JORDI CASANOVAS – PְÀTRIA

 L’AUTOR I LA SEVA OBRA:

Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1974) és director i dramaturg de la companyia FlyHard, i fundador i director de la sala de mateix nom de Barcelona. Ha escrit una trentena de textos teatrals, entre els quals destaquen Una història catalana (TNC, juny 2011), Dictadura-Transició-Democràcia (Teatre Lliure, 2010), Un home amb ulleres de pasta (Sala FlyHard, 2010), Sopar amb batalla (Versus Teatre, 2010), Julia Smells Like Teen Spirit (Festival Grec, 2009), La revolució (La Villarroel, 2009), Lena Woyzeck (Temporada Alta, 2008), La ruïna (La Villarroel, 2008), City/Simcity (Sala Beckett / Club Capitol, 2007), i Wolfenstein (AREAtangent / Versus Teatre, 2006).
Ha obtingut diversos premis.
FONT: http://www.teatrelliure.com/documents/temp1213/patria_cat.pdf

L’OBRA:

 

En Miquel és el primer candidat clarament independentista amb possibilitats reals d’aconseguir majoria a les pròximes eleccions a la presidència de Catalunya. El partit que es troba actualment al govern vol eliminar aquest inesperat i inoportú rival plantejant una jugada sorpresa i els detractors més ultres de la resta de l’estat el volen veure, literalment, mort. Tres dies abans de la jornada electoral, ell ha desaparegut. La seva assessora de campanya no sap on és. El seu fill no ho vol saber. La seva dona desitjaria no saber-ho. La policia investiga. La població està tensa. Si no aconsegueixen trobar-lo aviat, el país sencer pot esclatar.
Pàtria és la segona part de la trilogia de Jordi Casanovas sobre la identitat catalana, després d’Una història catalana (2011).
Fa mesos, potser anys, que vivim un autèntic malson social, econòmic i polític. És per això que no és descabellat pensar que potser sorgirà aviat un individu capaç de moure les masses emprenyades, indignades i cabrejades. La gent, a les cafeteries i als bars, diuen noms mentre prenen el cafè. Terribas. Guardiola. Barberà. Calçada. Qui sap si un d’ells o algú, a qui encara no coneixem, tindrà prou carisma per engrescar tot un poble. Potser tots ens sentirem representats per les seves paraules. Potser creurem que aquesta vegada sí. Potser tindrem la sensació que ens hi podríem jugar la vida, per ell, perquè ell se la jugaria per nosaltres. Potser estarem orgullosos de ser diferents de la resta del món. Potser ens sentirem dir que les coses estan canviant. Potser ens omplirem d’il·lusió. Però no crec que sapiguem mai del cert quins són els pensaments que passen pel cap d’aquest home. En què haurem de creure llavors, en una persona o en una idea? D’ara endavant, nosaltres també serem responsables del rumb qu prengui el nostre país.

Jordi Casanovas

FONT: http://www.teatrelliure.com/documents/temp1213/patria_cat.pdf

LA REPRESENTACIÓ:

 

  PÀTRIA

  autoria i direcció Jordi Casanovas

  TEATRE LLIURE DE GRÀCIA · del 18 d’octubre a l’11 de novembre 

intèrprets

Marcel Borràs / Àlex Casanovas / Lluïsa Castell / Francesc Orella / Fermí Reixach / Rosa Vila

coproducció Teatre Lliure i EL CANAL - Centre d'Arts Escèniques Salt/Girona

durada aproximada primera part 1h. 25’ /  pausa 15’ / segona part 45’

 FONT: http://www.teatrelliure.com/cat/programa/temp1213/02patria1.htm  

 LA CRÍTICA HA DIT: 

 

“Jordi Casanovas demostra, de nou, tenir ambició. Pàtria és una peça complexa que manté la tensió durant dues hores des del primer minut. La trama no té ni un moment de respir. Aquesta comèdia tràgica intenta fer un símil de com es destrueix una família senzillament feliç a canvi d’uns ideals socialment compromesos i emocionalment patriòtics. I de com la traïció apareix en el revers de la sinceritat. (···) Per moments, pot semblar que l’única voluntat és posar en escena una caricatura de la realitat. I Pàtria és molt més que això. Amb uns diàlegs simples, es descobreixen les contradiccions. (···) Es viu una situació quotidiana però no realista. Ara, la realitat se l’ha menjat.”
 Jordi Bordes (El Punt/Avui)
FONT: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/584239-bona-nit-i-tapat.html

