despertar el gust per la literatura i l'interès per la cultura. Des d'aleshores, la lectura esdevingué una activitat crucial en els seus dies, i més tard va donar vida a les seves primeres narracions: Makar-Txudra (1892) i Txelkaix (1895).
FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/Maksim_Gorki

L’AUTOR. LA SEVA OBRA:

L'obra de Maksim Gorki va créixer ràpidament. Pels volts de 1898, ja havia reunit la seva producció narrativa en dos volums. La seva persona era cada vegada més popular, els seus contes agradaven al públic i la seva fama va transcendir les fronteres i dur el seu nom per tot Europa.

Aleshores també les seves produccions teatrals Els petits burgesos i Els baixos fons van aconseguir l'èxit. Van ser dutes a escena el 1902 en el Teatre d'Arts de Moscou i més tard van recórrer els millors escenaris d'Europa. Aquestes obres de teatre van emprar innovadorament tècniques naturalistes estructurant una sèrie de trames paral·leles en les quals pràcticament tots els personatges tenien la mateixa importància.

En altres camps va seguir assolint noves fites. De la narrativa curta va passar a la llarga amb novel·les com Vàrenka Oléssova (1898), Fomà Gordéiev (1899) i Els tres (1900).

A Sant Petersburg va establir contacte amb destacats marxistes que el van motivar a girar la vista cap als problemes socials i el van convèncer de la conveniència del moviment revolucionari. També en la seva obra va reflectir la seva simpatia amb aquests ideals com ho mostren els seus drames El cant del petrel, Els estiuejants, Els fills del sol, Els enemics, Els bàrbars; la censura, tanmateix, va recaure sobre alguns d'ells. Va ser nomenat membre honorari de l'Acadèmia Imperial de Ciències, però el 1902 li va ser anul·lat el lloc a causa de divergències polítiques. Maksim Gorki, però, no estava disposat a cedir en els seus ideals i va seguir recolzant la Revolució Russa, suport que el duria a la presó.

El 1907 es va traslladar a Capri a causa d'uns greus problemes de salut; aquest mateix any i en aquest mateix lloc va escriure la seva obra més popular, La mare, en la qual relata l'evolució del pensament de la mare d'un obrer socialista així com l'entorn de la Rússia revolucionària. A l'illa italiana va formar un centre d'emigració revolucionària fins poc abans d'esclatar la Primera Guerra Mundial. Mentrestant, la seva fama anava en decadència i ell mateix sofria una crisi d'identitat influït per les idees de Tolstoi.

En esclatar la Revolució Russa el 1917, ell es trobava en la seva pàtria i va treballar activament en l'àmbit cultural fins al 1921, quan es va traslladar a Alemanya on va romandre tres anys.

Després va viure a Sorrento (Itàlia) i el 1928 va tornar a Rússia, on comença l'etapa de la seva obra que recolza el règim soviètic. Maksim Gorki va morir a Moscou, el 18 de juny de 1936.
FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/Maksim_Gorki

Continua llegint...

DAVID GREIG – L’ARQUITECTE

L’AUTOR I LA SEVA OBRA:

 

David Greig
(Edinburgh, 1969)

Viu a Nigèria fins als 12 anys i després, a Escòcia. Estudia teatre a la Universitat de Bristol i esdevé un reconegut autor i director de teatre.  Al llarg de la seva vida ha rebut encàrrecs del Royal Court Theatre,   el National Theatre i la Royal Shakespeare Company. Actualment és dramaturg del National Theater d’Escòcia.
El 1990 funda a Glasgow el Suspect Culture Theatre Group amb Graham Eatough. El 1992 estrena la seva primera obra a Glasgow, i des de llavors s’aferma com a dramaturg amb peces que seran produïdes arreu del món. Ha signat, entre d’altres, les adaptacions de Caligula, d’A. Camus (2003), Candide 2000 i When the Bulbul Stopped Singing, basada en un llibre de Raja Shehadeh. Ha escrit també per al públic infantil, amb peces com Dammy 306+Me (4 ever). Entre els seus textos propis convé mencionar Europe (1995), The Architect (1996), The Cosmonaut's Last Message To The Woman He Once Loved In The Former Soviet Union (1999), i San Diego (2003).
En els darrers anys ha signat una adaptació de Peter Pan (2010); Damascus I Dusinane (2007), The American Pilot (2005), Pyrenees (2005), San Diego (2003), Outlying Islands (2002) i Yellow Moon: The Ballad of Leila and Lee (2006).

FONT: http://www.teatrelliure.com/documents/temp1011/larquitecte_cat.pdf

L’OBRA (L’ARQUITECTE):

The Architect es va estrenar el 23 de febrer de 1996 al Traverse Theater d’Edinburgh, dirigida per Philip Howard, i interpretada per Alexander Morton (Leo Black), Tom Smith (Martin Black), Una McLean (Sheena Mackie), Morag Hood (Pauline Black), Ashley Jensen (Dorothy Black), Eric Barlow (Joe) I Paul Hickey (Billy).
L’obra va ser editada el 1996 per Methuen en un volum conjunt amb Europe, del mateix autor.

