HAROLD PINTER
Harold Pinter (Hackney, Londres, 1930 - Londres, 2008) fou un dramaturg, poeta, guionista i actor anglès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 2005.
Pinter és autor de vint-i-nou obres teatrals, quinze esquetxos dramàtics, més de vint guions per a televisió i cinema, una novel·la, proses de ficció i assagístiques. També és co-autor de dues obres de teatre i de ràdio. Juntament al Premi Tony de teatre rebut el 1967 per The Homecoming (Qui a casa torna) i altres premis i nominacions als Estats Units, autor i obra han rebut diversos premis al Regne Unit i arreu. Els guions per a La dona del tinent francès i Betrayal van ser nominades als premis Oscar, en la categoria de guió adaptat, els anys 1981 i 1983.
La seva primera obra teatral, The Room, escrita el 1957, fou una producció dels estudiants a la Universitat de Bristol que va dirigir l'actor Henry Woolf, que, a més, va interpretar el personatge de Mr. Kidd. Pinter va comentar-li que tenia una "idea" per a una peça i Woolf li va demanar d'escriure-la per poder-la dirigir (com un dels requisits per obtenir un postgrau). Sembla que Pinter la va escriure en tres dies. Per celebrar el cinquantè aniversari de la primera representació de l'obra, Henry Woolf tornarà a representar el paper de Mr. Kidd, a la Universitat de Leeds en un simposi sobre l'autor previst per l'abril de 2007.
The Birthday Party, la segona obra de Pinter i una de les més conegudes, va començar sent un desastre, malgrat una crítica entusiasta al Sunday Times del reputat crític Sir Harold Hobson (que, tanmateix, només es va publicar un cop clausurada l'obra i, per tant, sense possibilitat per salvar-la). Se sol considerar que Hobson va descobrir i àdhuc salvar Pinter. Després de l'èxit de The Caretaker el 1960, que va fixar la reputació teatral de Pinter, es va reprendre The Birthday Party tant a la televisió (on el propi Pinter feia de Goldberg) com al teatre (on va ser ben rebuda). Quan la producció de The Homecoming (1964) de Peter Hall va arribar a Nova York (és a dir, el 1967), Harold Pinter ja era un famós autor de teatre i l'obra va recollir quatre premis Tony, entre d'altres guardons.
En una ressenya publicada el 1958, aprofitant com a subtítol el A Lunatic View d'una obra de David Campton, el crític teatral Irving Wardle va anomenar les primeres obres de Pinter "comèdia de l'amenaça", una etiqueta que el públic ha aplicat sovint al seu teatre, de vegades en un intent d'encasellar-lo i reduir-lo. Aquestes obres s'inicien amb una situació d'aparença innocent que acaba esdevenint amenaçadora i absurda a mesura que els personatges es comporten d'una manera que el públic sol veure com inexplicable, i que enllaça amb el teatre de l'absurd. En aquest sentit, Pinter reconeix la influència de Samuel Beckett, en especial, en les primeres obres; van ser amics i sovint es van intercanviar els esborranys que escrivien.
Des de finals dels seixanta i fins a principis dels vuitanta Pinter va escriure Landscape, Silence, "Night", Old Times, No Man's Land, Betrayal, The Proust Screenplay, Family Voices i A Kind of Alaska. Totes elles dramatitzen aspectes de la memòria i, per aquest motiu, solen veure's classificades com "obres de la memòria". Durant els anys setanta, Pinter es va posar a dirigir més freqüentment. Fins i tot va esdevenir director adjunt de la Royal National Theatre el 1973. En total, ha dirigit gairebé cinquanta produccions, pròpies i d'altres autors, tant per al teatre com per al cinema i per a la televisió.
Des dels anys vuitanta, les seves obres tenen tendència a ser més breus i amb clar contingut polític, per criticar l'opressió, la tortura i altres violacions dels drets humans. En una entrevista el 1985, Pinter afirma que si bé les seves primeres obres presentaven "metàfores" sobre el poder i la manca de poder, les darreres presentaven "realitats" del poder i l'abús. De 1993 a 1999, com a reflex de preocupacions polítiques i personals, va escriure Moonlight i Ashes to Ashes, obres de plena durada amb escenaris familiars relacionats amb la mort i (en la darrera obra) a atrocitats com ara l'Holocaust. En aquesta època, després de la mort dels seus pares, barrejant un cop més política i vida personal, Pinter va escriure els poemes "Death" (1997) (que va llegir en el discurs d'acceptació del Premi Nobel) i "The Disappeared" (1998).
A finals del 2001, [...], va dirigir una versió de la seva peça No Man's Land, va escriure i va actuar en un esquetx titulat "Press Conference" i va aparèixer a la televisió dels Estats Units fent un paper en una pel·lícula de la HBO, Wit, escrita per Margaret Edson (guanyadora del Premi Pulitzer). Des d'aleshores, gradualment més compromès políticament com a "citizen Pinter", l'autor ha continuat escrivint i presentant poesia, peces de teatre, assaigs i discursos de continguts clarament polítics.
