BERNARD-MARIE KOLTָÈS - ROBERTO ZUCCO


L’AUTOR I LA SEVA OBRA:


Bernard-Marie Koltès
(Metz, 1948 – París, 1989)

Dramaturg, escriptor i director teatral francès. Va nèixer a Metz en el si d’una família burgesa el 1948 i fou educat per jesuites al Saint-Clément. Durant alguns anys va cursar classes de piano i orgue i algunes setmanes de periodisme.

Tot i així, Bernard-Marie Koltès no descobreix realment el teatre fins als 20 anys quan assisteix a una representació de Medea interpretada per Maria Casares, fet que li produeix un shock. És aleshores quan comença a escriure teatre i funda la companyia Théâtre du Quai a l’escola del Centre Dramàtic de l’Est d’Estrasburg. Per a aquest companyia escriu Les amargors (1970), La marxa, El judici borratxo (1971) i Narracions mortes (1973), que ell mateix dirigeix. Després d’un viatge a la Unió Soviètica el 1973 escriu la novel·la La fugida a cavall molt lluny a la ciutat i, més endavant, El dia dels homicidis a la història de Hamlet.

El 1976 escriu La nit just abans dels boscos que ell mateix dirigirà el 1977, una obra que es presenta al Festival Off d’Avinyó. La força d’aquest soliloqui marca la renovació del teatre contemporani francès: Koltès fabrica un llenguatge nou, entre allò enigmàtic i allò íntim, entre allò escrit i allò parlat. El 1977 escriu Combat de negres i de gossos, una de les seves obres més reconegudes, que té com a escenari les obres que fa una empresa estrangera en plena selva d’un país africà. Aquesta obra, que va ser dirigida per Patrice Chéreau el 1983, va treure a Koltès de l’anonimat. Patrice Chéreau reconeix immediatament la originalitat de l’autor i porta a escena successivament Combat de negres i de gossos (1983), Moll Oest (1986), En la solitud dels camps de cotó (1987) i Retorn al desert (1988). Roberto Zucco, representada després de la mort de Koltès, provoca fortes reaccions. L’obra de Koltès esdevé un clàssic del repertori contemporani i el públic, perplex davant la complexitat del seu llenguatge, se sent fascinat per la seva audàcia. Koltès obre els camps de joc del teatre: uneix noves estructures dramàtiques a una llengua poètica clàssica creant així una ressonància de metàfores decisives.

Bernard-Marie Koltès va morir de sida l’any 1989 amb 41 anys. És aleshores quan Koltès comença a ser realment conegut com a dramaturg, tant a França com a l’estranger, i esdevé un clàssic francès contemporani i un dels autors més traduïts i representats. El febrer de 2007, amb Retorn al desert, Koltès entra al repertori de la Comédie Française.

A la Sala Beckett, d'aquest autor s'hi han pogut veure En la solitud dels camps de cotó (1995), Perifèria Koltès, un recull de textos breus (1998), i La noche justo antes de los bosques (2000).
FONT: http://www.salabeckett.cat/autors/koltes

 L’OBRA I LA REPRESENTACIÓ:


El retorn de Roberto Zucco


Fa 20 anys s’estrenava a Barcelona Roberto Zucco, obra pòstuma de Bernard-Marie Koltès (1948-1989) dirigida per Lluís Pasqual i amb Eduard Fernández com a protagonista. Un muntatge que quedà en la memòria teatral dels qui el van veure per l’impacte que causà. A l’estrena al Romea els espectadors es dividien entre aquells que tenien un referent i la resta, entre els quals ens hi comptem, que igual que l’equip de Julio Manrique ens hem estrenat amb aquest tràgic personatge, esdevingut mite de la dramatúrgia contemporània del segle XX, un text que impressiona per la construcció del personatge, la poètica de la paraula i el domini de l’escriptura de monòlegs i aparents diàlegs que signa l’autor.

Koltès qualificà la seva obra com “un viatge increïble, un personatge mític, un heroi com Samsó o Goliat, monstres de la força? Finalment abatuts per una pedra o una dona”. Zucco és la història d’una evasió, l’etern fugitiu, l’home que vol convertir-se en gos per ser invisible a la resta, el solitari etern que no és guiat per cap destí sinó per l’atzar, que el conduirà a cometre assassinats sense motiu, com l’epidèmia que escampa mort per on passa. Una tragèdia de la irresponsabilitat on no hi ha judici moral de cap tipus, un atac directe contra els pilars de la societat per part de Koltès que arrasa amb la família, l’amistat i l’ordre social.

A més l’autor també fa una reescriptura explícita de Hamlet, convertint Zucco en un príncep sense regne, iniciant l’obra amb un diàleg entre dos vigilants que no veuen l’esperit del monarca de Dinamarca però tindran l’aparició d’un Zucco a l’escapada o amb una escena titulada Ofelia. Julio Manrique hi afegeix una escenografia idènticament adaptada de la proposta d’Àlex Rigola European House (pròleg d’un Hamlet sense paraules), una aposta que divideix clarament les escenes, de les quals apareixen els títols en rètols electrònics, concentrant l’acció en cadascun dels contenidors on es va desenvolupant l’obra o ocupant tot l’espai del Romea. Una proposta impactant estèticament però que a mesura que avança el muntatge empresona la poètica de l’evasió nihilista de Koltès, més crua, despullada i fosca en la lectura.

Tot i aquesta poderosa presència escenogràfica, algun abús musical, un rètol final innecessari i algunes suposades complicitats amb l’actualitat que no hem encertat a trobar en el text original, no dubtem que aquesta és una de les propostes teatrals més recomanables de la temporada. Julio Manrique signa una direcció escènica decidida i didàcticament calculada, d’encaix de peces satisfactori i ritme ben definit.

Pel que fa al repartiment excel·leix Pablo Derqui com a Roberto Zucco, de somriure seductor angelical a mirada que deixa glaçat, de diàleg violent a monòleg gairebé murmurat i amb una energia física mantinguda durant tot l’espectacle. L’altra protagonista del text, la nena, interpretada per Maria Rodríguez convenç des del primer moment des del silenci i amb la química amb Zucco. La resta d’intèrprets, amb diversos personatges al llarg del muntatge, encerta segons el moment.

Mite basat en fets reals

 Aquesta és doncs una molt bona oportunitat per aproximar-se a una peça teatral que respira mitificació, perquè Koltès basteix l’obra a partir d’un personatge que va existir, Roberto Succo (1962-1988), un jove italià que va matar el seu pare i la seva mare a Itàlia i posteriorment diverses persones a França, un assassí de portada de diari i notícia de televisió, declarat enemic número 1 a França, Itàlia i Suïssa durant els anys 80, un malalt d’esquizofrènia que aconseguí escapar-se del centre on estava internat en una fugida endavant que el portà altre cop a l’assassinat.

Koltès es fascinà de la bellesa del jove en veure’n el típic cartell de “es busca” al metro i començà a escriure el text de manera urgent, quan ja estava greument malalt mesos abans de la seva prematura mort a causa de la SIDA. L’autor declarava en una entrevista que se sentia proper aquest home i que “per primer cop he vist que la literatura podria tenir sentit. Tenia allí un home amb aquesta força, amb aquest destí, només feia falta la mirada exterior. I aquesta és la finalitat de la meva nova peça: fer que, durant alguns mesos, la foto i el nom d’aquest home apareguin en grans cartells. Aquesta és la meva raó de ser, la meva raó d’escriure”. (Der Spiegel, 24/10/1988)

La primera posada en escena va tenir lloc a la Schaübuhne de Berlín, dirigida per Peter Stein, l’any següent de la mort de Koltès, per primer cop no era Patrice Chéreau qui estrenava un text del seu amic. I el 1991 s’estrenà a França, ja que en un principi es va prohibir, desencadenant una forta polèmica per la commoció que el cas havia provocat en l’opinió pública.

A banda de l’obra de Koltès, el periodista Pascal Froment va escriure l’assaig Je te tue. Histoire vraie de Roberto Succo assassin sans raison (1991), el 2001 s’estrenà la pel·lícula Roberto Succo, dirigida per Cédric Kahn i el programa televisiu Faites entrer l’accusé li dedicà un monogràfic titulat Roberto Succo- Succo le fou.

Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès. Traducció de Cristina Genebat. Direcció de Julio Manrique. Intèrprets: Pablo Derqui, Cristina Genebat, Ivan Benet, Maria Rodríguez, Xavier Boada, Rosa Gámiz, Xavier Ricart, Oriol Guinart. Teatre Romea fins al 21 d’abril.
FONT: http://www.nuvol.com/noticies/el-retorn-de-roberto-zucco/

Continua llegint...

