TENNESSEE WILLIAMS – GATA SOBRE TEULADA DE ZINC CALENTA


«L’ocell que jo espero caçar en la xarxa d’aquesta obra no és la solució del problema psicològic d’un home determinat: el que intento capturar és la qualitat autèntica de l’experiència en un grup de persones, aquella interacció emboirada, parepellejant, evanescent –i ferotgement carregada!– d’uns éssers humans vius dins el núvol de tempesta d’una crisi comuna. Convé deixar una certa part de misteri en el perfil dels personatges d’una obra, talment com queda una gran part de misteri sense revelar en el perfil dels personatges reals, fins i tot si es tracta de la revelació del propi caràcter. Això no eximeix el dramaturg del deure d’exercir l’observació i el sondeig tan a fons com legítimament pugui, però hauria d’allunyar-lo de conclusions massa “fàcils” i d’aquelles definicions massa esquemàtiques que fan que una obra de teatre sigui simplement això, una obra de teatre i prou, i no un esquer per capturar la veritat de l’experiència humana.»

Acotació de Tennessee Williams
a Gata sobre teulada de zinc calenta


L’AUTOR I LA SEVA OBRA:


Tennessee Williams

Thomas Lanier Williams, conegut arreu amb el nom artístic de Tennessee Williams (Columbus Mississipí, 26 de març de 1914 - Nova York, 25 de febrer de 1983) va ser un novel·lista i sobretot dramaturg, les seves obres de teatre van adquirir un ressò extraordinari gràcies a les versions cinematogràfiques que se'n van fer. [...] De filiació protestant, decidí, en els últims anys convertir-se al catolicisme [...].
Després de l'apogeu mundial de la seva obra dramàtica, representada en nombrosos països occidentals, Thomas Lanier Williams s'enfrontaria a la crisi d'un teatre que havia començat a empobrir-se i banalitzar-se al començament de la dècada dels seixanta.
Va obtenir, en dues ocasions, el premi Pulitzer (1947 i 1954), per dues de les seves peces de major tirada universal: Un tramvia anomenat desig (A Streetcar Named Desire) i La gata sobre el terrat de zenc (A Cat on hot Tin Roof), ambdues portades al cinema, amb un gran repartiment artístic després de l'èxit assolit en els escenaris nord-americans. Igual reconeixement va merèixer, el 1961, la seva obra La nit de la Iguana (The Night of The Iguana) en ser mereixedora del Drama Critics Circle Prize.
La primera de les seves obres, Battle of Angels (Batalla dels Angels), 1940, obria un cicle dramàtic dominat per la visió esquinçada i lírica de la forma de vida americana: frustracions, alcoholisme, passions eròtiques, desenganys, donen el to pessimista i escèptic d'aquesta dramatúrgia que va tenir en el cinema estatunidenc de dues dècades una de les seves fonts argumentals de més èxit. Altres peces seves, El zoo de cristall (The Glass Ménagerie), 1944, You touched me, 1946, que pertanyen a la primera fase del seu cicle dramàtic, no permetien preveure l'avui discutit ocàs d'aquest autor, que ja el 1962 declarava ser «físicament repel·lent» i estar «avorrint al públic».
L'èxit teatral i cinematogràfic assolit amb Summer and Smok (Estiu i fum), 1948, i Rose Tattoo (La rosa tatuada), 1950 contrasta amb la banalitat de les seves últimes obres, a l'estil de la seva Bye Bye Birdie, 1960, peça al llindar del fulletó. A aquesta gradual pèrdua de les seves riques virtuts inicials corresponen obres com The Milk Train doesn’t Stop Here Any More (El tren de la llet no es detindrà més aquí), 1962, The Two Character Play, 1967, i In the Bar of a Tokyo Hotel (En el bar d'un hotel de Tokio), 1969.
Com ell mateix explicà en les seves memòries, les seves obres es basen fonamentalment en el sexe i en la violència. La seva homosexualitat obertament confessada, l'induí a convertir a la dona en figura central de la major part del seu teatre. Pel general és una dona vulnerable i sola, que pot suportar el seu turment mercès a un fràgil ensomni del passat i del futur. Però la il·lusió ha d'enfrontar-se amb la realitat, i llavors es produeix una violenta crisi que es desencadena davant la presència més o menys interessada de l'home.
La frustració, la poesia irrealista, la tendresa i la crueltat, són els puntals psicoanalítics de les passions que viuen els personatges de les seves millors obres.
FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/Tennessee_Williams

L’OBRA DE TENNESSEE WILLIAMS DUTA AL CINEMA:

 