Leo Black és arquitecte i pare de família. És un arquitecte responsable i un pare responsable. Un bon arquitecte i un bon pare. Es preocupa pels seus i es preocupa per fer bé la seva feina. Vol fer les coses el millor possible, vol que tot surti bé. Ho ha projectat tot amb cura. Però les coses no són com ell esperava. Les coses no s’assemblen gens a allò que ell havia projectat. La seva família no és feliç i les seves cases no fan feliços a aquells que les habiten.
L’arquitecte és una obra sobre el fracàs. Sobre la irremeiable necessitat d’assumir el fracàs. El fracàs d’un projecte, d’una visió, d’una idea. El món, la realitat, la vida, erosiona les idees. De vegades les escup. O les perverteix, les traeix, les mata. Allò que funcionava sobre el plànol, no es sosté en el món real. Això és culpa de l’arquitecte? No. Així doncs, és culpa del món? No. Allò que fa més inquietant (i interessant) la peça de David Greig és l’absència de culpables. En algun moment s’ha comés un error irreparable i ningú en té la culpa. L’arquitecte és una tragèdia sense herois. Una tragèdia urbana i contemporània que ens diu: de vegades s’ha de tornar a començar. No importa la mida que tingui allò que haguem construït, no importa que ens ho estimem molt o poc o fins i tot que la idea, la punyetera idea que fundava el projecte fos bona. De vegades ens ho hem de carregar. De vegades hem de destruir per a tornar a construir. No hi ha reforma, no hi ha pacte. De vegades hem d’acceptar el fracàs.
Set personatges que es perden i es troben dins una ciutat. Urbanisme i família. Grans edificis. Petites obsessions. Confusió, desconcert, ansietat. Por, esperança, somnis. Una road-movie. Una farsa familiar. Una tragèdia no del tot “grega”. Un blues. Una cançó dels Smiths. Tot això és, per a mi, L’arquitecte.
Julio Manrique

FONT: http://www.teatrelliure.com/documents/temp1011/larquitecte_cat.pdf

 LA REPRESENTACIÓ TEATRAL:

 

 Teatre Lliure Montjuïc – del 12 de gener al 13 de febrer

L’arquitecte
de David Greig
direcció Julio Manrique

L’ascensió i la caiguda de Leo Black, un idealista i idolatrat arquitecte. Les
seves visions fabuloses s’esfondren alhora que la seva família quan topen amb
la crua realitat.

Estrena a l’Estat espanyol.
Julio Manrique és artista resident del Teatre Lliure

intèrprets
Marta Angelat Sheena Mackie / Pere Arquillué Leo Black / Pol López Insa
Billy / Lluïsa Mallol Pauline Black / Jordi Martínez Joe / Marc Rodríguez
Martin Black / Mar Ulldemolins Dorothy Black

FONT: http://www.teatrelliure.com/documents/temp1011/larquitecte_cat.pdf

Continua llegint...

IBSEN i STRINDBERG

HENRIK JOHAN IBSEN

Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Cristiania, actualment Oslo, 1906) fou un dramaturg noruec.

Les seves obres primerenques varen estar generalment inspirades en la tradició escandinava i tenien un to romàntic. Després de dirigir durant alguns anys un teatre a Christiania (1857 - 1862) va obtenir una pensió de l'estat noruec que li va permetre viatjar i instal·lar-se a Roma i, més endavant, a Dresden i a Munic (no tornaria definitivament a Noruega fins al 1891). En aquest període fou quan va escriure dues de les seves obres més notables: Brand (1866) i Peer Gynt (1867), dos poemes dramàtics als quals va començar a donar mostres del seu acurat estil de reconstrucció del passat i dels trets psicològics dels seus personatges. A les seves següents obres va trencar amb l'estil romàntic i va conrear històries realistes de caire social, com ara Els puntals de la societat (1876) o Casa de nines (1879). La seva obra va centrar-se cada vegada més en l'individu i les relacions personals, amb força trets autobiogràfics, com a L'ànec silvestre (1884).
Henrik Ibsen va ser el gran dramaturg del seu temps i l'iniciador del teatre modern (especialment del drama) i va influir d'una manera molt especial en autors com George Bernard Shaw i Luigi Pirandello.

Obra destacada

• Brand (Brand, 1866)
• Peer Gynt (Peer Gynt, 1867)
• Els puntals de la societat (Samfundets støtter, 1876)
• Casa de nines (Et dukkehjem, 1879)
• Espectres (Gengangere, 1881)
• Un enemic del poble (En Folkefiende, 1882)
• L'ànec silvestre (Vildanden, 1884)
• La casa de Rosmers (Rosmersholm, 1886)
• La dama de la mar (Fruen fra havet, 1888)
• Hedda Gabler (Hedda Gabler, 1890)
• El mestre contractista (Bygmester Solness, 1892)
• Quan ressuscitem (Når vi døde vågner, 1899)
• La festa de Solhoug, drama al que hi posà música Joseph August Gläser

Traduccions al català
A principis del segle passat, Ibsen generà un gran interès en alguns autors catalans. Arran d'això se'n feren traduccions d'algunes de les seves peces més emblemàtiques:

• Espectres (Gjengangere, 1881). Drama de família en tres actes. Traducció de Pompeu Fabra i Joaquim Casas-Carbó. 1893.
• Quan ens despertarem d'entre els morts (Når vi døde vågner, 1899). Drama en tres actes. A l'edició no hi consta el traductor. 1901.
• Joan Gabriel Borkmann (John Gabriel Borkmann, 1896). Drama en 4 actes. Traducció de Josep Roca Cupull. 1904.
• Romersholm (Romersholm, 1886). Drama en 4 actes. Traducció de Felip Cortiella. 1905.
• Un enemic del poble (En Folkefiende, 1882). Drama en cinc actes. Arranjament a l'escena catòlica d'A.B. (Lluís Viladot). 1908.
• Nora, casa de nina. (Samfundets støtter, 1876). Comèdia dramàtica en tres actes. Traducció de Josep Maria Jordà. 1912.
• Peer Gynt (Peer Gynt, 1867). Traducció de Ventura Gassol i Joan Puig i Ferreter. 1936.

A partir de 1975, es tornen a succeir les traduccions en català de l'obra d'Ibsen.

• La dama del mar. Traducció de Rodolf Sirera. 1982
• Hedda Gabler. Traducció de Feliu Formosa. 1985.
• Un enemic del poble. Traducció de Jem Cabanes. 1985.
• Espectres. Traducció de Feliu Formosa. 1989

MÉS INFORMACIÓ: http://es.wikipedia.org/wiki/Henrik_Ibsen

Henrik Johan Ibsen
Skien, Telemark, 20 de març de 1828 — Cristiania, 23 de maig de 1906
Dramaturg noruec

Hagué de combinar el treball amb l'estudi, tot maldant per escriure. Fou contractat com a autor pel Teatre Nacional de Bergen (1851), i com a director pel Teatre Noruec de Cristiania (1857). Cansat de l'oposició que hom li feia, s'exilià a Itàlia i a Alemanya (1864-91). Iniciada la seva obra amb Catilina (1850), s'imposà amb Brand (1866). D'una gran penetració psicològica i d'una tècnica dramàtica molt afinada, creà una obra important d'una gran influència en el teatre posterior i molt discutida, catalogable en tres fases. En la primera, de tema històric i folklòric, molt poètica, produí Brand (1866), l'heroi ideal, Peer Gynt (1867), l'antiheroi, i Kejser og Galilaeer ('L'emperador i Galileu', 1873). A la segona fase, marcada per un fort realisme, abordà temes socials conflictius i criticà el que considerava aburgesament del seu país: Samfundets støtter ('Els fonaments de la societat', 1877), defensa de la veritat; a Et Dukkehjem ('Una casa de nina', 1879), Gengangere ('Espectres', 1881) i Hedda Gabler (1890) analitza la situació conflictiva de la dona en la societat; a En folkefiende ('Un enemic del poble', 1882) i Vildanden ('L'ànec feréstec', 1884) defensa la veritat davant l'idealista matusser, i a Rosmersholm (1886) explora els sentiments de culpabilitat i el suïcidi. El simbolisme, més dens a mesura que avançava la seva obra, domina la tercera fase, amb Bygmester Solness ('El mestre d'obres Solness', 1892), John Gabriel Borkman (1896), Når vi døde vågner ('Quan nosaltres, els morts, ens desvetllem', 1899), en les quals contraposa les teories del superhome de F. Nietzsche als valors humanistes.
FONT: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0033345&BATE=Henrik%2520Johan%2520Ibsen

JOHAN AUGUST STRINDBERG

Johan August Strindberg (Estocolm, 22 de gener de 1849 - ídem, 14 de maig de 1912), escriptor i dramaturg suec. Considerat com un dels escriptors més importants de Suècia i reconegut en el món, principalment, per les seues obres de teatre; hom el considera el renovador del teatre suec i precursor o antecedent del teatre de la crueltat i del teatre de l'absurd. La seua carrera literària comença als vint anys d'edat i la seua extensa i polifacètica producció ha estat recollida en més de setanta volums que inclouen tots els gèneres literaris. També es va interessar per la fotografia i la pintura i en una etapa de la seua vida el va obsessionar l'alquímia De personalitat esquizofrènica, durant la major part de la seua vida es va sentir assetjat i perseguit. Aquesta peculiaritat va dotar a la seua obra d'una especial força i dramatisme. Sentint-se atacat i perseguit pel moviment feminista, el seu feminisme de joventut prompte es va transformar en misogínia. Strindberg va estar casat amb tres dones (Siri Von Essen, Frieda Uhl i Harriet Bosse en ordre cronològic) i va tenir fills amb totes tres. En tots els casos, l'experiència matrimonial va ser desastrosa. Va protagonitzar forts polèmiques ètiques i polítiques. A la seua mort era reconegut com un ídol nacional, i al seu enterrament van assistir més de 50.000 persones.
MÉS INFORMACIÓ: http://ca.wikipedia.org/wiki/Strindberg

Johan August Strindberg
Estocolm, 22 de gener de 1849 — Estocolm, 14 de maig de 1912
Escriptor suec