TRACY LETTS – AGOST

L’AUTOR I LA SEVA OBRA:

 

Tracy Letts

Fill d’un actor i d’una coneguda autora de best-sellers, Tracy Letts (Tulsa, Oklahoma, 1965) és una de les veus joves més interessants de la dramatúrgia nord-americana contemporània. Agost, estrenada l’any 2007 a Chicago i a Nova York, li va suposar la consolidació definitiva com a autor: la peça va tenir un èxit immediat i es va veure reconeguda amb un Tony i el Premi Pulitzer a la millor peça teatral l’any 2008. La resta de la seva obra inclou peces com Killer Joe (1993, Bug (1996), Man From Nebraska (2003; obra finalista del Premi Pulitzer) i Superior Donuts (2008). Com a actor, ha treballat en sèries com The District i Prison Break.
Des de 2002 és membre de la Steppenwolf Theatre Company de Chicago on va estrenar Agost. Amb aquesta companyia ha participat com a actor en els següents muntatges: Betrayal, The Pillowman, Last of the Boys, The Pain and the Itch, The Dresser, Homebody/Kabul, The Drazzle, Glengarry Glen Ross (també a Dublín i Toronto), Three Days of Rain, Road to Nirvana, Picasso at the Lapin Agile i a la producció per a públic jove de The Glass Menagerie (1988). Aquesta temporada hi interpretarà Who’s Afraid of Virginia Woolf? d’Edward Albee, i Middletown de Will Eno.
FONT: http://www.tnc.cat/ca/agost-premsa

 L’OBRA (AGOST):

 

August. Osage County, estrenada a Chicago l’any 2007, ha estat saludada per la crítica americana amb adjectius ditiràmbics. Els crítics de Broadway l’han consagrat, en uns termes més propis dels historiadors, com la primera gran obra americana del segle XXI, o bé com l’obra dramàtica sorgida durant la primera dècada d’aquest mil·lenni que millor retrata la desintegració moral d’una família de l’Amèrica profunda, l’Amèrica que ha vist, de lluny, des del sofà de casa a Oklahoma, i intoxicada per la (des)informació, l’atac a les torres bessones i les guerres de George W. Bush.

Amb aquesta obra Tracy Letts (Tulsa, Oklahoma, 1965) ha triomfat a Broadway, i ha obtingut el Premi Pulitzer i el premi Tony a la millor obra. Això no significa que August. Osage County hagi estat manufacturat en el cultiu teatral de Nova York i explotat comercialment al Music Box Theatre de Broadway. Al contrari, és possible que una obra d’aquesta envergadura, de tres hores de durada i tretze actors, no hauria agafat el vol a Broadway, on cada vegada s’aposta menys per nous dramaturgs americans, si no hagués arribat com un producte acabat i contrastat pel públic del Steppenwolf Theatre Company de Chicago. Aquesta companyia d’Illinois, fundada l’any 1974, és avui un grup estable de 41 membres, del qual Tracy Letts forma part com a actor i dramaturg. Els companys de l’Steppenwolf va tenir la valentia de muntar una obra del seu autor resident que d’entrada només podia ser complicada de produir, sobretot a nivell escenogràfic. El mateix Letts ha reconegut que la primera posada en escena va ser fonamental per a l’èxit de la peça. «L’obra no hauria arribat mai a Broadway sense haver-la estrenada abans a Chicago», afirma Letts. Els productors de Nova York van poder assistir al producte acabat i van veure que l’obra tenia moltes possibilitats. Sigui qui sigui que la produeixi […], Agost sempre demanarà una gran producció, com la que ara ha fet el Teatre Nacional de Catalunya. «La primera vegada que ho vaig proposar als companys de la companyia», explica Letts, «ja els vaig advertir: és un muntatge gros. És una història que m’ha estat voltant pel cap durant anys. […]». El primer que crida l’atenció en llegir l’obra i també en assistir a la representació, és la complexitat escenogràfica. La casa de la família Weston és fonamental per transmetre l’atmosfera de la peça. «Quan vaig escriure la primera versió de l’obra», explica Letts, «la casa era més gran, hi havia més habitacions. Vaig treballar colze a colze amb la directora, Anna Shapiro, i l’escenògraf, Todd Rosenthal, i es van estar ben bé un any barallant-se amb aquella casa per trobar una solució fins que al final un dia em van venir a veure i em van dir: ‘Tracy, què és més important, les habitacions o la casa?’ Em venien a dir, pots conservar, si vols, totes aquestes diferents habitacions, anant d’un espai a un altre, però hauràs de sacrificar l’estructura de la casa. La meva resposta va ser dir-los que per a mi era més important conservar la casa, mantenir aquella estructura central a l’escenari. Això em va obligar a eliminar i reescriure parts de l’obra, però retrospectivament no trobo a faltar res del que em vaig carregar».