El 2005, durant una entrevista a la BBC, va anunciar que deixava d'escriure teatre per dedicar-se a l'activisme polític i la poesia. Aquell mateix any fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per unes obres que descobreixen el precipici sota una xerrameca diària i foren l'entrada en les cambres tancades de l'opressió.
Ha estat traduït al català per Joaquim Mallafrè (Qui a casa torna), Ernest Riera (Traïció), Imma Garín i Víctor Batallé (La festa d'aniversari), Miquel Berga (Engany), Manuel de Pedrolo, Jordi Malé, Josep M. Balañà, Víctor Batallé amb Joaquim Mallafrè (Esquetxos i altres peces), Jordi Martín (Veus vàries) i Marta Pera (Els nans).
FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/Harold_Pinter
El dramaturgo británico Harold Pinter,
premio Nobel de Literatura
Considerado uno de los autores teatrales más importantes del siglo XX, el escritor, de 75 años, se ha mostrado muy crítico con la política belicista de Blair
AGENCIAS / ELPAIS.es - Estocolmo / Madrid - 13/10/2005
La Academia Sueca de la Lengua ha decidido por segundo año consecutivo conceder el Premio Nobel de Literatura a un europeo. [...] este año ha sido para el británico Harold Pinter, de 75 años, "máximo exponente del teatro dramático inglés de la segunda mitad del siglo XX", ha destacado la Academia.
En su argumentación, la Academia destaca que Pinter ha sido galardonado por sus "obras, en las que descubre el precipicio que hay detrás de los balbuceos cotidianos y que irrumpe en los espacios cerrados de la opresión".
Pinter se ha declarado “conmovido” y “abrumado” por el galardón. “No he tenido tiempo de pensar sobre eso, pero estoy muy conmovido. Es algo que no esperaba para nada en ningún momento”, ha señalado a los periodistas reunidos a la puerta de su casa en Londres. Interrogado sobre por qué creía que le habían dado el premio, ha dicho: “Eso me pregunto yo”.
Nacido en Londres en 1930, Pinter se crió en un barrio del este de la capital británica poblado por familias obreras y trabajadores inmigrantes, una experiencia vital que se ve reflejada en muchas de sus obras. Tras ingresar en la Royal Academy of Dramatic Art, en 1950 publicó su primer poemario, titulado Poetry London.
Durante los años cincuenta recorrió Irlanda y parte de Reino Unido para representar obras teatrales, en las que él mismo participó como actor con el sobrenombre de David Baron. En 1957 publicó su primer drama, The Room, al que seguirían The Birthday Party (1958), The Caretaker (1959), The Lover (1963), Landscape (1967), Silence (1969), Viejos tiempos (1971) y One for the Road (1984), hasta un total de 29 obras teatrales. En España, Pinter ha sido traducido sobre todo al catalán y en la lista que publica la Agencia española de ISBN, dependiente del Ministerio de Cultura, sólo figuran en castellano Polvo eres, Luz de luna, Tiempo de fiesta y Lenguaje de la montaña.
Duro oponente a las políticas belicistas de Bush y Blair
En 2002 sufrió una operación de cáncer, de la que salió con éxito, y ese mismo año, durante su discurso como doctor Honoris causa por la Universidad de Turín, se declaró claramente en contra de la guerra en Irak y denunció "la pesadilla de la histeria, ignorancia, arrogancia, estupidez y beligerancia" de Estados Unidos, país al que acusó de desarrollar "sistemas avanzados de armas de destrucción masiva" que se prepara para usar "cuando lo considere oportuno".
Perteneciente a la generación de los Jóvenes Airados británicos, del primer ministro de Reino Unido, Tony Blair, llegó a decir que era un "criminal de guerra" y se refirió a Estados Unidos como un país "dirigido por una pandilla de delincuentes". En 2003 publicó una colección de poemas antibelicistas que tituló War (Guerra). El pasado mes de marzo anunció su retirada de la actividad creativa para dedicarse, a tiempo completo, a criticar la "preocupante" forma de actuar de los políticos. No obstante, precisó que su abandono se limitaría al teatro y seguiría escribiendo poesía.
FONT: diari El País
La Academia Sueca de la Lengua ha decidido por segundo año consecutivo conceder el Premio Nobel de Literatura a un europeo. [...] este año ha sido para el británico Harold Pinter, de 75 años, "máximo exponente del teatro dramático inglés de la segunda mitad del siglo XX", ha destacado la Academia.
En su argumentación, la Academia destaca que Pinter ha sido galardonado por sus "obras, en las que descubre el precipicio que hay detrás de los balbuceos cotidianos y que irrumpe en los espacios cerrados de la opresión".