“Pregunta: Pàtria és un text favorable a l’independentisme? Sí. Pregunta: Pàtria és un text sobre l’independentisme? No. No és la premissa de fons que articula aquesta obra. Pregunta: Pàtria és un text polític? Depèn. (···) L’interessant és que la força que empeny aquest personatge a qüestionar el sistema es basa en una gran mentida, en una construcció mítica propiciada pel rancor d’una mare. Raventós (Francesc Orella) vol ser l’heroi que hauria pogut ser el seu pare. La seva energia prové d’una memòria històrica sense fonaments que s’alça, transcendent, per tapar un episodi de despit. Un líder manipulat. (···) Una proposta valenta en la seva lúcida decepció.”
 Juan Carlos Olivares (ARA)
FONT: https://seg.ara.cat/premium/cultura/Patria-Casanovas-no-somiada_0_792520783.html

“Pàtria és un drama enaltidor d’un eventual triomf polític exposat amb una elementalitat innocent. L’absència de tota veu oposada a l’ideal sobiranista del líder de la història –Miquel Raventós (Francesc Orella), un periodista ‘indignat’ llançat a la política– omple el relat fins al capdamunt d’una ingenuïtat aclaparadora. Pàtria, però, és també una reflexió sobre el paper de la família al si de la col·lectivitat. (···) El que inquieta no és l’speech de Francesc Orella, magnífic, impecable al llarg de tot l’espectacle, sinó l’aplaudiment que provoca en el públic el seu crit escatològic, un eco del desprestigi de fons on potser s’està enfonsant la classe política catalana. Al costat d’Orella, Àlex Casanovas destaca especialment d’entre el grup de bons intèrprets que es fan ben mereixedors de l’ovació final, per càndida que pugui semblar: Lluïsa Castell, Rosa Vila, Fermí Reixach i Marcel Borràs. (···) El text tal vegada més ambiciós de Jordi Casanovas.”
Joan Anton Benach (La Vanguardia)
 FONT: http://epaper.lavanguardia.com/epaper/viewer.aspx

“La peça té paral·lelismes amb l’actualitat però va molt més enllà de l’independentisme. (···) L’espectador és interpel·lat i participa en la reflexió de l’obra. Els intensos debats al final de la funció donen fe de l’interès suscitat per la proposta.”
 César López Rosell (El Periódico)
FONT: http://epreader.elperiodico.com

MÉS INFORMACIÓ:

• Més ressenyes crítiques sobre Pàtria: http://www.cervantesvirtual.com/bib_autor/buerovallejo/

                

Continua llegint...

MIGUEL DEL ARCO – JUICIO A UNA ZORRA

L’OBRA I LA REPRESENTACIÓ:

Carmen Machi interpreta Helena de Troia. La dona a qui s’acusa d’haver desencadenat la guerra antiga més famosa, però “qui es pot creure que tot aquell desplegament era per mi?”.

En aquest muntatge teatral, ideat per encàrrec pel Festival de Mérida 2011, Miguel del Arco recull un nou punt de vista del mite: el de la protagonista. Helena de Troia (Carmen Machi) reivindica el seu paper a la història, una història que sempre l’ha fet culpable, des que la va explicar Homer fins que la va parodiar Offenbach. Com diu del Arco: “Una de les dones més famoses i, possiblement, una de les més menyspreades que reclama el dret a triar les paraules que conformen la seva història”

