L’ONADA – IGNACIO GARCֽÍA MAY I MARC MONTSERRAT

L’EXPERIMENT:


   Califòrnia, als anys seixanta. La Guerra del Vietnam, la música rock i les marxes antiracistes del Dr. Luther King són a totes les converses. Ron Jones, un jove i carismàtic professor d’un institut, intenta ensenyar als seus alumnes d’història com es va poder forjar la societat que va donar peu, a l’Alemanya dels anys 30 i 40, al Nazisme i als camps de concentració i extermini. Per fer-ho engega un experiment: durant diverses setmanes els alumnes hauran de seguir unes normes estrictes que els permetran experimentar, des de dins, i en primera persona, que fàcil que és convertir-se en part d’un aparell totalitari. Ells accepten, primer a desgrat i després amb un entusiasme progressiu, fins al punt que el petit experiment corre el risc d’escapar-se de les mans de Jones…

El 1976 el professor nord-americà Ron Jones va recollir en la novel·la curta Take as Directed l’experiment real que havia realitzat el 1967 a la Cubberley High School de Palo Alto, a Califòrnia. El 1981 la narració es va publicar dins del recull No Substitute for Madness sota el títol The Third Wave.
FONT: http://www.teatrelliure.com/ca/programacio/temporada-2012-2013/lonada?ref=mes-info

Durant un projecte setmanal, el professor Rainer Wenger ensenya als estudiants de la seva classe el tema de la forma de govern. Els estudiants es mostren escèptics davant de la idea que pogués tornar una dictadura com la del tercer reich a l'Alemanya dels nostres dies i que ja no hi ha perill que el nacionalsocialisme torni a fer-se amb el poder. El professor decideix començar un experiment amb els seus alumnes per demostrar com és de fàcil manipular les masses.

A la tardor de 1967, un professor d'història a l'Institut Cubberley de Palo Alto, Califòrnia, anomenat Ron Jones va dirigir un experiment en la seva classe: Va imposar un règim d'estricta disciplina a la seva classe, restringint la llibertat dels alumnes i fent d'ells una unitat. Per a gran sorpresa del professor, els alumnes van reaccionar amb entusiasme a l'obediència exigida d'ells. L'experiment, que originalment havia de durar només un dia, aviat es va estendre per tota l'escola. Aquells que dissentien van ser aïllats o fins i tot agredits si no s'unien al moviment, i els membres van començar a espiar-se i a desconfiar entre ells. El cinquè dia, Ron Jones va ser obligat a donar per acabat l'experiment. El nom del moviment va ser La Tercera Onada.
FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/L%27onada

L’OBRA I LA REPRESENTACIÓ:


L’onada és un espectacle creat pel director teatral Marc Montserrat Drukker i jo mateix a partir de l’experiment autèntic que va portar a terme el professor Ron Jones el 1967. A diferència d’altres projectes anteriors inspirats per aquesta història, [com ara la pel·lícula alemanya Die Welle (2008) o el telefilm nord-americà The Wave (1981)], la nostra obra no vol fer servir l’anècdota central per construir un thriller més o menys convencional, sinó seguir els fets de la manera més fidel possible, tal com van ser consignats en el seu moment pel propi Jones en diversos articles i entrevistes, i recopilats més endavant per uns quants exalumnes que van participar en l’experiment. No es tracta, doncs, d’una adaptació d’aquestes pel·lícules ni de cap altra, sinó d’un text original producte de la investigació més exhaustiva. Per a això ha estat necessari invertir un llarg període d’estudi i reflexió sobre els materials, que, en el cas del Marc han estat diversos anys. En aquest sentit, director i dramaturg volem agrair particularment les aportacions de Philip Neel i Mark Hancock, participants originals de l’experiment, i del propi Ron Jones, amb els quals hem mantingut contacte personal a l’hora de construir la peça. Òbviament, i per motius dramatúrgics, ha estat necessari canviar alguns detalls (noms, situacions) i comprimir el nombre d’estudiants implicats en el projecte.
Ignacio García May
FONT: http://www.teatrelliure.com/ca/programacio/temporada-2012-2013/lonada?ref=mes-info

 LA CRÍTICA HA DIT:

 

 El silenci de l’onada

A L’onada sents el silenci, el palpes. I et glaça la sang. Durant poc més de dues hores el món s’atura i la incomoditat t’embriaga. L’any 1967 el carismàtic professor Ron Jones, que impartia Història del món contemporani a la Cubberly Senior High School de Palo Alto, a Califòrnia, va posar en pràctica un experiment per explicar i fer entendre als seus alumnes l’ascens del nazisme a l’Alemanya dels anys 30 i 40.

Marc Montserrat Drukker, amb l’ajuda del dramaturg Ignacio García May, ha teatralitzat aquest experiment de psicologia social que podem veure fins el 7 d’abril al Teatre Lliure. Els asseguro que el nus a l’estómac t’acompanya durant dies.

L’onada és un tipus de teatre que et fa pensar. És més, t’obliga a reflexionar. Si The wave, estrenada l’any 1981, i Die Welle (2008) optaven més per la ficció i l’entreteniment, i ambdues van optar per afegir històries d’amor a l’experiment, Marc Montserrat ens presenta la versió més fidel i acurada dels fets. “L’Holocaust no el va salvar una història d’amor” recordava Ron Jones el passat diumenge al col·loqui del Teatre Lliure, i afegia que veure el muntatge de Montserrat Drukker era com seure entre fantasmes. És, doncs, un teatre documental. Però no deixa de ser un espectacle i d’allò més interessant. De manera que és impossible que l’atenció de l’espectador decaigui. Està massa ocupat digerint la informació, identificant-se i adonant-se que segurament ell reaccionaria de la mateixa manera. L’onada ens ensenya que el problema no és el líder, sinó que recau en la pròpia societat. “Ens agrada sentir-nos part d’un grup, sentir que fem alguna cosa important i tots busquem les respostes simples”, deia Jones.



L’acció es desenvolupa a l’aula de l’institut, que és plena d’icones de l’època com les pancartes en contra de la guerra del Vietnam, que ja feia vuit anys que havia començat, fotografies del Che Guevara i òbviament la bandera americana hissada al pal. A la magnífica posada en escena no hi falten elements efectistes, com l’amplificació sonora de les passes i moviments dels alumnes durant la salutació amb el professor, que ens remet clarament a una marxa militar. I també projeccions de vídeos de l’holocaust nazi que evidencien encara més el paral·lelisme entre el comportament dels alumnes envers la tercera onada i l’ascens del feixisme.

 Un dels punts més forts de l’obra és el repartiment. Eduard Farelo s’imposa i convenç com a Ron Jones i el seu personatge evoluciona al ritme de l’experiment. De professor enrotllat que cau bé als alumnes a líder autoritari amb tics dictatorials. El muntatge també ens presenta una nova onada de joves intèrprets que caldrà recordar. Alguns es van consolidant dins l’escena catalana com Joan Sureda, que ja havíem pogut veure a Dòria o Marta Ossó a Un refugi indie de Pau Miró. Tots ells ens ofereixen l’ampli ventall de reaccions dels alumnes i demostren que han vingut per quedar-se.

L’onada és molt més que una obra de teatre. Involuntàriament és també una lliçó d’història. Després del muntatge la pregunta “podria tenir lloc avui en dia?” es torna retòrica. Malcolm McCarthy, un dels joves intèrprets, va definir el muntatge com una alerta perquè no ens enganxem al primer raig de llum que trobem. Ossó va admetre que havia après més sobre la Segona Guerra Mundial i el període d’entreguerres amb el muntatge que a l’institut. I els espectadors vam sortir esfereïts. Els crits “poder de la disciplina, poder de la comunitat, poder de l’acció!” ressonen dins nostre. El terror de comprovar que efectivament, les paraules són armes. I que potser aquella Alemanya en crisi, que humiliada pel tractat de Versalles i la derrota de la primera guerra mundial, va permetre l’ascens del nazisme, no està tan lluny com pensem.
FONT: http://www.nuvol.com/critica/el-silenci-de-lonada/

Continua llegint...