Pinter se ha declarado “conmovido” y “abrumado” por el galardón. “No he tenido tiempo de pensar sobre eso, pero estoy muy conmovido. Es algo que no esperaba para nada en ningún momento”, ha señalado a los periodistas reunidos a la puerta de su casa en Londres. Interrogado sobre por qué creía que le habían dado el premio, ha dicho: “Eso me pregunto yo”.
Nacido en Londres en 1930, Pinter se crió en un barrio del este de la capital británica poblado por familias obreras y trabajadores inmigrantes, una experiencia vital que se ve reflejada en muchas de sus obras. Tras ingresar en la Royal Academy of Dramatic Art, en 1950 publicó su primer poemario, titulado Poetry London.
Durante los años cincuenta recorrió Irlanda y parte de Reino Unido para representar obras teatrales, en las que él mismo participó como actor con el sobrenombre de David Baron. En 1957 publicó su primer drama, The Room, al que seguirían The Birthday Party (1958), The Caretaker (1959), The Lover (1963), Landscape (1967), Silence (1969), Viejos tiempos (1971) y One for the Road (1984), hasta un total de 29 obras teatrales. En España, Pinter ha sido traducido sobre todo al catalán y en la lista que publica la Agencia española de ISBN, dependiente del Ministerio de Cultura, sólo figuran en castellano Polvo eres, Luz de luna, Tiempo de fiesta y Lenguaje de la montaña.
Duro oponente a las políticas belicistas de Bush y Blair
En 2002 sufrió una operación de cáncer, de la que salió con éxito, y ese mismo año, durante su discurso como doctor Honoris causa por la Universidad de Turín, se declaró claramente en contra de la guerra en Irak y denunció "la pesadilla de la histeria, ignorancia, arrogancia, estupidez y beligerancia" de Estados Unidos, país al que acusó de desarrollar "sistemas avanzados de armas de destrucción masiva" que se prepara para usar "cuando lo considere oportuno".
Perteneciente a la generación de los Jóvenes Airados británicos, del primer ministro de Reino Unido, Tony Blair, llegó a decir que era un "criminal de guerra" y se refirió a Estados Unidos como un país "dirigido por una pandilla de delincuentes". En 2003 publicó una colección de poemas antibelicistas que tituló War (Guerra). El pasado mes de marzo anunció su retirada de la actividad creativa para dedicarse, a tiempo completo, a criticar la "preocupante" forma de actuar de los políticos. No obstante, precisó que su abandono se limitaría al teatro y seguiría escribiendo poesía.
FONT: diari El País
“És potser revelador d’alguna cosa que molts poetes que han construït la seva obra amb una mirada dramàtica i fins i tot tràgica sobre el ser humà, al final de la seva vida i generalment en la seva darrera obra, facin un giravolt de cent vuitanta graus i acabin escrivint una comèdia. En un acte més d’intel·ligència, i moltes vegades després de passar una vida sencera amb l’angoixa de voler saber i intentar explicar el que és inexplicable, acaben somrient, indicant-nos que vistos amb la distància que dóna el coneixement i el temps, només som personatges d’una comèdia lleugera i també acida que es diu vida.
Celebració és la darrera obra de Pinter: una comèdia embogida d’una aparent simplicitat i que posa els seus intèrprets a la corda fluixa, perquè és tan concreta com ho pot ser un sopar en un restaurant de luxe al costat del Covent Garden o del Palau de la Música i al mateix temps tan abstracta i absurda que moltes de les rèpliques i les situacions, essent més “pinterianes” que mai, s’enganxen al vol poètic de Samuel Beckett, un dels seus millors amics. Com el propi Beckett, el Harold Pinter de Celebració, sense deixar de ser profundament anglès, deixa de ser-ho i es desborda més enllà de la pròpia geografia literària. Les seves situacions se’ns fan molt conegudes, i els seus personatges es passegen per llocs molt propers, Catalunya per exemple.” Lluís Pasqual
Celebració, estrenada pel mateix Pinter l’any 2000, és l’última obra del premi Nobel de literatura 2005 i porta un títol que s’acosta molt a l’ambient que es va generar al patronat de la Fundació del Teatre Lliure arran de l’elecció de Pasqual, l’abril passat. Ell, no cal dir-ho, estava força content que la seva ‘casa’ a Barcelona li demanés gairebé de genollons que substituís Àlex Rigola. D’aquí que no creiem que sigui cap casualitat l’elecció d’aquest Pinter: en primer lloc, perquè confirma la seva voluntat de mantenir la línia contemporània, fresca i actual que ha marcat amb èxit l’encara vigent equip directiu del teatre; i en segon terme, perquè vol que el seu retorn sigui vist alhora com una festa i com una prova que mantindrà la crítica constant al sistema, clau en el moment d’assumir el text original, situat en un restaurant del londinenc Covent Garden on acaben sopant els aficionats al teatre.
FONT: http://www.teatrelliure.com/documents/temp1011/celebracio_cat.pdf
Continua llegint...
