Bernard-Marie Koltès
(Metz, 1948 – París, 1989)
Dramaturg, escriptor i director teatral francès. Va nèixer a Metz en el si d’una família burgesa el 1948 i fou educat per jesuites al Saint-Clément. Durant alguns anys va cursar classes de piano i orgue i algunes setmanes de periodisme.
Tot i així, Bernard-Marie Koltès no descobreix realment el teatre fins als 20 anys quan assisteix a una representació de Medea interpretada per Maria Casares, fet que li produeix un shock. És aleshores quan comença a escriure teatre i funda la companyia Théâtre du Quai a l’escola del Centre Dramàtic de l’Est d’Estrasburg. Per a aquest companyia escriu Les amargors (1970), La marxa, El judici borratxo (1971) i Narracions mortes (1973), que ell mateix dirigeix. Després d’un viatge a la Unió Soviètica el 1973 escriu la novel·la La fugida a cavall molt lluny a la ciutat i, més endavant, El dia dels homicidis a la història de Hamlet.
El 1976 escriu La nit just abans dels boscos que ell mateix dirigirà el 1977, una obra que es presenta al Festival Off d’Avinyó. La força d’aquest soliloqui marca la renovació del teatre contemporani francès: Koltès fabrica un llenguatge nou, entre allò enigmàtic i allò íntim, entre allò escrit i allò parlat. El 1977 escriu Combat de negres i de gossos, una de les seves obres més reconegudes, que té com a escenari les obres que fa una empresa estrangera en plena selva d’un país africà. Aquesta obra, que va ser dirigida per Patrice Chéreau el 1983, va treure a Koltès de l’anonimat. Patrice Chéreau reconeix immediatament la originalitat de l’autor i porta a escena successivament Combat de negres i de gossos (1983), Moll Oest (1986), En la solitud dels camps de cotó (1987) i Retorn al desert (1988). Roberto Zucco, representada després de la mort de Koltès, provoca fortes reaccions. L’obra de Koltès esdevé un clàssic del repertori contemporani i el públic, perplex davant la complexitat del seu llenguatge, se sent fascinat per la seva audàcia. Koltès obre els camps de joc del teatre: uneix noves estructures dramàtiques a una llengua poètica clàssica creant així una ressonància de metàfores decisives.
Bernard-Marie Koltès va morir de sida l’any 1989 amb 41 anys. És aleshores quan Koltès comença a ser realment conegut com a dramaturg, tant a França com a l’estranger, i esdevé un clàssic francès contemporani i un dels autors més traduïts i representats. El febrer de 2007, amb Retorn al desert, Koltès entra al repertori de la Comédie Française.
A la Sala Beckett, d'aquest autor s'hi han pogut veure En la solitud dels camps de cotó (1995), Perifèria Koltès, un recull de textos breus (1998), i La noche justo antes de los bosques (2000).
FONT: http://www.salabeckett.cat/autors/koltes
El retorn de Roberto Zucco
Fa 20 anys s’estrenava a Barcelona Roberto Zucco, obra pòstuma de Bernard-Marie Koltès (1948-1989) dirigida per Lluís Pasqual i amb Eduard Fernández com a protagonista. Un muntatge que quedà en la memòria teatral dels qui el van veure per l’impacte que causà. A l’estrena al Romea els espectadors es dividien entre aquells que tenien un referent i la resta, entre els quals ens hi comptem, que igual que l’equip de Julio Manrique ens hem estrenat amb aquest tràgic personatge, esdevingut mite de la dramatúrgia contemporània del segle XX, un text que impressiona per la construcció del personatge, la poètica de la paraula i el domini de l’escriptura de monòlegs i aparents diàlegs que signa l’autor.