Conreà tots els gèneres, sobretot el teatre, i revolucionà l'ús de l'idioma suec, que dominava prodigiosament. Tota la seva obra reflecteix una vida desgraciada, des de la infància, plena de fracassos afectius, penúries econòmiques, actituds inconformistes, inestabilitat psíquica i provocacions estridents. Amb el drama Mäster Olof (1872) es féu notar, i les novel·les Röda rummet ('La cambra vermella', 1879) i Hemsöborna ('La gent de Hemsö', 1887), sobre l'Estocolm coetani, significaren la seva consagració. Els seus fracassos sentimentals tenen expressió en les narracions recollides en el volum Giftas ('Caseu-vos', 1884), i en els drames Fädren ('El pare', 1887) i Fröken Julie ('La senyoreta Júlia', 1888), on tradueix la conflictiva i impossible relació entre els sexes. La primera d'aquestes obres li meresqué un procés, del qual fou absolt, però d'aquesta tortura psíquica i d'una virada religiosa mística sortiren Inferno (1897), on descriu aquestes experiències personals i el drama Till Damaskus ('Cap a Damasc', 1898-1904). Acabà reclòs, solitari, en el que ell anomenava la Torre Blava, sense deixar de produir; sobresurten entre d'altres el drama Ett drömspel ('Un somni', 1902) i les memòries Ensam ('Solitari', 1903) i Blå Böcker ('Llibres blaus', 1907-12). Conreà també la pintura, amb una tècnica realista i allunyada de l'impressionisme, que li és contemporani. Quant al contingut, la seva obra s'avança a l'expressionisme, i fou qualificada de simbolista per ell mateix. La seva temàtica fou el paisatge, però el paisatge visionari, on els elements, especialment la mar, el cel, els núvols i el vent, i llurs conflictes, eren tractats amb un humanisme panteista. Així aconseguí de comunicar a les forces de la natura les passions dels personatges del seu teatre.
FONT: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0064278&BATE=Johan%2520August%2520Strindberg

IBSEN VERSUS STRINDBERG

La señorita Julia y La dama del Mar, en Madrid y Sevilla

Javier VILLÁN | Publicado el 13/03/2008
La señorita Julia, del sueco August Strindberg, se estrena mañana en el Teatro Fernán Gómez de Madrid y La dama del Mar, del noruego Henrik Ibsen, llegará al Teatro Español de Madrid el 27 de marzo después de pasar por Sevilla, donde puede verse hasta el próximo sábado. El crítico Javier Villán analiza la obra de estos dos autores nórdicos, indaga sobre sus textos y realiza el perfil dramático de sus protagonistas. Además, hablamos con María Adánez, que encarna a Julia en un papel en el que Strindberg dejó muy clara la naturaleza de un personaje que va de lo puramente fisiológico a lo moral.
Dos autores nórdicos, primordiales en el teatro del siglo XX, el sueco Strindberg y el noruego Ibsen coinciden estos días en la cartelera española: aquél con La señorita Julia, dirigida por Miguel Narros, e Ibsen con La dama del mar, en versión de Susan Sontag, dirigida por Bob Wilson. August Strindberg es un dramático caso de fusión entre vida y obra; a tal extremo que hubo momentos en su vida -confesión propia recogida por su biógrafo Martin Lamm- que no podía distinguir entre lo vivido y lo inventado. Elemento común a ambas realidades strindbergianas -la existencial y la escénica- es el desajuste emocional, el abrupto conflicto de caracteres que agita el desarrollo de sus obras.

Por su parte, Henrik Ibsen anticipa y crea una auténtica modernidad de la que buena parte del teatro actual sigue siendo deudora. Harol Bloom lo incluye en su libro El canon occidental junto a otras doce figuras del todo imprescindibles en la historia de la cultura: Shakespeare, Dante, Chaucer, Cervantes, Montaigne, Whitman, Tolstoi, Proust, Joyce, Milton, Goethe y Wordswort. Podrá ser discutible la lista o la inclusión en ella del noruego; mas lo cierto es que Ibsen es el autor más representado en el mundo después de Shakespeare. Harold Bloom afirma que la obra del noruego nada tiene que ver con las fuerzas sociales y las consiguientes tensiones de su época, lo cual elimina la condición de resultante histórica que yo creo imprescindible en toda genialidad. Supuesta la existencia del genio, parece claro que éste ha de ser un producto histórico; y puede que la genialidad consista precisamente en eso: en superar la realidad social y aportar una nueva visión transformadora, tanto en las formas como en el pensamiento.

Ibsen como universo
Puede que La dama del mar no sea Casa de muñecas, ni Ellida y sus hijastras posean la fuerza de Nora. Pero forma parte del universo de Ibsen con parecido derecho a Un enemigo del pueblo, Los patos, Peer Gynt, Epílogo a Romersholm, etc..... Los anhelos de emancipación que comparten Ellida y sus hijastras tienen ecos del portazo de Nora. Es decir, ecos de una lucha emancipadora, por parte de unas mujeres no sólo sometidas y despojadas de su capacidad de elección, sino colaboradoras imprescindibles en la transmisión de la ideología que las oprime. La coacción a la libertad con un matrimonio de conveniencia es algo más que una agresión individual: es la negación de una libertad de elección universal. No sé si, como en la célebre canción de Concha Piquer -sé que Tatuaje no es La dama del mar ni Rafael de León el genial Ibsen- el marinero errabundo “era hermoso y rubio como la cerveza”, pero lo cierto es que su regreso hace crujir las estructuras del matrimonio de Ellida que lo había amado y siguió amándolo tras el abandono fugitivo.