Diuen que el filòsof Gòrgies, especialitzat en retòrica, anava als llocs públics on desenvolupava arguments que recolzaven una tesi determinada per vèncer els defensors de la tesi contrària amb el poder de la seva oratòria. Un cop derrotats, tornava a començar, aquesta vegada defensant la tesi contrària, i esgrimia paraules fins que vencia un cop més els seus opositors. Potser només per fer una nova ostentació de la seva retòrica brillant va triar la figura controvertida d’Helena de Troia per escriure el seu famós Elogi a Helena. Necessitava un tema que comptés amb l’acord de gairebé tota l’opinió pública: Helena era culpable.
Helena de Troia és, possiblement, una de les dones més vilipendiades de la història. Carrega a les espatlles el pes d’haver desencadenat la guerra més famosa de l’antiguitat. Deu anys va estar assetjada pels grecs la poderosa ciutat de Troia. Un exèrcit com no se n’havia vist mai cap es va mobilitzar per forçar els troians altius a tornar al seu amo legítim la reina d’Esparta, convertida en Helena de Troia des que ella mateixa va decidir abandonar el seu regne, el marit i la filla i seguir Paris, fill de Príam, rei de Troia. Però, com diu ella mateixa:
De veritat que algú amb seny pot pensar que tot aquell desplegament era realment per mi?
Helena és un personatge conegut de sobres. Sabem que li van prometre a Paris a canvi que declarés que Afrodita era la més bonica de les tres deesses en discòrdia, ens han explicat el furor irresistible que va produir que fugís amb Paris, la seva bellesa divina és mítica... Però en tots els episodis apareix com un personatge secundari. Un personatge que desencadena accions de les quals no és mai protagonista. Els poetes de l’antiguitat la van fer servir per exalçar el valor o la virtut dels herois embogits sota l’influx de la seva bellesa perillosa, o per contrastar la situació de les dones a qui la luxúria i l’avarícia d’Helena havia convertit en víctimes. Si alguna vegada algun poeta li va donar veu, va ser per ampliar els motius per maleir-la. La van maleir els grecs i els troians, convençuts d’haver estats arrossegats per culpa seva a una guerra interminable. La van maleir gregues i troianes per ser la causa de la mort dels seus marits i fills. I des de llavors, la va maleir la història com a representació de la dona interessada i infidel.
Shakespeare fa cridar la seva Lucrècia, després que la violi Tarquini, quan ella va davant d’un quadre de la guerra de Troia tot buscant Hècuba per calmar el seu dolor:
[...]
Ni tan sols el gran poeta de l’amor reconeix a Helena una lleu traça del que sempre va defensar per damunt de totes les coses. Helena és una puta, d’una bellesa que fa embogir i el seu “plaerprivat”, que no amor, es mereix un càstig criminal.
Helena ens apareix des “d’aquests llimbs imperibles on la col·loca la imaginació dels homes”. Un lloc on ha estat condemnada per la història... per com s’ha explicat la història. Condemnada també per ser la filla de Zeus, la seva única filla amb una mortal, i per la seva aproximació insolent a la bellesa divina. I així com Sísif va ser condemnat a carregar eternament una roca pel vessant d’una muntanya, Helena ho va ser al deteriorament etern: “una eternitat de lletjor per expiar les seves culpes”. Però ella es revolta en contra de déu. I se sotmet al judici dels homes amb l’únic objectiu de “deixar de ser”.
Un judici en el qual sap que ha estat condemnada d’entrada. però l’acumulació de dolor... i la quantitat de temps lliure que deixa l’eternitat... la porten a abordar el seu propi procés. però aquesta vegada vol narrar la història amb les seves paraules.
Diu Gòrgies al principi del seu Elogi: [...]
Aquesta vegada serà Helena qui triarà les paraules que donin forma als fets. Helena reivindica la necessitat de revisar qui escriu la història. La seva és la d’una dona enamorada que va prendre una única decisió en tota la seva vida: seguir l’home que estimava.
La idea d’aquest espectacle va sorgir després de sentir, nit rere nit, la Lucrecia de la Núria Espert anomenar puta a Helena. Sempre la imaginava sobre les altes muralles de Troia, sola entre la multitud, veient com morien els homes, suposadament a causa seva, sense poder fer o dir res al respecte. La imatge del dolor es va multiplicar quan revisant l’Odissea vaig llegir el capítol en què Telèmac, fill d’Ulisses, arriba a Esparta en busca d’un pare que encara no ha tornat a casa després de la guerra de Troia. Helena, a qui Menelau ha tornat a arrossegar a Esparta, en veure el dolor del noi per la falta de notícies sobre on és el seu pare, li ofereix una droga que, barrejada amb el vi, desfà el dolor i calma la còlera. Qui se la beu no vessa llàgrimes durant tot un dia. Amb quin dolor conviu Helena per necessitar tenir a mà aquesta mena de Prozac clàssic?
Es presenta davant nostre, ara i aquí, una Helena gastada, llenguallarga, trompa com un piano per la necessitat de beure permanentment la droga barrejada amb el vi que va oferir a Telèmac per calmar-se el dolor. Una Helena sense por. Amb aquest valor que proporciona estar de tornada de gairebé tot i no tenir-hi res a perdre. Una Helena convertida en una “ruïna del temps”. Una Helena que desafia els homes i desafia déu. Una Helena que reclama l’oblit.
Les fonts han estat moltes: la Ilíada, l’Odissea, Les troianes, Helena d’Eurípides... però un cop assumides vaig deixar que la veu d’Helena es fes forta amb la Carmen Machi en la meva imaginació. La Machi és capaç de tot. Té tots els registres coneguts i fins i tot alguns de la seva propietat única i exclusiva. El seu registre còmic s’ha fet sobradament conegut amb la televisió, però potser no tothom coneix el seu registre tràgic, el que és capaç de fer volar les paraules per fer que l’ànima experimenti una passió pròpia a causa de la felicitat i l’adversitat en assumptes i persones alienes.
Miguel del Arco
FONT: http://www.teatrelliure.com/ca/programacio/temporada-2012-2013/juicio-una-zorra?ref=mes-info

L’AUTOR I DIRECTOR, I LA INTÈRPRET:

 

Miguel del Arco
(Madrid, 1968)

Actor, guionista, director de teatre, cinema i televisió, adaptador… En televisió ha escrit guions per sèries i tvmovies com A tortas con la vida, Antivicio, Mediterráneo, Al alcance la mano, Pasión adolescente, Lalola o La sopa boba, les dues últimes dirigides també per ell. Ha escrit i dirigit curtmetratges multipremiats com ara MorirDormirSoñar, Palos de ciego amor o La envidia del ejército Nipón.

