Anton Txèkhov
Taganrog, 29 de gener de 1860 - Badenweiller, Alemanya, 14 de juliol de 1904
Narrador i dramaturg rus. El 1881 començà a publicar els seus contes en periòdics [...] i la seva fama aviat es difongué. Temptat pel teatre, escenificà contes propis, i, després d'un primer intent ja ambiciós, Platonov (1880-81), escriví el drama Ivanov (1887), que fou estrenat amb gran èxit. Amb les seves obres cabdals, La gavina (1896), L'Oncle Vània (1897), Les tres germanes (1901), L'hort dels cirerers (1903), així com amb peces breus com L'ós (1888), El prometatge (1889), etc., donà un tomb decisiu al teatre europeu, ajudat en part per les escenificacions de Stanislavski i Nemirovič-Dančenko. [...]
Creà un teatre "d'estats d'ànim", renuncià a l'acció dramàtica pròpiament dita i es detingué en la pintura d'atmosferes. Els personatges viuen, passivament o amb angoixa i insatisfacció sordes, la decadència de la societat de la Rússia tsarista. El seu destí es resol a llur entorn sense que hi puguin fer res, alhora que entreveuen l'apropament d'un món millor. Publicà un nou volum de contes, En el capvespre (1887) [...] Durant aquests anys escriví alguns dels seus millors contes.
FONT: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0016794&BATE=Anton%20Pavlovi%26#x010d;%20Čekhov
Anton Txékhov (Taganrog, 1860 – Badenweiler, 1904) és un dels principals dramaturgs i narradors de Rússia. Va néixer a Taganrog, a la Rússia meridional, el 29 de gener de 1860, i va morir de tuberculosi al balneari de Badenweiler, Alemanya, el 15 de juliol de 1904. La seva carrera com a dramaturg va donar com a resultat quatre obres clàssiques del teatre, mentre que els seus millors contes són molt estimats per escriptors i crítics. Va practicar la medicina durant gran part de la seva carrera literària: «La medicina és la meva legítima esposa», va dir, «i la literatura la meva amant».
Va renunciar al teatre després de la desastrosa acollida de La gavina l'any 1896; però l'obra va ser reestrenada amb èxit per Konstantín Stanislavski al Teatre d'art de Moscou.
A conseqüència d'això, va produir L'oncle Vània i va estrenar les dues darreres obres de teatre de Txékhov, Les tres germanes i L'hort dels cirerers. Aquestes quatre obres plantegen un especial repte tant per al conjunt actoral com per al públic, perquè en lloc d'una acció convencional Txékhov ofereix un «teatre dels estats d'ànim» i una «vida submergida en el text». No tothom va apreciar el repte: se sap que Lev Tolstoi va dir a Txékhov, «Saps?, no puc tolerar Shakespeare, però els teus drames són encara pitjors».
No obstant això, Tolstoi admirava els contes de Txékhov. Al principi Txékhov escrivia històries només per diners, però a mesura que la seva ambició artística va anar creixent, va fer innovacions formals que han influït en l'evolució del conte modern. La seva originalitat consisteix en un primerenc ús de la tècnica del corrent de consciència, posteriorment emprada per Virginia Woolf i d'altres modernistes, combinada amb el rebuig de la finalitat moral de l'estructura tradicional de la narració. No va excusar-se per les dificultats a què sotmetia els lectors, insistint que el paper d'un artista era plantejar preguntes, no contestar-les.
Traduccions catalanes
- Contes, Quaderns Crema, 1995
- Del foc a les brases, Lumen, 1993
- El monjo negre, Laertes, 2003
- La gavina, Teatre Nacional de Catalunya, 1997
- L'estepa i altres narracions, Edicions 62, 1991
- Les tres germanes, Pòrtic, 1990, trad. Joan Oliver
- Les tres germanes, Proa, 2005, trad. Narcís Comadira
- L'oncle Vània: escenes de la vida rural en quatre actes, Edicions del Mall, 1983, trad. Feliu Formosa
- Mel salvatge, Edhasa, 1986
- Teatre complet (Obra completa), Diputaciò Provincial de Barcelona. Institut del Teatre, s. d.
- Teatre de Txékhov, Aymà, 1982, trad. Joan Oliver
El retrat apassionant de la caiguda d’un home
Platonov és el quart muntatge d’una obra de Txèkhov que es podrà veure al TNC, després de La gavina (1997), Ran del camí (2002) i Les tres germanes (2005). Aquest cop ens endinsem en una obra primerenca del gran mestre rus que parla de la caiguda d’un home, i amb ell, de l’extinció de tot un món. Escrita de manera magistral, Txèkhov descobreix a Platonov tots els temes, els personatges i les obsessions que van caracteritzar la seva obra dramàtica de maduresa. Com afirma Gerardo Vera, director de l’espectacle, «Platonov està travessada per una línia de febre, de bogeria, de vertigen, que li dóna un caràcter singular.» És la febre del camí implacable cap a l’abisme.
Protagonitzada per Mikhaïl Platonov, un mestre d’escola de províncies que arrossega un desencís enorme per la vida que l’acabarà enfonsant en la desesperació, Txèkhov fa un retrat afinat d’una societat ferida de mort, que ataca com un animal moribund i que està a punt de perir definitivament.
Desapareguda durant anys i considerada pel seu autor com a inacabada, va aparèixer una còpia de l’obra, sense títol, en una caixa forta d’un banc de Moscou a la dècada dels anys vint del segle passat. Se’n van fer diverses versions, i a poc a poc ha anat consolidant-se com una referència i un dels grans títols de la dramatúrgia txekhoviana i ara arriba a la Sala Gran de la mà de Juan Mayorga i Gerardo Vera, un dels tàndems artístics més fèrtils de l’escena teatral espanyola, en un espectacle que prossegueix la línia de col·laboració establerta entre el TNC i el Centro Dramático Nacional de Madrid.
ANTON TXÈKHOV
Versió Juan Mayorga
Sala Gran
Del 4 al 20 de juny de 2010
Direcció
Gerardo Vera Escenografia Max Glaenzel Amb la col·laboració d’ Estel Cristià Vestuari Alejandro Andújar Il·luminació Juan Gómez Cornejo Música Luis Delgado Audiovisuals Álvaro Luna |
Amb
Toni Agustí Pere Arquillué Sonsoles Benedicto Jesús Berenguer Pep Cortés Gonzalo Cunill Raúl Fernández Antonio de la Fuente Elisabet Gelabert Mònica López David Luque Carmen Machi Antonio Medina Paco Obregón María Pastor Andrés Ruiz Roberto San Martín Yuri Sídar Producció Centro Dramático Nacional i Festival Txèkhov de Moscou
Espectacle en castellà
|
Continua llegint...