L’estrena posterior d’Agost a Londres, Viena, Buenos Aires i ara Barcelona, ha permès comprovar la universalitat d’aquesta obra, que aborda amb un humor descarnat les relacions familiars. Agost confirma el dictamen de Tolstói, que encetava Anna Karenina amb aquella famosa sentència que diu: «Totes les famílies felices són iguals. Les famílies desgraciades, en canvi, ho són cada una a la seva manera». I es podria dir que els Weston són infeliços de moltes maneres, perquè Tracy Letts hi ventila temes forts, com ara el suïcidi, el divorci, la pedofília, l’incest, l’adulteri, les addiccions, temes que cadascun d’ells pel seu compte ja donarien per a una obra de teatre amb el seu plantejament, nus i desenllaç. Tot plegat fa que les possibilitats d’identificació del públic amb els Westons siguin ben variades. En entrevistes diverses, actors que han participat en diferents produccions d’Agost han comentat com sovint han reconegut els seus propis pares i germans, la seva mateixa família, en l’obra que representaven. […] Agost no és una comèdia lleugera, i l’esforç emocional que demana als actors comporta un desgast. Amy Morton, que va obtenir una nominació al premi Tony pel seu paper a Agost com a Barbara, la germana gran dels Weston, manifestava en una entrevista que el seu personatge va ser per a ella físicament i psíquicament esgotador. […] El resultat és que els actors que van participar en la primera producció a Chicago i a Broadway van ser substituïts en la gira i en la producció londinenca.

Agost, que ara podem llegir en català gràcies a la magnífica traducció de Joan Sellent, ens parla de la força que té la veritat per sortir a la llum, i el dolor que infligeix en les persones quan aquesta veritat ha estat llargament segrestada i finalment emergeix amb tota la violència de les revelacions.

FONT: http://www.tnc.cat/ca/agost-premsa


LA REPRESENTACIÓ TEATRAL


 Agost 

Tracy Letts 

Teatre Nacional de Catalunya
Sala Gran 

Del 25 de novembre de 2010 al 23 de gener de 2011
Traducció
Joan Sellent

Direcció
Sergi Belbel
Durada:
Primera part: 1 h 20 minuts
Entreacte (20 minuts)
Segona part: 55 minuts
Entreacte (20 minuts)
Tercera part: 1 h 15 minuts
    Amb
    Jordi Banacolocha
    Abel Folk
    Montse German
    Maife Gil
    Anna Lizaran
    Almudena Lomba
    Òscar Molina
    Clara de Ramon
    Rosa Renom
    Albert Triola
    Manuel Veiga
    Carles Velat
    Emma Vilarasau


 Una comèdia àcida i punyent sobre la família en el segle XXI

Agost, de Tracy Letts (Tulsa, Oklahoma, 1965) arriba al TNC després d’haver obtingut un dels èxits més rotunds de l’escena de Broadway en aquests últims anys. Amb aquesta peça, Letts va assolir el Tony a la millor peça teatral i el prestigiós Premi Pulitzer l’any 2008. 


Per abordar els conflictes, les tensions, les disfuncions i els fantasmes d’una família actual de l’Amèrica profunda, Letts fica en una coctelera i hi barreja sàviament els ingredients més diversos de la tradició dramàtica nord-americana i occidental: combina l’amargor espessa d’un Eugene O’Neill amb l’humor més efervescent de la comèdia popular anglosaxona, i a estones fins i tot és com si Eduardo De Filippo s’hagués reencarnat en un dramaturg nord-americà del segle XXI.

La desaparició del pare en circumstàncies misterioses obliga els membres d’una família a retrobar-se a la casa paterna, a Oklahoma. Aquesta excepcionalitat desencadena un seguit de situacions que oscil·len constantment entre la farsa i el drama, puntejades per uns diàlegs d’un enginy i una energia tan intensos com la xafogor d’agost. Letts retrata tres generacions d’una família del midwest americà, personatges alhora singulars i propers, sota la influència de Violet, la matriarca, una dona tan delirant com políticament incorrecta.
FONT: http://www.tnc.cat/ca/agost

Continua llegint...