Por eso Ellida va a bañarse cada día al mar; por eso ve en sus olas la fuerza imponente de la libertad, el misterio cansado de sus deseos de amor libre. Ese marinero que había dejado sobre la piel y el alma de Ellida el tatuaje de sus besos, introduce un factor de desestabilización tanto en la órbita personal como en el orden social. Yo hubiese recomendado a Susan Sontag y a Wilson escuchar a la Piquer en Tatuaje. Y se lo recomiendo vivamente a ángela Molina, que la habrá escuchado miles de veces. Por su parte, Strindberg es una mezcla de socialismo utópico y conservadurismo siempre cabreado y amargo. La señorita Julia es un arrebato sexual, una brutal expresión de erotismo articulado en torno a las diferencias de clase. En Julia, el ama, pugnan el deseo natural por el macho, su criado, presunto novio de la criada, y una especie de derecho de pernada; de un lado la explosividad del instinto y de otro la conciencia de autoridad derivada de su condición de dueña y señora. La tórrida y devastadora relación con el criado, es, en principio, un juego, casi una exigencia laboral de ama a siervo.

Strindberg, ambición y sentimientos
Pero todo se complica, y lo que empezó como diversión deriva en pasión devastadora. Juan, representante de una clase social en ascenso, ambicioso y sin escrúpulos, usa su poder de macho sobre una hembra en celo, para sus ambiciones de medro. Y Julia, la señorita, se siente deshonrada, por la anulación de su voluntad bajo el poder de un semental, del garañón que es su criado. Pero los planteamientos dramáticos de Strindberg no son un catálogo doctrinal ni un sermón moral, ni siquiera la condena o reivindicación de una u otra clase: son sentimientos en carne viva.

Para que dudosos malabarismos intelectuales no malbaraten el sentido de su obra, dejó muy clara la naturaleza del personaje, llevando su conducta más allá de lo puramente fisiológico o lo puramente psicológico o lo puramente moral. Escribe: “He motivado el trágico destino de la señorita Julia con un buen número de circunstancias: el carácter de la madre, la equivocada educación que le da su padre, la influencia del novio en un cerebro débil....Hay, además, otros motivos más próximos: el ambiente festivo de la noche de San Juan (...) sus ocupaciones con los animales, la excitación del baile, la influencia afrodisíaca de las flores y, finalmente, la casualidad, que lleva a la pareja a una habitación solitaria, amén del atrevimiento del hombre excitado”.

Todo este cerro de causas y concausas habrá de ordenar y jerarquizar Miguel Narros con su dirección. Y, lo que es más importante, habrá de darle vida turbadora una actriz fresca y frutal como María Adánez. La impetuosa y trágica sensualidad de Julia, la señorita, su conciencia de culpa y de deshonra es un desafío.

FONT: http://www.elcultural.es/version_papel/TEATRO/22678/StrindbergIbsen

Continua llegint...

BERNARD-MARIE KOLTָÈS - ROBERTO ZUCCO

L’AUTOR I LA SEVA OBRA:

Bernard-Marie Koltès
(Metz, 1948 – París, 1989)

Dramaturg, escriptor i director teatral francès. Va nèixer a Metz en el si d’una família burgesa el 1948 i fou educat per jesuites al Saint-Clément. Durant alguns anys va cursar classes de piano i orgue i algunes setmanes de periodisme.

Tot i així, Bernard-Marie Koltès no descobreix realment el teatre fins als 20 anys quan assisteix a una representació de Medea interpretada per Maria Casares, fet que li produeix un shock. És aleshores quan comença a escriure teatre i funda la companyia Théâtre du Quai a l’escola del Centre Dramàtic de l’Est d’Estrasburg. Per a aquest companyia escriu Les amargors (1970), La marxa, El judici borratxo (1971) i Narracions mortes (1973), que ell mateix dirigeix. Després d’un viatge a la Unió Soviètica el 1973 escriu la novel·la La fugida a cavall molt lluny a la ciutat i, més endavant, El dia dels homicidis a la història de Hamlet.

El 1976 escriu La nit just abans dels boscos que ell mateix dirigirà el 1977, una obra que es presenta al Festival Off d’Avinyó. La força d’aquest soliloqui marca la renovació del teatre contemporani francès: Koltès fabrica un llenguatge nou, entre allò enigmàtic i allò íntim, entre allò escrit i allò parlat. El 1977 escriu Combat de negres i de gossos, una de les seves obres més reconegudes, que té com a escenari les obres que fa una empresa estrangera en plena selva d’un país africà. Aquesta obra, que va ser dirigida per Patrice Chéreau el 1983, va treure a Koltès de l’anonimat. Patrice Chéreau reconeix immediatament la originalitat de l’autor i porta a escena successivament Combat de negres i de gossos (1983), Moll Oest (1986), En la solitud dels camps de cotó (1987) i Retorn al desert (1988). Roberto Zucco, representada després de la mort de Koltès, provoca fortes reaccions. L’obra de Koltès esdevé un clàssic del repertori contemporani i el públic, perplex davant la complexitat del seu llenguatge, se sent fascinat per la seva audàcia. Koltès obre els camps de joc del teatre: uneix noves estructures dramàtiques a una llengua poètica clàssica creant així una ressonància de metàfores decisives.