Koltès qualificà la seva obra com “un viatge increïble, un personatge mític, un heroi com Samsó o Goliat, monstres de la força? Finalment abatuts per una pedra o una dona”. Zucco és la història d’una evasió, l’etern fugitiu, l’home que vol convertir-se en gos per ser invisible a la resta, el solitari etern que no és guiat per cap destí sinó per l’atzar, que el conduirà a cometre assassinats sense motiu, com l’epidèmia que escampa mort per on passa. Una tragèdia de la irresponsabilitat on no hi ha judici moral de cap tipus, un atac directe contra els pilars de la societat per part de Koltès que arrasa amb la família, l’amistat i l’ordre social.
A més l’autor també fa una reescriptura explícita de Hamlet, convertint Zucco en un príncep sense regne, iniciant l’obra amb un diàleg entre dos vigilants que no veuen l’esperit del monarca de Dinamarca però tindran l’aparició d’un Zucco a l’escapada o amb una escena titulada Ofelia. Julio Manrique hi afegeix una escenografia idènticament adaptada de la proposta d’Àlex Rigola European House (pròleg d’un Hamlet sense paraules), una aposta que divideix clarament les escenes, de les quals apareixen els títols en rètols electrònics, concentrant l’acció en cadascun dels contenidors on es va desenvolupant l’obra o ocupant tot l’espai del Romea. Una proposta impactant estèticament però que a mesura que avança el muntatge empresona la poètica de l’evasió nihilista de Koltès, més crua, despullada i fosca en la lectura.
Tot i aquesta poderosa presència escenogràfica, algun abús musical, un rètol final innecessari i algunes suposades complicitats amb l’actualitat que no hem encertat a trobar en el text original, no dubtem que aquesta és una de les propostes teatrals més recomanables de la temporada. Julio Manrique signa una direcció escènica decidida i didàcticament calculada, d’encaix de peces satisfactori i ritme ben definit.
Pel que fa al repartiment excel·leix Pablo Derqui com a Roberto Zucco, de somriure seductor angelical a mirada que deixa glaçat, de diàleg violent a monòleg gairebé murmurat i amb una energia física mantinguda durant tot l’espectacle. L’altra protagonista del text, la nena, interpretada per Maria Rodríguez convenç des del primer moment des del silenci i amb la química amb Zucco. La resta d’intèrprets, amb diversos personatges al llarg del muntatge, encerta segons el moment.
Mite basat en fets reals
Koltès es fascinà de la bellesa del jove en veure’n el típic cartell de “es busca” al metro i començà a escriure el text de manera urgent, quan ja estava greument malalt mesos abans de la seva prematura mort a causa de la SIDA. L’autor declarava en una entrevista que se sentia proper aquest home i que “per primer cop he vist que la literatura podria tenir sentit. Tenia allí un home amb aquesta força, amb aquest destí, només feia falta la mirada exterior. I aquesta és la finalitat de la meva nova peça: fer que, durant alguns mesos, la foto i el nom d’aquest home apareguin en grans cartells. Aquesta és la meva raó de ser, la meva raó d’escriure”. (Der Spiegel, 24/10/1988)
La primera posada en escena va tenir lloc a la Schaübuhne de Berlín, dirigida per Peter Stein, l’any següent de la mort de Koltès, per primer cop no era Patrice Chéreau qui estrenava un text del seu amic. I el 1991 s’estrenà a França, ja que en un principi es va prohibir, desencadenant una forta polèmica per la commoció que el cas havia provocat en l’opinió pública.
A banda de l’obra de Koltès, el periodista Pascal Froment va escriure l’assaig Je te tue. Histoire vraie de Roberto Succo assassin sans raison (1991), el 2001 s’estrenà la pel·lícula Roberto Succo, dirigida per Cédric Kahn i el programa televisiu Faites entrer l’accusé li dedicà un monogràfic titulat Roberto Succo- Succo le fou.
Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès. Traducció de Cristina Genebat. Direcció de Julio Manrique. Intèrprets: Pablo Derqui, Cristina Genebat, Ivan Benet, Maria Rodríguez, Xavier Boada, Rosa Gámiz, Xavier Ricart, Oriol Guinart. Teatre Romea fins al 21 d’abril.
FONT: http://www.nuvol.com/noticies/el-retorn-de-roberto-zucco/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada