Maksim Gorki (en rus: Макси́м Го́рький), de vegades conegut en català com a Màxim Gorki, va ser el pseudònim utilitzat per Aleksei Maksímovitx Péixkov (en rus: Алексе́й Макси́мович Пе́шков), escriptor identificat amb el moviment revolucionari rus que va néixer el 16 de març de 1868 a Nijni Nóvgorod. Maksim Gorki va morir a Moscou, el 18 de juny de 1936.
Aleksei Péixkov va ser fill d'un tapisser que amb penes i treballs va millorar, al cap dels anys, la seva posició social. El noi de ben petit va començar a ocupar-se en oficis diversos fins a decidir-se a abandonar la llar familiar per fer la seva vida independent. En el transcurs de 18 anys, des de 1875 fins a 1893, el jove Gorki va treballar de pintor, d'ajudant de forner, de cambrer de vaixell, de ferroviari i fins i tot com a venedor de begudes.
Tota l'experiència acumulada al llarg de les seves aventures enriquiria més tard el bagatge temàtic de l'escriptor. De fet, les seves vivències i les de les persones amb qui va treballar i va conviure van donar vida als relats de les seves obres autobiogràfiques Infància, Entre els homes i Els meus intervius.
Una de les seves experiències, la seva permanència com a passant d'advocat, li va despertar el gust per la literatura i l'interès per la cultura. Des d'aleshores, la lectura esdevingué una activitat crucial en els seus dies, i més tard va donar vida a les seves primeres narracions: Makar-Txudra (1892) i Txelkaix (1895). FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/Maksim_Gorki
L'obra de Maksim Gorki va créixer ràpidament. Pels volts de 1898, ja havia reunit la seva producció narrativa en dos volums. La seva persona era cada vegada més popular, els seus contes agradaven al públic i la seva fama va transcendir les fronteres i dur el seu nom per tot Europa.
Aleshores també les seves produccions teatrals Els petits burgesos i Els baixos fons van aconseguir l'èxit. Van ser dutes a escena el 1902 en el Teatre d'Arts de Moscou i més tard van recórrer els millors escenaris d'Europa. Aquestes obres de teatre van emprar innovadorament tècniques naturalistes estructurant una sèrie de trames paral·leles en les quals pràcticament tots els personatges tenien la mateixa importància.
En altres camps va seguir assolint noves fites. De la narrativa curta va passar a la llarga amb novel·les com Vàrenka Oléssova (1898), Fomà Gordéiev (1899) i Els tres (1900).
A Sant Petersburg va establir contacte amb destacats marxistes que el van motivar a girar la vista cap als problemes socials i el van convèncer de la conveniència del moviment revolucionari. També en la seva obra va reflectir la seva simpatia amb aquests ideals com ho mostren els seus drames El cant del petrel, Els estiuejants, Els fills del sol, Els enemics, Els bàrbars; la censura, tanmateix, va recaure sobre alguns d'ells. Va ser nomenat membre honorari de l'Acadèmia Imperial de Ciències, però el 1902 li va ser anul·lat el lloc a causa de divergències polítiques. Maksim Gorki, però, no estava disposat a cedir en els seus ideals i va seguir recolzant la Revolució Russa, suport que el duria a la presó.
El 1907 es va traslladar a Capri a causa d'uns greus problemes de salut; aquest mateix any i en aquest mateix lloc va escriure la seva obra més popular, La mare, en la qual relata l'evolució del pensament de la mare d'un obrer socialista així com l'entorn de la Rússia revolucionària. A l'illa italiana va formar un centre d'emigració revolucionària fins poc abans d'esclatar la Primera Guerra Mundial. Mentrestant, la seva fama anava en decadència i ell mateix sofria una crisi d'identitat influït per les idees de Tolstoi.
En esclatar la Revolució Russa el 1917, ell es trobava en la seva pàtria i va treballar activament en l'àmbit cultural fins al 1921, quan es va traslladar a Alemanya on va romandre tres anys.
Després va viure a Sorrento (Itàlia) i el 1928 va tornar a Rússia, on comença l'etapa de la seva obra que recolza el règim soviètic. Maksim Gorki va morir a Moscou, el 18 de juny de 1936. FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/Maksim_Gorki
Viu a Nigèria fins als 12 anys i després, a Escòcia. Estudia teatre a la Universitat de Bristol i esdevé un reconegut autor i director de teatre. Al llarg de la seva vida ha rebut encàrrecs del Royal Court Theatre, el National Theatre i la Royal Shakespeare Company. Actualment és dramaturg del National Theater d’Escòcia.
El 1990 funda a Glasgow el Suspect Culture Theatre Group amb Graham Eatough. El 1992 estrena la seva primera obra a Glasgow, i des de llavors s’aferma com a dramaturg amb peces que seran produïdes arreu del món. Ha signat, entre d’altres, les adaptacions de Caligula, d’A. Camus (2003), Candide 2000 i When the Bulbul Stopped Singing, basada en un llibre de Raja Shehadeh. Ha escrit també per al públic infantil, amb peces com Dammy 306+Me (4 ever). Entre els seus textos propis convé mencionar Europe (1995), The Architect (1996), The Cosmonaut's Last Message To The Woman He Once Loved In The Former Soviet Union (1999), i San Diego (2003).
En els darrers anys ha signat una adaptació de Peter Pan (2010); Damascus I Dusinane (2007), The American Pilot (2005), Pyrenees (2005), San Diego (2003), Outlying Islands (2002) i Yellow Moon: The Ballad of Leila and Lee (2006).
The Architect es va estrenar el 23 de febrer de 1996 al Traverse Theater d’Edinburgh, dirigida per Philip Howard, i interpretada per Alexander Morton (Leo Black), Tom Smith (Martin Black), Una McLean (Sheena Mackie), Morag Hood (Pauline Black), Ashley Jensen (Dorothy Black), Eric Barlow (Joe) I Paul Hickey (Billy).
L’obra va ser editada el 1996 per Methuen en un volum conjunt amb Europe, del mateix autor.
Leo Black és arquitecte i pare de família. És un arquitecte responsable i un pare responsable. Un bon arquitecte i un bon pare. Es preocupa pels seus i es preocupa per fer bé la seva feina. Vol fer les coses el millor possible, vol que tot surti bé. Ho ha projectat tot amb cura. Però les coses no són com ell esperava. Les coses no s’assemblen gens a allò que ell havia projectat. La seva família no és feliç i les seves cases no fan feliços a aquells que les habiten. L’arquitecte és una obra sobre el fracàs. Sobre la irremeiable necessitat d’assumir el fracàs. El fracàs d’un projecte, d’una visió, d’una idea. El món, la realitat, la vida, erosiona les idees. De vegades les escup. O les perverteix, les traeix, les mata. Allò que funcionava sobre el plànol, no es sosté en el món real. Això és culpa de l’arquitecte? No. Així doncs, és culpa del món? No. Allò que fa més inquietant (i interessant) la peça de David Greig és l’absència de culpables. En algun moment s’ha comés un error irreparable i ningú en té la culpa. L’arquitecte és una tragèdia sense herois. Una tragèdia urbana i contemporània que ens diu: de vegades s’ha de tornar a començar. No importa la mida que tingui allò que haguem construït, no importa que ens ho estimem molt o poc o fins i tot que la idea, la punyetera idea que fundava el projecte fos bona. De vegades ens ho hem de carregar. De vegades hem de destruir per a tornar a construir. No hi ha reforma, no hi ha pacte. De vegades hem d’acceptar el fracàs.
Set personatges que es perden i es troben dins una ciutat. Urbanisme i família. Grans edificis. Petites obsessions. Confusió, desconcert, ansietat. Por, esperança, somnis. Una road-movie. Una farsa familiar. Una tragèdia no del tot “grega”. Un blues. Una cançó dels Smiths. Tot això és, per a mi, L’arquitecte. Julio Manrique
Teatre Lliure Montjuïc – del 12 de gener al 13 de febrer
L’arquitecte
de David Greig
direcció Julio Manrique
L’ascensió i la caiguda de Leo Black, un idealista i idolatrat arquitecte. Les
seves visions fabuloses s’esfondren alhora que la seva família quan topen amb
la crua realitat.
Estrena a l’Estat espanyol. Julio Manrique és artista resident del Teatre Lliure
intèrprets Marta Angelat Sheena Mackie / Pere Arquillué Leo Black / Pol López Insa
Billy / Lluïsa Mallol Pauline Black / Jordi Martínez Joe / Marc Rodríguez
Martin Black / Mar Ulldemolins Dorothy Black
Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Cristiania, actualment Oslo, 1906) fou un dramaturg noruec.
Les seves obres primerenques varen estar generalment inspirades en la tradició escandinava i tenien un to romàntic. Després de dirigir durant alguns anys un teatre a Christiania (1857 - 1862) va obtenir una pensió de l'estat noruec que li va permetre viatjar i instal·lar-se a Roma i, més endavant, a Dresden i a Munic (no tornaria definitivament a Noruega fins al 1891). En aquest període fou quan va escriure dues de les seves obres més notables: Brand (1866) i Peer Gynt (1867), dos poemes dramàtics als quals va començar a donar mostres del seu acurat estil de reconstrucció del passat i dels trets psicològics dels seus personatges. A les seves següents obres va trencar amb l'estil romàntic i va conrear històries realistes de caire social, com ara Els puntals de la societat (1876) o Casa de nines (1879). La seva obra va centrar-se cada vegada més en l'individu i les relacions personals, amb força trets autobiogràfics, com a L'ànec silvestre (1884).
Henrik Ibsen va ser el gran dramaturg del seu temps i l'iniciador del teatre modern (especialment del drama) i va influir d'una manera molt especial en autors com George Bernard Shaw i Luigi Pirandello.
Obra destacada
Brand (Brand, 1866)
Peer Gynt (Peer Gynt, 1867)
Els puntals de la societat (Samfundets støtter, 1876)
Casa de nines (Et dukkehjem, 1879)
Espectres (Gengangere, 1881)
Un enemic del poble (En Folkefiende, 1882)
L'ànec silvestre (Vildanden, 1884)
La casa de Rosmers (Rosmersholm, 1886)
La dama de la mar (Fruen fra havet, 1888)
Hedda Gabler (Hedda Gabler, 1890)
El mestre contractista (Bygmester Solness, 1892)
Quan ressuscitem (Når vi døde vågner, 1899)
La festa de Solhoug, drama al que hi posà música Joseph August Gläser
Traduccions al català
A principis del segle passat, Ibsen generà un gran interès en alguns autors catalans. Arran d'això se'n feren traduccions d'algunes de les seves peces més emblemàtiques:
Espectres (Gjengangere, 1881). Drama de família en tres actes. Traducció de Pompeu Fabra i Joaquim Casas-Carbó. 1893.
Quan ens despertarem d'entre els morts (Når vi døde vågner, 1899). Drama en tres actes. A l'edició no hi consta el traductor. 1901.
Joan Gabriel Borkmann (John Gabriel Borkmann, 1896). Drama en 4 actes. Traducció de Josep Roca Cupull. 1904.
Romersholm (Romersholm, 1886). Drama en 4 actes. Traducció de Felip Cortiella. 1905.
Un enemic del poble (En Folkefiende, 1882). Drama en cinc actes. Arranjament a l'escena catòlica d'A.B. (Lluís Viladot). 1908.
Nora, casa de nina. (Samfundets støtter, 1876). Comèdia dramàtica en tres actes. Traducció de Josep Maria Jordà. 1912.
Peer Gynt (Peer Gynt, 1867). Traducció de Ventura Gassol i Joan Puig i Ferreter. 1936.
A partir de 1975, es tornen a succeir les traduccions en català de l'obra d'Ibsen.
La dama del mar. Traducció de Rodolf Sirera. 1982
Hedda Gabler. Traducció de Feliu Formosa. 1985.
Un enemic del poble. Traducció de Jem Cabanes. 1985.
Henrik Johan Ibsen Skien, Telemark, 20 de març de 1828 — Cristiania, 23 de maig de 1906 Dramaturg noruec
Hagué de combinar el treball amb l'estudi, tot maldant per escriure. Fou contractat com a autor pel Teatre Nacional de Bergen (1851), i com a director pel Teatre Noruec de Cristiania (1857). Cansat de l'oposició que hom li feia, s'exilià a Itàlia i a Alemanya (1864-91). Iniciada la seva obra amb Catilina (1850), s'imposà amb Brand (1866). D'una gran penetració psicològica i d'una tècnica dramàtica molt afinada, creà una obra important d'una gran influència en el teatre posterior i molt discutida, catalogable en tres fases. En la primera, de tema històric i folklòric, molt poètica, produí Brand (1866), l'heroi ideal, Peer Gynt (1867), l'antiheroi, i Kejser og Galilaeer ('L'emperador i Galileu', 1873). A la segona fase, marcada per un fort realisme, abordà temes socials conflictius i criticà el que considerava aburgesament del seu país: Samfundets støtter ('Els fonaments de la societat', 1877), defensa de la veritat; a Et Dukkehjem ('Una casa de nina', 1879), Gengangere ('Espectres', 1881) i Hedda Gabler (1890) analitza la situació conflictiva de la dona en la societat; a En folkefiende ('Un enemic del poble', 1882) i Vildanden ('L'ànec feréstec', 1884) defensa la veritat davant l'idealista matusser, i a Rosmersholm (1886) explora els sentiments de culpabilitat i el suïcidi. El simbolisme, més dens a mesura que avançava la seva obra, domina la tercera fase, amb Bygmester Solness ('El mestre d'obres Solness', 1892), John Gabriel Borkman (1896), Når vi døde vågner ('Quan nosaltres, els morts, ens desvetllem', 1899), en les quals contraposa les teories del superhome de F. Nietzsche als valors humanistes. FONT: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0033345&BATE=Henrik%2520Johan%2520Ibsen
Johan August Strindberg (Estocolm, 22 de gener de 1849 - ídem, 14 de maig de 1912), escriptor i dramaturg suec. Considerat com un dels escriptors més importants de Suècia i reconegut en el món, principalment, per les seues obres de teatre; hom el considera el renovador del teatre suec i precursor o antecedent del teatre de la crueltat i del teatre de l'absurd. La seua carrera literària comença als vint anys d'edat i la seua extensa i polifacètica producció ha estat recollida en més de setanta volums que inclouen tots els gèneres literaris. També es va interessar per la fotografia i la pintura i en una etapa de la seua vida el va obsessionar l'alquímia De personalitat esquizofrènica, durant la major part de la seua vida es va sentir assetjat i perseguit. Aquesta peculiaritat va dotar a la seua obra d'una especial força i dramatisme. Sentint-se atacat i perseguit pel moviment feminista, el seu feminisme de joventut prompte es va transformar en misogínia. Strindberg va estar casat amb tres dones (Siri Von Essen, Frieda Uhl i Harriet Bosse en ordre cronològic) i va tenir fills amb totes tres. En tots els casos, l'experiència matrimonial va ser desastrosa. Va protagonitzar forts polèmiques ètiques i polítiques. A la seua mort era reconegut com un ídol nacional, i al seu enterrament van assistir més de 50.000 persones. MÉS INFORMACIÓ:http://ca.wikipedia.org/wiki/Strindberg
Johan August Strindberg Estocolm, 22 de gener de 1849 — Estocolm, 14 de maig de 1912 Escriptor suec
Conreà tots els gèneres, sobretot el teatre, i revolucionà l'ús de l'idioma suec, que dominava prodigiosament. Tota la seva obra reflecteix una vida desgraciada, des de la infància, plena de fracassos afectius, penúries econòmiques, actituds inconformistes, inestabilitat psíquica i provocacions estridents. Amb el drama Mäster Olof (1872) es féu notar, i les novel·les Röda rummet ('La cambra vermella', 1879) i Hemsöborna ('La gent de Hemsö', 1887), sobre l'Estocolm coetani, significaren la seva consagració. Els seus fracassos sentimentals tenen expressió en les narracions recollides en el volum Giftas ('Caseu-vos', 1884), i en els drames Fädren ('El pare', 1887) i Fröken Julie ('La senyoreta Júlia', 1888), on tradueix la conflictiva i impossible relació entre els sexes. La primera d'aquestes obres li meresqué un procés, del qual fou absolt, però d'aquesta tortura psíquica i d'una virada religiosa mística sortiren Inferno (1897), on descriu aquestes experiències personals i el drama Till Damaskus ('Cap a Damasc', 1898-1904). Acabà reclòs, solitari, en el que ell anomenava la Torre Blava, sense deixar de produir; sobresurten entre d'altres el drama Ett drömspel ('Un somni', 1902) i les memòries Ensam ('Solitari', 1903) i Blå Böcker ('Llibres blaus', 1907-12). Conreà també la pintura, amb una tècnica realista i allunyada de l'impressionisme, que li és contemporani. Quant al contingut, la seva obra s'avança a l'expressionisme, i fou qualificada de simbolista per ell mateix. La seva temàtica fou el paisatge, però el paisatge visionari, on els elements, especialment la mar, el cel, els núvols i el vent, i llurs conflictes, eren tractats amb un humanisme panteista. Així aconseguí de comunicar a les forces de la natura les passions dels personatges del seu teatre. FONT:http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0064278&BATE=Johan%2520August%2520Strindberg
La señorita Julia y La dama del Mar, en Madrid y Sevilla
Javier VILLÁN | Publicado el 13/03/2008 La señorita Julia, del sueco August Strindberg, se estrena mañana en el Teatro Fernán Gómez de Madrid y La dama del Mar, del noruego Henrik Ibsen, llegará al Teatro Español de Madrid el 27 de marzo después de pasar por Sevilla, donde puede verse hasta el próximo sábado. El crítico Javier Villán analiza la obra de estos dos autores nórdicos, indaga sobre sus textos y realiza el perfil dramático de sus protagonistas. Además, hablamos con María Adánez, que encarna a Julia en un papel en el que Strindberg dejó muy clara la naturaleza de un personaje que va de lo puramente fisiológico a lo moral.
Dos autores nórdicos, primordiales en el teatro del siglo XX, el sueco Strindberg y el noruego Ibsen coinciden estos días en la cartelera española: aquél con La señorita Julia, dirigida por Miguel Narros, e Ibsen con La dama del mar, en versión de Susan Sontag, dirigida por Bob Wilson. August Strindberg es un dramático caso de fusión entre vida y obra; a tal extremo que hubo momentos en su vida -confesión propia recogida por su biógrafo Martin Lamm- que no podía distinguir entre lo vivido y lo inventado. Elemento común a ambas realidades strindbergianas -la existencial y la escénica- es el desajuste emocional, el abrupto conflicto de caracteres que agita el desarrollo de sus obras.
Por su parte, Henrik Ibsen anticipa y crea una auténtica modernidad de la que buena parte del teatro actual sigue siendo deudora. Harol Bloom lo incluye en su libro El canon occidental junto a otras doce figuras del todo imprescindibles en la historia de la cultura: Shakespeare, Dante, Chaucer, Cervantes, Montaigne, Whitman, Tolstoi, Proust, Joyce, Milton, Goethe y Wordswort. Podrá ser discutible la lista o la inclusión en ella del noruego; mas lo cierto es que Ibsen es el autor más representado en el mundo después de Shakespeare. Harold Bloom afirma que la obra del noruego nada tiene que ver con las fuerzas sociales y las consiguientes tensiones de su época, lo cual elimina la condición de resultante histórica que yo creo imprescindible en toda genialidad. Supuesta la existencia del genio, parece claro que éste ha de ser un producto histórico; y puede que la genialidad consista precisamente en eso: en superar la realidad social y aportar una nueva visión transformadora, tanto en las formas como en el pensamiento.
Ibsen como universo
Puede que La dama del mar no sea Casa de muñecas, ni Ellida y sus hijastras posean la fuerza de Nora. Pero forma parte del universo de Ibsen con parecido derecho a Un enemigo del pueblo, Los patos, Peer Gynt, Epílogo a Romersholm, etc..... Los anhelos de emancipación que comparten Ellida y sus hijastras tienen ecos del portazo de Nora. Es decir, ecos de una lucha emancipadora, por parte de unas mujeres no sólo sometidas y despojadas de su capacidad de elección, sino colaboradoras imprescindibles en la transmisión de la ideología que las oprime. La coacción a la libertad con un matrimonio de conveniencia es algo más que una agresión individual: es la negación de una libertad de elección universal. No sé si, como en la célebre canción de Concha Piquer -sé que Tatuaje no es La dama del mar ni Rafael de León el genial Ibsen- el marinero errabundo “era hermoso y rubio como la cerveza”, pero lo cierto es que su regreso hace crujir las estructuras del matrimonio de Ellida que lo había amado y siguió amándolo tras el abandono fugitivo.
Por eso Ellida va a bañarse cada día al mar; por eso ve en sus olas la fuerza imponente de la libertad, el misterio cansado de sus deseos de amor libre. Ese marinero que había dejado sobre la piel y el alma de Ellida el tatuaje de sus besos, introduce un factor de desestabilización tanto en la órbita personal como en el orden social. Yo hubiese recomendado a Susan Sontag y a Wilson escuchar a la Piquer en Tatuaje. Y se lo recomiendo vivamente a ángela Molina, que la habrá escuchado miles de veces. Por su parte, Strindberg es una mezcla de socialismo utópico y conservadurismo siempre cabreado y amargo. La señorita Julia es un arrebato sexual, una brutal expresión de erotismo articulado en torno a las diferencias de clase. En Julia, el ama, pugnan el deseo natural por el macho, su criado, presunto novio de la criada, y una especie de derecho de pernada; de un lado la explosividad del instinto y de otro la conciencia de autoridad derivada de su condición de dueña y señora. La tórrida y devastadora relación con el criado, es, en principio, un juego, casi una exigencia laboral de ama a siervo.
Strindberg, ambición y sentimientos
Pero todo se complica, y lo que empezó como diversión deriva en pasión devastadora. Juan, representante de una clase social en ascenso, ambicioso y sin escrúpulos, usa su poder de macho sobre una hembra en celo, para sus ambiciones de medro. Y Julia, la señorita, se siente deshonrada, por la anulación de su voluntad bajo el poder de un semental, del garañón que es su criado. Pero los planteamientos dramáticos de Strindberg no son un catálogo doctrinal ni un sermón moral, ni siquiera la condena o reivindicación de una u otra clase: son sentimientos en carne viva.
Para que dudosos malabarismos intelectuales no malbaraten el sentido de su obra, dejó muy clara la naturaleza del personaje, llevando su conducta más allá de lo puramente fisiológico o lo puramente psicológico o lo puramente moral. Escribe: “He motivado el trágico destino de la señorita Julia con un buen número de circunstancias: el carácter de la madre, la equivocada educación que le da su padre, la influencia del novio en un cerebro débil....Hay, además, otros motivos más próximos: el ambiente festivo de la noche de San Juan (...) sus ocupaciones con los animales, la excitación del baile, la influencia afrodisíaca de las flores y, finalmente, la casualidad, que lleva a la pareja a una habitación solitaria, amén del atrevimiento del hombre excitado”.
Todo este cerro de causas y concausas habrá de ordenar y jerarquizar Miguel Narros con su dirección. Y, lo que es más importante, habrá de darle vida turbadora una actriz fresca y frutal como María Adánez. La impetuosa y trágica sensualidad de Julia, la señorita, su conciencia de culpa y de deshonra es un desafío.
Dramaturg, escriptor i director teatral francès. Va nèixer a Metz en el si d’una família burgesa el 1948 i fou educat per jesuites al Saint-Clément. Durant alguns anys va cursar classes de piano i orgue i algunes setmanes de periodisme.
Tot i així, Bernard-Marie Koltès no descobreix realment el teatre fins als 20 anys quan assisteix a una representació de Medea interpretada per Maria Casares, fet que li produeix un shock. És aleshores quan comença a escriure teatre i funda la companyia Théâtre du Quai a l’escola del Centre Dramàtic de l’Est d’Estrasburg. Per a aquest companyia escriu Les amargors (1970), La marxa, El judici borratxo (1971) i Narracions mortes (1973), que ell mateix dirigeix. Després d’un viatge a la Unió Soviètica el 1973 escriu la novel·la La fugida a cavall molt lluny a la ciutat i, més endavant, El dia dels homicidis a la història de Hamlet.
El 1976 escriu La nit just abans dels boscos que ell mateix dirigirà el 1977, una obra que es presenta al Festival Off d’Avinyó. La força d’aquest soliloqui marca la renovació del teatre contemporani francès: Koltès fabrica un llenguatge nou, entre allò enigmàtic i allò íntim, entre allò escrit i allò parlat. El 1977 escriu Combat de negres i de gossos, una de les seves obres més reconegudes, que té com a escenari les obres que fa una empresa estrangera en plena selva d’un país africà. Aquesta obra, que va ser dirigida per Patrice Chéreau el 1983, va treure a Koltès de l’anonimat. Patrice Chéreau reconeix immediatament la originalitat de l’autor i porta a escena successivament Combat de negres i de gossos (1983), Moll Oest (1986), En la solitud dels camps de cotó (1987) i Retorn al desert (1988). Roberto Zucco, representada després de la mort de Koltès, provoca fortes reaccions. L’obra de Koltès esdevé un clàssic del repertori contemporani i el públic, perplex davant la complexitat del seu llenguatge, se sent fascinat per la seva audàcia. Koltès obre els camps de joc del teatre: uneix noves estructures dramàtiques a una llengua poètica clàssica creant així una ressonància de metàfores decisives.
Bernard-Marie Koltès va morir de sida l’any 1989 amb 41 anys. És aleshores quan Koltès comença a ser realment conegut com a dramaturg, tant a França com a l’estranger, i esdevé un clàssic francès contemporani i un dels autors més traduïts i representats. El febrer de 2007, amb Retorn al desert, Koltès entra al repertori de la Comédie Française.
A la Sala Beckett, d'aquest autor s'hi han pogut veure En la solitud dels camps de cotó (1995), Perifèria Koltès, un recull de textos breus (1998), i La noche justo antes de los bosques (2000). FONT:http://www.salabeckett.cat/autors/koltes
El retorn de Roberto Zucco
Fa 20 anys s’estrenava a Barcelona Roberto Zucco, obra pòstuma de Bernard-Marie Koltès (1948-1989) dirigida per Lluís Pasqual i amb Eduard Fernández com a protagonista. Un muntatge que quedà en la memòria teatral dels qui el van veure per l’impacte que causà. A l’estrena al Romea els espectadors es dividien entre aquells que tenien un referent i la resta, entre els quals ens hi comptem, que igual que l’equip de Julio Manrique ens hem estrenat amb aquest tràgic personatge, esdevingut mite de la dramatúrgia contemporània del segle XX, un text que impressiona per la construcció del personatge, la poètica de la paraula i el domini de l’escriptura de monòlegs i aparents diàlegs que signa l’autor.
Koltès qualificà la seva obra com “un viatge increïble, un personatge mític, un heroi com Samsó o Goliat, monstres de la força? Finalment abatuts per una pedra o una dona”. Zucco és la història d’una evasió, l’etern fugitiu, l’home que vol convertir-se en gos per ser invisible a la resta, el solitari etern que no és guiat per cap destí sinó per l’atzar, que el conduirà a cometre assassinats sense motiu, com l’epidèmia que escampa mort per on passa. Una tragèdia de la irresponsabilitat on no hi ha judici moral de cap tipus, un atac directe contra els pilars de la societat per part de Koltès que arrasa amb la família, l’amistat i l’ordre social.
A més l’autor també fa una reescriptura explícita de Hamlet, convertint Zucco en un príncep sense regne, iniciant l’obra amb un diàleg entre dos vigilants que no veuen l’esperit del monarca de Dinamarca però tindran l’aparició d’un Zucco a l’escapada o amb una escena titulada Ofelia. Julio Manrique hi afegeix una escenografia idènticament adaptada de la proposta d’Àlex Rigola European House (pròleg d’un Hamlet sense paraules), una aposta que divideix clarament les escenes, de les quals apareixen els títols en rètols electrònics, concentrant l’acció en cadascun dels contenidors on es va desenvolupant l’obra o ocupant tot l’espai del Romea. Una proposta impactant estèticament però que a mesura que avança el muntatge empresona la poètica de l’evasió nihilista de Koltès, més crua, despullada i fosca en la lectura.
Tot i aquesta poderosa presència escenogràfica, algun abús musical, un rètol final innecessari i algunes suposades complicitats amb l’actualitat que no hem encertat a trobar en el text original, no dubtem que aquesta és una de les propostes teatrals més recomanables de la temporada. Julio Manrique signa una direcció escènica decidida i didàcticament calculada, d’encaix de peces satisfactori i ritme ben definit.
Pel que fa al repartiment excel·leix Pablo Derqui com a Roberto Zucco, de somriure seductor angelical a mirada que deixa glaçat, de diàleg violent a monòleg gairebé murmurat i amb una energia física mantinguda durant tot l’espectacle. L’altra protagonista del text, la nena, interpretada per Maria Rodríguez convenç des del primer moment des del silenci i amb la química amb Zucco. La resta d’intèrprets, amb diversos personatges al llarg del muntatge, encerta segons el moment.
Mite basat en fets reals
Aquesta és doncs una molt bona oportunitat per aproximar-se a una peça teatral que respira mitificació, perquè Koltès basteix l’obra a partir d’un personatge que va existir, Roberto Succo (1962-1988), un jove italià que va matar el seu pare i la seva mare a Itàlia i posteriorment diverses persones a França, un assassí de portada de diari i notícia de televisió, declarat enemic número 1 a França, Itàlia i Suïssa durant els anys 80, un malalt d’esquizofrènia que aconseguí escapar-se del centre on estava internat en una fugida endavant que el portà altre cop a l’assassinat.
Koltès es fascinà de la bellesa del jove en veure’n el típic cartell de “es busca” al metro i començà a escriure el text de manera urgent, quan ja estava greument malalt mesos abans de la seva prematura mort a causa de la SIDA. L’autor declarava en una entrevista que se sentia proper aquest home i que “per primer cop he vist que la literatura podria tenir sentit. Tenia allí un home amb aquesta força, amb aquest destí, només feia falta la mirada exterior. I aquesta és la finalitat de la meva nova peça: fer que, durant alguns mesos, la foto i el nom d’aquest home apareguin en grans cartells. Aquesta és la meva raó de ser, la meva raó d’escriure”. (Der Spiegel, 24/10/1988)
La primera posada en escena va tenir lloc a la Schaübuhne de Berlín, dirigida per Peter Stein, l’any següent de la mort de Koltès, per primer cop no era Patrice Chéreau qui estrenava un text del seu amic. I el 1991 s’estrenà a França, ja que en un principi es va prohibir, desencadenant una forta polèmica per la commoció que el cas havia provocat en l’opinió pública.
A banda de l’obra de Koltès, el periodista Pascal Froment va escriure l’assaig Je te tue. Histoire vraie de Roberto Succo assassin sans raison (1991), el 2001 s’estrenà la pel·lícula Roberto Succo, dirigida per Cédric Kahn i el programa televisiu Faites entrer l’accusé li dedicà un monogràfic titulat Roberto Succo- Succo le fou.
Roberto Zucco, de Bernard-Marie Koltès. Traducció de Cristina Genebat. Direcció de Julio Manrique. Intèrprets: Pablo Derqui, Cristina Genebat, Ivan Benet, Maria Rodríguez, Xavier Boada, Rosa Gámiz, Xavier Ricart, Oriol Guinart. Teatre Romea fins al 21 d’abril. FONT:http://www.nuvol.com/noticies/el-retorn-de-roberto-zucco/
Fill d’un actor i d’una coneguda autora de best-sellers, Tracy Letts (Tulsa, Oklahoma, 1965) és una de les veus joves més interessants de la dramatúrgia nord-americana contemporània. Agost, estrenada l’any 2007 a Chicago i a Nova York, li va suposar la consolidació definitiva com a autor: la peça va tenir un èxit immediat i es va veure reconeguda amb un Tony i el Premi Pulitzer a la millor peça teatral l’any 2008. La resta de la seva obra inclou peces com Killer Joe (1993, Bug (1996), Man From Nebraska (2003; obra finalista del Premi Pulitzer) i Superior Donuts (2008). Com a actor, ha treballat en sèries com The District i Prison Break.
Des de 2002 és membre de la Steppenwolf Theatre Company de Chicago on va estrenar Agost. Amb aquesta companyia ha participat com a actor en els següents muntatges: Betrayal, The Pillowman, Last of the Boys, The Pain and the Itch, The Dresser, Homebody/Kabul, The Drazzle, Glengarry Glen Ross (també a Dublín i Toronto), Three Days of Rain, Road to Nirvana, Picasso at the Lapin Agile i a la producció per a públic jove de The Glass Menagerie (1988). Aquesta temporada hi interpretarà Who’s Afraid of Virginia Woolf? d’Edward Albee, i Middletown de Will Eno. FONT: http://www.tnc.cat/ca/agost-premsa
August. Osage County, estrenada a Chicago l’any 2007, ha estat saludada per la crítica americana amb adjectius ditiràmbics. Els crítics de Broadway l’han consagrat, en uns termes més propis dels historiadors, com la primera gran obra americana del segle XXI, o bé com l’obra dramàtica sorgida durant la primera dècada d’aquest mil·lenni que millor retrata la desintegració moral d’una família de l’Amèrica profunda, l’Amèrica que ha vist, de lluny, des del sofà de casa a Oklahoma, i intoxicada per la (des)informació, l’atac a les torres bessones i les guerres de George W. Bush.
Amb aquesta obra Tracy Letts (Tulsa, Oklahoma, 1965) ha triomfat a Broadway, i ha obtingut el Premi Pulitzer i el premi Tony a la millor obra. Això no significa que August. Osage County hagi estat manufacturat en el cultiu teatral de Nova York i explotat comercialment al Music Box Theatre de Broadway. Al contrari, és possible que una obra d’aquesta envergadura, de tres hores de durada i tretze actors, no hauria agafat el vol a Broadway, on cada vegada s’aposta menys per nous dramaturgs americans, si no hagués arribat com un producte acabat i contrastat pel públic del Steppenwolf Theatre Company de Chicago. Aquesta companyia d’Illinois, fundada l’any 1974, és avui un grup estable de 41 membres, del qual Tracy Letts forma part com a actor i dramaturg. Els companys de l’Steppenwolf va tenir la valentia de muntar una obra del seu autor resident que d’entrada només podia ser complicada de produir, sobretot a nivell escenogràfic. El mateix Letts ha reconegut que la primera posada en escena va ser fonamental per a l’èxit de la peça. «L’obra no hauria arribat mai a Broadway sense haver-la estrenada abans a Chicago», afirma Letts. Els productors de Nova York van poder assistir al producte acabat i van veure que l’obra tenia moltes possibilitats. Sigui qui sigui que la produeixi […], Agost sempre demanarà una gran producció, com la que ara ha fet el Teatre Nacional de Catalunya. «La primera vegada que ho vaig proposar als companys de la companyia», explica Letts, «ja els vaig advertir: és un muntatge gros. És una història que m’ha estat voltant pel cap durant anys. […]». El primer que crida l’atenció en llegir l’obra i també en assistir a la representació, és la complexitat escenogràfica. La casa de la família Weston és fonamental per transmetre l’atmosfera de la peça. «Quan vaig escriure la primera versió de l’obra», explica Letts, «la casa era més gran, hi havia més habitacions. Vaig treballar colze a colze amb la directora, Anna Shapiro, i l’escenògraf, Todd Rosenthal, i es van estar ben bé un any barallant-se amb aquella casa per trobar una solució fins que al final un dia em van venir a veure i em van dir: ‘Tracy, què és més important, les habitacions o la casa?’ Em venien a dir, pots conservar, si vols, totes aquestes diferents habitacions, anant d’un espai a un altre, però hauràs de sacrificar l’estructura de la casa. La meva resposta va ser dir-los que per a mi era més important conservar la casa, mantenir aquella estructura central a l’escenari. Això em va obligar a eliminar i reescriure parts de l’obra, però retrospectivament no trobo a faltar res del que em vaig carregar».
L’estrena posterior d’Agost a Londres, Viena, Buenos Aires i ara Barcelona, ha permès comprovar la universalitat d’aquesta obra, que aborda amb un humor descarnat les relacions familiars. Agost confirma el dictamen de Tolstói, que encetava Anna Karenina amb aquella famosa sentència que diu: «Totes les famílies felices són iguals. Les famílies desgraciades, en canvi, ho són cada una a la seva manera». I es podria dir que els Weston són infeliços de moltes maneres, perquè Tracy Letts hi ventila temes forts, com ara el suïcidi, el divorci, la pedofília, l’incest, l’adulteri, les addiccions, temes que cadascun d’ells pel seu compte ja donarien per a una obra de teatre amb el seu plantejament, nus i desenllaç. Tot plegat fa que les possibilitats d’identificació del públic amb els Westons siguin ben variades. En entrevistes diverses, actors que han participat en diferents produccions d’Agost han comentat com sovint han reconegut els seus propis pares i germans, la seva mateixa família, en l’obra que representaven. […] Agost no és una comèdia lleugera, i l’esforç emocional que demana als actors comporta un desgast. Amy Morton, que va obtenir una nominació al premi Tony pel seu paper a Agost com a Barbara, la germana gran dels Weston, manifestava en una entrevista que el seu personatge va ser per a ella físicament i psíquicament esgotador. […] El resultat és que els actors que van participar en la primera producció a Chicago i a Broadway van ser substituïts en la gira i en la producció londinenca.
Agost, que ara podem llegir en català gràcies a la magnífica traducció de Joan Sellent, ens parla de la força que té la veritat per sortir a la llum, i el dolor que infligeix en les persones quan aquesta veritat ha estat llargament segrestada i finalment emergeix amb tota la violència de les revelacions.
Direcció Sergi Belbel
Durada:
Primera part: 1 h 20 minuts
Entreacte (20 minuts)
Segona part: 55 minuts
Entreacte (20 minuts)
Tercera part: 1 h 15 minuts
Amb Jordi Banacolocha Abel Folk Montse German Maife Gil Anna Lizaran Almudena Lomba Òscar Molina Clara de Ramon Rosa Renom Albert Triola Manuel Veiga Carles Velat Emma Vilarasau
Una comèdia àcida i punyent sobre la família en el segle XXI
Agost, de Tracy Letts (Tulsa, Oklahoma, 1965) arriba al TNC després d’haver obtingut un dels èxits més rotunds de l’escena de Broadway en aquests últims anys. Amb aquesta peça, Letts va assolir el Tony a la millor peça teatral i el prestigiós Premi Pulitzer l’any 2008. Per abordar els conflictes, les tensions, les disfuncions i els fantasmes d’una família actual de l’Amèrica profunda, Letts fica en una coctelera i hi barreja sàviament els ingredients més diversos de la tradició dramàtica nord-americana i occidental: combina l’amargor espessa d’un Eugene O’Neill amb l’humor més efervescent de la comèdia popular anglosaxona, i a estones fins i tot és com si Eduardo De Filippo s’hagués reencarnat en un dramaturg nord-americà del segle XXI.
La desaparició del pare en circumstàncies misterioses obliga els membres d’una família a retrobar-se a la casa paterna, a Oklahoma. Aquesta excepcionalitat desencadena un seguit de situacions que oscil·len constantment entre la farsa i el drama, puntejades per uns diàlegs d’un enginy i una energia tan intensos com la xafogor d’agost. Letts retrata tres generacions d’una família del midwest americà, personatges alhora singulars i propers, sota la influència de Violet, la matriarca, una dona tan delirant com políticament incorrecta. FONT: http://www.tnc.cat/ca/agost
Califòrnia, als anys seixanta. La Guerra del Vietnam, la música rock i les marxes antiracistes del Dr. Luther King són a totes les converses. Ron Jones, un jove i carismàtic professor d’un institut, intenta ensenyar als seus alumnes d’història com es va poder forjar la societat que va donar peu, a l’Alemanya dels anys 30 i 40, al Nazisme i als camps de concentració i extermini. Per fer-ho engega un experiment: durant diverses setmanes els alumnes hauran de seguir unes normes estrictes que els permetran experimentar, des de dins, i en primera persona, que fàcil que és convertir-se en part d’un aparell totalitari. Ells accepten, primer a desgrat i després amb un entusiasme progressiu, fins al punt que el petit experiment corre el risc d’escapar-se de les mans de Jones…
El 1976 el professor nord-americà Ron Jones va recollir en la novel·la curta Take as Directed l’experiment real que havia realitzat el 1967 a la Cubberley High School de Palo Alto, a Califòrnia. El 1981 la narració es va publicar dins del recull No Substitute for Madness sota el títol The Third Wave. FONT:http://www.teatrelliure.com/ca/programacio/temporada-2012-2013/lonada?ref=mes-info
Durant un projecte setmanal, el professor Rainer Wenger ensenya als estudiants de la seva classe el tema de la forma de govern. Els estudiants es mostren escèptics davant de la idea que pogués tornar una dictadura com la del tercer reich a l'Alemanya dels nostres dies i que ja no hi ha perill que el nacionalsocialisme torni a fer-se amb el poder. El professor decideix començar un experiment amb els seus alumnes per demostrar com és de fàcil manipular les masses.
A la tardor de 1967, un professor d'història a l'Institut Cubberley de Palo Alto, Califòrnia, anomenat Ron Jones va dirigir un experiment en la seva classe: Va imposar un règim d'estricta disciplina a la seva classe, restringint la llibertat dels alumnes i fent d'ells una unitat. Per a gran sorpresa del professor, els alumnes van reaccionar amb entusiasme a l'obediència exigida d'ells. L'experiment, que originalment havia de durar només un dia, aviat es va estendre per tota l'escola. Aquells que dissentien van ser aïllats o fins i tot agredits si no s'unien al moviment, i els membres van començar a espiar-se i a desconfiar entre ells. El cinquè dia, Ron Jones va ser obligat a donar per acabat l'experiment. El nom del moviment va ser La Tercera Onada. FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/L%27onada
L’onada és un espectacle creat pel director teatral Marc Montserrat Drukker i jo mateix a partir de l’experiment autèntic que va portar a terme el professor Ron Jones el 1967. A diferència d’altres projectes anteriors inspirats per aquesta història, [com ara la pel·lícula alemanya Die Welle (2008) o el telefilm nord-americà The Wave (1981)], la nostra obra no vol fer servir l’anècdota central per construir un thriller més o menys convencional, sinó seguir els fets de la manera més fidel possible, tal com van ser consignats en el seu moment pel propi Jones en diversos articles i entrevistes, i recopilats més endavant per uns quants exalumnes que van participar en l’experiment. No es tracta, doncs, d’una adaptació d’aquestes pel·lícules ni de cap altra, sinó d’un text original producte de la investigació més exhaustiva. Per a això ha estat necessari invertir un llarg període d’estudi i reflexió sobre els materials, que, en el cas del Marc han estat diversos anys. En aquest sentit, director i dramaturg volem agrair particularment les aportacions de Philip Neel i Mark Hancock, participants originals de l’experiment, i del propi Ron Jones, amb els quals hem mantingut contacte personal a l’hora de construir la peça. Òbviament, i per motius dramatúrgics, ha estat necessari canviar alguns detalls (noms, situacions) i comprimir el nombre d’estudiants implicats en el projecte. Ignacio García May FONT:http://www.teatrelliure.com/ca/programacio/temporada-2012-2013/lonada?ref=mes-info
El silenci de l’onada
A L’onada sents el silenci, el palpes. I et glaça la sang. Durant poc més de dues hores el món s’atura i la incomoditat t’embriaga. L’any 1967 el carismàtic professor Ron Jones, que impartia Història del món contemporani a la Cubberly Senior High School de Palo Alto, a Califòrnia, va posar en pràctica un experiment per explicar i fer entendre als seus alumnes l’ascens del nazisme a l’Alemanya dels anys 30 i 40.
Marc Montserrat Drukker, amb l’ajuda del dramaturg Ignacio García May, ha teatralitzat aquest experiment de psicologia social que podem veure fins el 7 d’abril al Teatre Lliure. Els asseguro que el nus a l’estómac t’acompanya durant dies.
L’onada és un tipus de teatre que et fa pensar. És més, t’obliga a reflexionar. Si The wave, estrenada l’any 1981, i Die Welle (2008) optaven més per la ficció i l’entreteniment, i ambdues van optar per afegir històries d’amor a l’experiment, Marc Montserrat ens presenta la versió més fidel i acurada dels fets. “L’Holocaust no el va salvar una història d’amor” recordava Ron Jones el passat diumenge al col·loqui del Teatre Lliure, i afegia que veure el muntatge de Montserrat Drukker era com seure entre fantasmes. És, doncs, un teatre documental. Però no deixa de ser un espectacle i d’allò més interessant. De manera que és impossible que l’atenció de l’espectador decaigui. Està massa ocupat digerint la informació, identificant-se i adonant-se que segurament ell reaccionaria de la mateixa manera. L’onada ens ensenya que el problema no és el líder, sinó que recau en la pròpia societat. “Ens agrada sentir-nos part d’un grup, sentir que fem alguna cosa important i tots busquem les respostes simples”, deia Jones.
L’acció es desenvolupa a l’aula de l’institut, que és plena d’icones de l’època com les pancartes en contra de la guerra del Vietnam, que ja feia vuit anys que havia començat, fotografies del Che Guevara i òbviament la bandera americana hissada al pal. A la magnífica posada en escena no hi falten elements efectistes, com l’amplificació sonora de les passes i moviments dels alumnes durant la salutació amb el professor, que ens remet clarament a una marxa militar. I també projeccions de vídeos de l’holocaust nazi que evidencien encara més el paral·lelisme entre el comportament dels alumnes envers la tercera onada i l’ascens del feixisme.
Un dels punts més forts de l’obra és el repartiment. Eduard Farelo s’imposa i convenç com a Ron Jones i el seu personatge evoluciona al ritme de l’experiment. De professor enrotllat que cau bé als alumnes a líder autoritari amb tics dictatorials. El muntatge també ens presenta una nova onada de joves intèrprets que caldrà recordar. Alguns es van consolidant dins l’escena catalana com Joan Sureda, que ja havíem pogut veure a Dòria o Marta Ossó a Un refugi indie de Pau Miró. Tots ells ens ofereixen l’ampli ventall de reaccions dels alumnes i demostren que han vingut per quedar-se.
L’onada és molt més que una obra de teatre. Involuntàriament és també una lliçó d’història. Després del muntatge la pregunta “podria tenir lloc avui en dia?” es torna retòrica. Malcolm McCarthy, un dels joves intèrprets, va definir el muntatge com una alerta perquè no ens enganxem al primer raig de llum que trobem. Ossó va admetre que havia après més sobre la Segona Guerra Mundial i el període d’entreguerres amb el muntatge que a l’institut. I els espectadors vam sortir esfereïts. Els crits “poder de la disciplina, poder de la comunitat, poder de l’acció!” ressonen dins nostre. El terror de comprovar que efectivament, les paraules són armes. I que potser aquella Alemanya en crisi, que humiliada pel tractat de Versalles i la derrota de la primera guerra mundial, va permetre l’ascens del nazisme, no està tan lluny com pensem. FONT:http://www.nuvol.com/critica/el-silenci-de-lonada/
David Mamet
Ganador de un Premio Pulitzer como dramaturgo y nominado dos veces a un Oscar, el director, ensayista, novelista y poeta David Mamet ha sido también uno de los nombres fundamentales del teatro americano desde 1976, cuando sus primeras representaciones fueron inmediatamente galardonadas con un Obie y un New York Drama Critics Circle Award. El último golpe es el noveno film en el que combina sus facetas de guionista y realizador. Su aclamado debut, La casa de juegos, fue seleccionado ya en 1987 para tener el honor de cerrar el Festival de Cine de Nueva York. A éste le siguieron su amable visión del mundo de la mafia en Las cosas cambian, escrito junto a Shel Silverstein, y film con el que Joe Mantenga y Don Ameche compartieron el premio al Mejor Actor en la edición de 1988 del Festival de Venecia; HomicidioOleanna, en 1994, fue la única adaptación que Mamet ha hecho de una de sus obras teatrales; La trama, su celebrado thriller 'a lo Hitchcock' que se convirtió en una de las producciones independientes más exitosas de 1998. El caso Winslow fue una adaptación de la famosa obra teatral de Terrence Rattigan y lo protagonizaron Nigel Hawthorne, Jeremy Northam y Rebecca Pidgeon; y más recientemente, State and Main, con un reparto de lujo que contó con William H. Macy, Alec Baldwin, Sarah Jessica Parker, Phillip Seymour Hoffman y Rebecca Pidgeon. Mamet a su vez ha cosechado galardones y excelentes críticas merced a su trabajo como guionista, incluyendo entre los más destacados El veredicto para Sydney Lumet, y La cortina de humo para Barry Levinson, ambos nominados por la Academia para el Oscar al Mejor Guión.