Las piezas dramáticas de Tennessee Williams han sido adaptadas en varias ocasiones al cine. Las adaptaciones fueron dirigidas por los más grandes directores de su generación, desde Joseph L. Mankiewicz hasta John Huston. Dada la intensidad de las tramas y la riqueza potencial de sus atormentados personajes, la calidad de estas adaptaciones ha sido, en general, magnífica, y muy propicia para que actores de calidad expongan en ellas su talento interpretativo.
Así, Elia Kazan dirigió en 1951 la primera adaptación al cine de una obra de Williams, Un tranvía llamado deseo, interpretada por Marlon Brando y Vivien Leigh, que se cuenta entre las mejores jamás rodadas sobre un texto del dramaturgo; Daniel Mann llevó al cine La rosa tatuada en 1955, con Anna Magnani, en un papel escrito expresamente para ella y que le dio varios premios de interpretación -Oscar incluido-, y Burt Lancaster pero que la Magnani al negarse a hacerla en los escenarios de Broadway posibilitó la consagración de Maureen Stapleton.
Richard Brooks llevó a cabo con la adaptación de La gata sobre el tejado de zinc caliente en 1958, con Elizabeth Taylor y Paul Newman como protagonistas, una de las películas de referencia obligada si hablamos de las obras del genial Tennessee en la pantalla; y el mismo Brooks dirigió en 1962 la adaptación de Dulce pájaro de juventud, repitiendo a Newman y con la excepcional Geraldine Page; recreando esos ambientes entre sórdidos y claustrofóbicos que caracterizan las obras del sureño, aunque más suavizada con respecto al original que adaptaciones anteriores debido a la censura en los Estados Unidos [...].
Joseph L. Mankiewicz estrenó en 1959 De repente el último verano, con un reparto estelar, como sucede en muchas películas basadas en Williams: Elizabeth Taylor, Katharine Hepburn y Montgomery Clift. Se convirtió casi desde entonces en una de las mejores -si no la mejor- traslaciones de su obra a la gran pantalla.
En 1961, Vivien Leigh repitió con obra de T. Williams en La primavera romana de la Sra. Stone, dirigida por José Quintero y acompañada por un juvenil Warren Beatty como el gigoló romano Paolo di Leo. Quizá no suficientemente valorada en su momento, pese a que gozó de gran popularidad, es una película a tener en cuenta. Cabe mencionar también la espléndida y oscura versión que dirigió John Huston en 1964 de La noche de la iguana, con Richard Burton, Ava Gardner, Deborah Kerr y Sue Lyon, cuya acción transcurre en México, que en su día constituyó un fracaso en taquilla pero hoy emerge como un auténtico clásico moderno. Otros títulos, no tan recordados pero que merecen una revisión, son: Verano y humo, de Peter Glenville (1961), con una de las grandes interpretaciones de Geraldine Page junto a la ya citada Dulce pájaro de juventud, y Propiedad condenada (1966), de Sydney Pollack, con Robert Redford y Natalie Wood.
A partir de los años 70, las obras de Williams se llevaron más a la pequeña pantalla que al cine […], pero aún encontramos una interesante aunque no definitiva adaptación de El zoo de cristal (1987), dirigida por Paul Newman, con Joanne Woodward, John Malkovich y Karen Allen, rodada para la gran pantalla.
FONT: http://es.wikipedia.org/wiki/Tennessee_Williams

 L’OBRA DE TEATRE I LA PEL·LÍCULA:


Cat on a Hot Tin Roof es va estrenar a Broadway el 1955 sota la direcció d’Elia Kazan, interpretada per Barbara Bel Geddes (Maggie), Ben Gazzara (Brick), Burl Ives (Big Daddy), Mildred Dunnock (Big Mamma), Pat Hingle (Gooper) i Madeleine Sherwood (Mae).

El 1958 se’n va fer l’adaptació cinematogràfica dirigida per Richard Brooks amb Elizabeth Taylor (Maggie), Paul Newman (Brick), Judith Anderson (Big Mamma), Jack Carson (Gooper), i Burl Ives i Madeleine Sherwood repetint paper

 * * *
Argumento: Brick y Maggie son un matrimonio que no pasa por sus mejores momentos. Se trasladan a la gran mansión familiar para celebrar el cumpleaños del padre de Brick que está al borde de la muerte por una grave enfermedad. De todo esto se intentará aprovechar otro de sus hijos, Gooper y su mujer Mae.
Ni siquiera la rígida censura de la época, que camufló la homosexualidad de su protagonista, evitó que ésta sea una de las mejores adaptaciones de una obra de Tennesse Williams sino también uno de los grandes clásicos del cine. Temas como la familia, las relaciones paterno-filiales, el amor o la hipocresía desfilan entre la maestría de sus intérpretes y diálogos. Y un recital de Elizabeth Taylor, que recibió la noticia de la muerte en un accidente aéreo de quien era su esposo por entonces, el productor Mike Todd. Hecho que la hizo entregarse aún más al personaje.
FONTS: http://www.teatrelliure.com/documents/temp1011/gata_sobre_teulada_cat.pdf
i http://es.wikipedia.org/wiki/La_gata_sobre_el_tejado_de_zinc

LA REPRESENTACIÓ TEATRAL:


TEATRE LLIURE DE GRÀCIA
del 30 de setembre al 12 de desembre
espectacle en català


GATA SOBRE TEULADA DE ZINC CALENTA
de TENNESSEE WILLIAMS

adaptació lliure i direcció ÀLEX RIGOLA


Continua llegint...