Bernard-Marie Koltès va morir de sida l’any 1989 amb 41 anys. És aleshores quan Koltès comença a ser realment conegut com a dramaturg, tant a França com a l’estranger, i esdevé un clàssic francès contemporani i un dels autors més traduïts i representats. El febrer de 2007, amb Retorn al desert, Koltès entra al repertori de la Comédie Française.

A la Sala Beckett, d'aquest autor s'hi han pogut veure En la solitud dels camps de cotó (1995), Perifèria Koltès, un recull de textos breus (1998), i La noche justo antes de los bosques (2000).
FONT: http://www.salabeckett.cat/autors/koltes

 L’OBRA I LA REPRESENTACIÓ:

El retorn de Roberto Zucco

Fa 20 anys s’estrenava a Barcelona Roberto Zucco, obra pòstuma de Bernard-Marie Koltès (1948-1989) dirigida per Lluís Pasqual i amb Eduard Fernández com a protagonista. Un muntatge que quedà en la memòria teatral dels qui el van veure per l’impacte que causà. A l’estrena al Romea els espectadors es dividien entre aquells que tenien un referent i la resta, entre els quals ens hi comptem, que igual que l’equip de Julio Manrique ens hem estrenat amb aquest tràgic personatge, esdevingut mite de la dramatúrgia contemporània del segle XX, un text que impressiona per la construcció del personatge, la poètica de la paraula i el domini de l’escriptura de monòlegs i aparents diàlegs que signa l’autor.

Koltès qualificà la seva obra com “un viatge increïble, un personatge mític, un heroi com Samsó o Goliat, monstres de la força? Finalment abatuts per una pedra o una dona”. Zucco és la història d’una evasió, l’etern fugitiu, l’home que vol convertir-se en gos per ser invisible a la resta, el solitari etern que no és guiat per cap destí sinó per l’atzar, que el conduirà a cometre assassinats sense motiu, com l’epidèmia que escampa mort per on passa. Una tragèdia de la irresponsabilitat on no hi ha judici moral de cap tipus, un atac directe contra els pilars de la societat per part de Koltès que arrasa amb la família, l’amistat i l’ordre social.

A més l’autor també fa una reescriptura explícita de Hamlet, convertint Zucco en un príncep sense regne, iniciant l’obra amb un diàleg entre dos vigilants que no veuen l’esperit del monarca de Dinamarca però tindran l’aparició d’un Zucco a l’escapada o amb una escena titulada Ofelia. Julio Manrique hi afegeix una escenografia idènticament adaptada de la proposta d’Àlex Rigola European House (pròleg d’un Hamlet sense paraules), una aposta que divideix clarament les escenes, de les quals apareixen els títols en rètols electrònics, concentrant l’acció en cadascun dels contenidors on es va desenvolupant l’obra o ocupant tot l’espai del Romea. Una proposta impactant estèticament però que a mesura que avança el muntatge empresona la poètica de l’evasió nihilista de Koltès, més crua, despullada i fosca en la lectura.

Tot i aquesta poderosa presència escenogràfica, algun abús musical, un rètol final innecessari i algunes suposades complicitats amb l’actualitat que no hem encertat a trobar en el text original, no dubtem que aquesta és una de les propostes teatrals més recomanables de la temporada. Julio Manrique signa una direcció escènica decidida i didàcticament calculada, d’encaix de peces satisfactori i ritme ben definit.

Pel que fa al repartiment excel·leix Pablo Derqui com a Roberto Zucco, de somriure seductor angelical a mirada que deixa glaçat, de diàleg violent a monòleg gairebé murmurat i amb una energia física mantinguda durant tot l’espectacle. L’altra protagonista del text, la nena, interpretada per Maria Rodríguez convenç des del primer moment des del silenci i amb la química amb Zucco. La resta d’intèrprets, amb diversos personatges al llarg del muntatge, encerta segons el moment.

Mite basat en fets reals

 Aquesta és doncs una molt bona oportunitat per aproximar-se a una peça teatral que respira mitificació, perquè Koltès basteix l’obra a partir d’un personatge que va existir, Roberto Succo (1962-1988), un jove italià que va matar el seu pare i la seva mare a Itàlia i posteriorment diverses persones a França, un assassí de portada de diari i notícia de televisió, declarat enemic número 1 a França, Itàlia i Suïssa durant els anys 80, un malalt d’esquizofrènia que aconseguí escapar-se del centre on estava internat en una fugida endavant que el portà altre cop a l’assassinat.

Koltès es fascinà de la bellesa del jove en veure’n el típic cartell de “es busca” al metro i començà a escriure el text de manera urgent, quan ja estava greument malalt mesos abans de la seva prematura mort a causa de la SIDA. L’autor declarava en una entrevista que se sentia proper aquest home i que “per primer cop he vist que la literatura podria tenir sentit. Tenia allí un home amb aquesta força, amb aquest destí, només feia falta la mirada exterior. I aquesta és la finalitat de la meva nova peça: fer que, durant alguns mesos, la foto i el nom d’aquest home apareguin en grans cartells. Aquesta és la meva raó de ser, la meva raó d’escriure”. (Der Spiegel, 24/10/1988)

La primera posada en escena va tenir lloc a la Schaübuhne de Berlín, dirigida per Peter Stein, l’any següent de la mort de Koltès, per primer cop no era Patrice Chéreau qui estrenava un text del seu amic. I el 1991 s’estrenà a França, ja que en un principi es va prohibir, desencadenant una forta polèmica per la commoció que el cas havia provocat en l’opinió pública.

A banda de l’obra de Koltès, el periodista Pascal Froment va escriure l’assaig Je te tue. Histoire vraie de Roberto Succo assassin sans raison (1991), el 2001 s’estrenà la pel·lícula Roberto Succo, dirigida per Cédric Kahn i el programa televisiu Faites entrer l’accusé li dedicà un monogràfic titulat Roberto Succo- Succo le fou.

Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès. Traducció de Cristina Genebat. Direcció de Julio Manrique. Intèrprets: Pablo Derqui, Cristina Genebat, Ivan Benet, Maria Rodríguez, Xavier Boada, Rosa Gámiz, Xavier Ricart, Oriol Guinart. Teatre Romea fins al 21 d’abril.
FONT: http://www.nuvol.com/noticies/el-retorn-de-roberto-zucco/

Continua llegint...

TRACY LETTS – AGOST

L’AUTOR I LA SEVA OBRA:

 

Tracy Letts

Fill d’un actor i d’una coneguda autora de best-sellers, Tracy Letts (Tulsa, Oklahoma, 1965) és una de les veus joves més interessants de la dramatúrgia nord-americana contemporània. Agost, estrenada l’any 2007 a Chicago i a Nova York, li va suposar la consolidació definitiva com a autor: la peça va tenir un èxit immediat i es va veure reconeguda amb un Tony i el Premi Pulitzer a la millor peça teatral l’any 2008. La resta de la seva obra inclou peces com Killer Joe (1993, Bug (1996), Man From Nebraska (2003; obra finalista del Premi Pulitzer) i Superior Donuts (2008). Com a actor, ha treballat en sèries com The District i Prison Break.
Des de 2002 és membre de la Steppenwolf Theatre Company de Chicago on va estrenar Agost. Amb aquesta companyia ha participat com a actor en els següents muntatges: Betrayal, The Pillowman, Last of the Boys, The Pain and the Itch, The Dresser, Homebody/Kabul, The Drazzle, Glengarry Glen Ross (també a Dublín i Toronto), Three Days of Rain, Road to Nirvana, Picasso at the Lapin Agile i a la producció per a públic jove de The Glass Menagerie (1988). Aquesta temporada hi interpretarà Who’s Afraid of Virginia Woolf? d’Edward Albee, i Middletown de Will Eno.
FONT: http://www.tnc.cat/ca/agost-premsa

 L’OBRA (AGOST):

 

August. Osage County, estrenada a Chicago l’any 2007, ha estat saludada per la crítica americana amb adjectius ditiràmbics. Els crítics de Broadway l’han consagrat, en uns termes més propis dels historiadors, com la primera gran obra americana del segle XXI, o bé com l’obra dramàtica sorgida durant la primera dècada d’aquest mil·lenni que millor retrata la desintegració moral d’una família de l’Amèrica profunda, l’Amèrica que ha vist, de lluny, des del sofà de casa a Oklahoma, i intoxicada per la (des)informació, l’atac a les torres bessones i les guerres de George W. Bush.

Amb aquesta obra Tracy Letts (Tulsa, Oklahoma, 1965) ha triomfat a Broadway, i ha obtingut el Premi Pulitzer i el premi Tony a la millor obra. Això no significa que August. Osage County hagi estat manufacturat en el cultiu teatral de Nova York i explotat comercialment al Music Box Theatre de Broadway. Al contrari, és possible que una obra d’aquesta envergadura, de tres hores de durada i tretze actors, no hauria agafat el vol a Broadway, on cada vegada s’aposta menys per nous dramaturgs americans, si no hagués arribat com un producte acabat i contrastat pel públic del Steppenwolf Theatre Company de Chicago. Aquesta companyia d’Illinois, fundada l’any 1974, és avui un grup estable de 41 membres, del qual Tracy Letts forma part com a actor i dramaturg. Els companys de l’Steppenwolf va tenir la valentia de muntar una obra del seu autor resident que d’entrada només podia ser complicada de produir, sobretot a nivell escenogràfic. El mateix Letts ha reconegut que la primera posada en escena va ser fonamental per a l’èxit de la peça. «L’obra no hauria arribat mai a Broadway sense haver-la estrenada abans a Chicago», afirma Letts. Els productors de Nova York van poder assistir al producte acabat i van veure que l’obra tenia moltes possibilitats. Sigui qui sigui que la produeixi […], Agost sempre demanarà una gran producció, com la que ara ha fet el Teatre Nacional de Catalunya. «La primera vegada que ho vaig proposar als companys de la companyia», explica Letts, «ja els vaig advertir: és un muntatge gros. És una història que m’ha estat voltant pel cap durant anys. […]». El primer que crida l’atenció en llegir l’obra i també en assistir a la representació, és la complexitat escenogràfica. La casa de la família Weston és fonamental per transmetre l’atmosfera de la peça. «Quan vaig escriure la primera versió de l’obra», explica Letts, «la casa era més gran, hi havia més habitacions. Vaig treballar colze a colze amb la directora, Anna Shapiro, i l’escenògraf, Todd Rosenthal, i es van estar ben bé un any barallant-se amb aquella casa per trobar una solució fins que al final un dia em van venir a veure i em van dir: ‘Tracy, què és més important, les habitacions o la casa?’ Em venien a dir, pots conservar, si vols, totes aquestes diferents habitacions, anant d’un espai a un altre, però hauràs de sacrificar l’estructura de la casa. La meva resposta va ser dir-los que per a mi era més important conservar la casa, mantenir aquella estructura central a l’escenari. Això em va obligar a eliminar i reescriure parts de l’obra, però retrospectivament no trobo a faltar res del que em vaig carregar».

L’estrena posterior d’Agost a Londres, Viena, Buenos Aires i ara Barcelona, ha permès comprovar la universalitat d’aquesta obra, que aborda amb un humor descarnat les relacions familiars. Agost confirma el dictamen de Tolstói, que encetava Anna Karenina amb aquella famosa sentència que diu: «Totes les famílies felices són iguals. Les famílies desgraciades, en canvi, ho són cada una a la seva manera». I es podria dir que els Weston són infeliços de moltes maneres, perquè Tracy Letts hi ventila temes forts, com ara el suïcidi, el divorci, la pedofília, l’incest, l’adulteri, les addiccions, temes que cadascun d’ells pel seu compte ja donarien per a una obra de teatre amb el seu plantejament, nus i desenllaç. Tot plegat fa que les possibilitats d’identificació del públic amb els Westons siguin ben variades. En entrevistes diverses, actors que han participat en diferents produccions d’Agost han comentat com sovint han reconegut els seus propis pares i germans, la seva mateixa família, en l’obra que representaven. […] Agost no és una comèdia lleugera, i l’esforç emocional que demana als actors comporta un desgast. Amy Morton, que va obtenir una nominació al premi Tony pel seu paper a Agost com a Barbara, la germana gran dels Weston, manifestava en una entrevista que el seu personatge va ser per a ella físicament i psíquicament esgotador. […] El resultat és que els actors que van participar en la primera producció a Chicago i a Broadway van ser substituïts en la gira i en la producció londinenca.

Agost, que ara podem llegir en català gràcies a la magnífica traducció de Joan Sellent, ens parla de la força que té la veritat per sortir a la llum, i el dolor que infligeix en les persones quan aquesta veritat ha estat llargament segrestada i finalment emergeix amb tota la violència de les revelacions.

FONT: http://www.tnc.cat/ca/agost-premsa

LA REPRESENTACIÓ TEATRAL

Agost  Tracy Letts  Teatre Nacional de Catalunya Sala Gran  Del 25 de novembre de 2010 al 23 de gener de 2011

Traducció Joan Sellent Direcció Sergi Belbel Durada: Primera part: 1 h 20 minuts Entreacte (20 minuts) Segona part: 55 minuts Entreacte (20 minuts) Tercera part: 1 h 15 minuts

    Amb
    Jordi Banacolocha
    Abel Folk
    Montse German
    Maife Gil
    Anna Lizaran
    Almudena Lomba
    Òscar Molina
    Clara de Ramon
    Rosa Renom
    Albert Triola
    Manuel Veiga
    Carles Velat
    Emma Vilarasau


 Una comèdia àcida i punyent sobre la família en el segle XXI

Agost, de Tracy Letts (Tulsa, Oklahoma, 1965) arriba al TNC després d’haver obtingut un dels èxits més rotunds de l’escena de Broadway en aquests últims anys. Amb aquesta peça, Letts va assolir el Tony a la millor peça teatral i el prestigiós Premi Pulitzer l’any 2008. 

Per abordar els conflictes, les tensions, les disfuncions i els fantasmes d’una família actual de l’Amèrica profunda, Letts fica en una coctelera i hi barreja sàviament els ingredients més diversos de la tradició dramàtica nord-americana i occidental: combina l’amargor espessa d’un Eugene O’Neill amb l’humor més efervescent de la comèdia popular anglosaxona, i a estones fins i tot és com si Eduardo De Filippo s’hagués reencarnat en un dramaturg nord-americà del segle XXI.

La desaparició del pare en circumstàncies misterioses obliga els membres d’una família a retrobar-se a la casa paterna, a Oklahoma. Aquesta excepcionalitat desencadena un seguit de situacions que oscil·len constantment entre la farsa i el drama, puntejades per uns diàlegs d’un enginy i una energia tan intensos com la xafogor d’agost. Letts retrata tres generacions d’una família del midwest americà, personatges alhora singulars i propers, sota la influència de Violet, la matriarca, una dona tan delirant com políticament incorrecta.
FONT: http://www.tnc.cat/ca/agost

Continua llegint...