Abrió la edición de 1991 del Festival Internacional de Cine de Cannes.
Entre otros guiones suyos se cuentan El cartero siempre llama dos veces, para Bob Rafelson; Los intocables de Elliot Ness, para Brian De Palma; Nunca fuimos ángeles, que acabó siendo la película de Neil Jordan protagonizada por Robert De Niro y Sean Penn; Hoffa: un pulso al poder, dirigida por Danny DeVito y protagonizada por Jack Nicholson; y El desafío, con Anthony Hopkins y Alec Baldwin.
Anteriormente, Mamet ya había llamado la atención de la crítica como escritor en reconocimiento a obras teatrales como Sexual perversity in Chicago y American buffalo (que después se convertiría en la película homónima protagonizada por Dustin Hoffman y Dennis Franz). Cuando ambas obras se estrenaron en Nueva York en 1976, Mamet ganó un Premio Obie al Mejor Dramaturgo y American buffalo fue votada Mejor Obra del Año por el New York Drama Critics Circle. En 1978, recibió a su vez el Outer Critics Circle Award por su contribución al teatro americano.
En 1984, Mamet ganó otro premio a la Mejor Obra por parte del New York Drama Critics Circle así como el Premio Pullitzer por Glengarry Glen Ross. Dicha obra recibió también cuatro Premios Tony y se convirtió en una gran película en 1992. Entre otras de sus obras para los escenarios destacan Edmond y The cryptogram, ambas receptoras de un Premio Obie, así como The water engine, A life in the theatre, Lakeboat (ahora también película), Speed the plow y The old neighborhood.
También para el teatro, Mamet ha adaptado cuatro obras de Chéjov: Vint, El jardín de los cerezos, Tres hermanas y Tío Vanya. Ha escrito también libros y obras de teatro infantiles, siete volúmenes de ensayos y tres novelas, numerosos artículos en revistas y ha colaborado en numerosas canciones para su esposa, la compositora folk y actriz Rebecca Pidgeon.
Mamet también ha actuado en alguna ocasión, como por ejemplo en la adaptación televisiva de su obra teatral The water engine, y dio vida a un jugador profesional en el film de Bob Rafelson El caso de la viuda negra.
Mamet ha sido profesor de arte dramático en la escuela donde él mismo estudió, el Goddard College, así como en la Universidad de Chicago, la Yale School of Drama y la New York University´s Tisch School of The Arts, donde, con William H. Macy, fundó una compañía de repertorio en 1998, la Atlantic Theater Company. Recientemente ha dirigido a Harold Pinter, Rebecca Pidgeon y John Gielgoud en Catastrophe, un montaje de The Beckett Project, proyecto en el que 19 obras de Beckett han sido producidas para la televisión británica.
American Buffalo (1996)
Don regenta una tienda de objetos usados. Últimamente tiene la convicción de que un cliente se aprovechó de él al adquirir una de sus monedas por una cantidad irrisoria. Por ello le somete a estrecha vigilancia valiéndose de Bobby, un chico negro a quien ayudó a desengancharse de la droga, y por el que siente un sincero aprecio. Con la ayuda de Teach, un viejo conocido sabelotodo, planeará el robo de la moneda.
El American Buffalo, la moneda que da título al film, es el eficaz motor de una narración que disecciona de modo implacable a una sociedad urbana cruel e insolidaria. La situación dramática es sencilla; el decorado, casi único —la oscura y claustrofóbica tienda—, sólo desahogado por ocasionales salidas a una calle poco transitada. Parece imposible que algo interesante, una situación emocional fuerte, pueda emerger de marco tan elemental. Y sin embargo, sucede. Los sentimientos explotan, el miedo cede paso a la violencia verbal y física. La soledad y la desconfianza se meten en el cuerpo de los personajes, o quizá siempre estuvieron dentro de ellos. A partir del reconocimiento del estado de las cosas puede empezar a vislumbrarse una oportunidad para la supervivencia, un atisbo mínimo de esperanza.
El dramaturgo, guionista y director de cine David Mamet adapta a la pantalla su obra American Buffalo, escrita en 1975, y que apunta temas tratados con más extensión en Glengarry Glen Ross. El joven director Michael Corrente, con experiencia teatral y un film de prestigio, Federal Hill, a sus espaldas, acomete la tarea de plasmarla en imágenes. Con adecuada progresión, Corrente encamina lo que parece anodino a un clímax de alto voltaje. La película es un regalo para los actores, que exprimen al máximo sus respectivos personajes. Dustin Hoffman compone un formidable Teach; los menos conocidos Dennis Franz y Sean Nelson le dan perfecta réplica. J.M.A.
Director: Michael Corrente. Intérpretes: Dustin Hoffman (Teach), Dennis Franz (Don), Sean Nelson (Bobby). País: Estados Unidos. Año: 1996. Producción: Gregor Mosher, para Prairie Oyster Productions, en asociación con Punch Productions. Presentada por: Capitol Films en asociación con Samuel Goldwyn y Channel Four Films. Argumento: La obra teatral de David Mamet. Guión: David Mamet. Música: Thomas Newman. B.S.O.: Varèse Sarabande (incluye también la B.S.O. de la película Tres formas de amar). Fotografía: Richard Crudo. Dirección artística: Daniel Talpers. Montaje: Kate Sandorf. Duración: 87 minutos. Género: Drama social.
FONT: http://www.bloggermania.com/a/american-buffalo.html
American Buffalo (1975)
Escrita per David Mamet
Personatges Walter "Teacher" Cole, Donny Dubrow, Bobby
Any de l’estrena 1975
Lloc de l’estrena Goodman Theatre, Chicago
Idioma original Anglès
Gènere Drama
Escenari Botiga de segona mà de Don, a Chicago, un divendres
American Buffalo és una obra del 1975 del dramaturg nord-americà David Mamet que es va estrenar en una producció al Goodman Theatre de Chicago. Critic Frank Rich la va denominar «una de les millors obres nord-americanes de la darrera dècada». FONT: http://en.wikipedia.org/wiki/American_Buffalo_(play)
TEATRE LLIURE
AMERICAN BUFFALO
de DAVID MAMET
Direcció: JULIO MANRIQUE
Espai Lliure, del 14 de gener al 14 de febrer
Don, el propietari d'una botiga d'objectes de segona mà, ven per error una moneda per menys del que val. Amb Bob i Teach idearà un pla per recuperar-la. La peça que va llançar Mamet a l'èxit internacional, servida pel guanyador del Premi Butaca 2008 a la Millor Direcció.
Estrena del muntatge a Catalunya.
Intèrprets: Ivan Benet, Don / Pol López, Bob / Marc Rodríguez, Teach
Més informació properament al web del Teatre Lliure.