Però és en l’àmbit del teatre on ha aconseguit els seus èxits més importants, en primer lloc com a adaptador de textos com ara El astrólogo fingido de Calderón, Luna de miel en Hiroshima de Víctor Weimer, La falsa doncella de Marivaux, Se busca impotente para convivir, sobre la novel·la de Gaby Hoffman, Se quieren o Fashion Feeling Music. I com a director, En el aire de W. Mastrosimone, també adaptada per del Arco, La madre vigila tus sueños de Tomás Gayo, Pulsión de Mark Ravenhill, El proyecto Youcali, un text propi, i més recentment La violación de Lucrecia de William Shakespeare, amb Núria Espert com a única protagonista.

Un espectacle clau en la seva trajectòria teatral ha estat sens dubte La función por hacer, un text escrit per ell mateix a partir de Sis personatges en busca d’autor de Pirandello que va rebre les millors critiques i es va convertir en un gran èxit de temporada. L’equip complet d’aquest muntatge, amb alguna incorporació, va repetir amb Veraneantes. Van seguir-lo dos espectacles més, El Inspector de Gògol al Centro Dramático Nacional i De ratones y hombres de John Steinbeck al Teatro Español.

Carmen Machi
(Madrid, 1963)

En teatre ha treballat als espectacles següents: Quién teme a Virginia Woolf, d’E. Albee, dir Daniel Veronese, Agosto, de Tracy Letts, dir Gerardo Vera; Falstaff, dir.Andrés Lima; Almuerzo en casa de los Wittgenstein, dir.Josep Mestres; Platonov, d’Anton Txékhov, dir. Gerardo Vera; La tortuga de Darwin, de Juan Mayorga, dir. Ernesto Caballero; Auto, d’Ernesto Caballero; Roberto Zucco, de Bernard‐Marie Koltès, dir. Lluís Pasqual; 5 mujeres.com, dir. Ana Rivas; Cuatro años y un día, dir. J. Miguel Contreras; Atraco a las tres, dir. Esteve Ferrer; El mercader de Venecia, de W. Shakespeare, dir. Hansgünther Heyme; Un busto al cuerpo, María Sarmiento y Santiago de Cuba y cierra España, escrites i dirigides per Ernesto Caballero; Dedos, de J. C. Fernández, dir. A. Taraborrelli; La noche XII, de W. Shakespeare, dir. Gerardo Vera; Elcuadro, de Ionesco, dir. Luis d’Ors, i Retablo de la avaricia,la lujuria y la muerte, de Valle‐Inclán, dir. José Luis Gómez, com també en nombroses activitats amb el grup Taormina Teatro.
En cinema ha intervingut als films La estrella, d’Alberto Aranda; Que se mueran los feos, de Nacho G. Velilla; Pájaros de papel, d’Emilio Aragón; Los abrazos rotos, de Pedro Almodóvar; Lo mejor de mí, de Roser Aguilar; Lo que sé de la Lola, de Javier Rebollo; Vida y color, de Santiago Tabernero; Un rey en La Habana, d’Alexis Valdés; Escuela de seducción, de Javier Balaguer; Descongélate, de Dunia Ayaso i Félix Sabroso; Torremolinos 73, de Pablo Berger; Las chicas de Oz, de Guillermo Groizard; Hable con ella, de Pedro Almodóvar; El caballero Donquijote, de Manuel Gutiérrez Aragón; Para pegarse un tiro, de Gustavo Vallecas; Sinvergüenza, de Joaquín Oristrell; Shaky Carmine, de Chema de la Peña, i Lisa, de Carlos Puyet.
En televisió ha participat a les sèries: Aída, Sietevidas, El club de la comedia, Policías, El botones Sacarino, Manos a la obra, Robles, investigador i Famosos y familia.
Entre molts altres, ha rebut els premis Max i Valle‐Inclán de Teatre per La tortuga de Darwin; l’ABC de Teatre per La tortuga de Darwin i Auto; el Premi Ondas, el Fotogramas d’Or, el Premi TP i Premi Unión de Actores a la millor actriu per les sèries Aída i Sietevidas.
FONT: http://www.teatrelliure.com/ca/programacio/temporada-2012-2013/juicio-una-zorra?ref=mes-info

Continua llegint...

RAMÓN DEL VALLE-INCLֱÄN – LUCES DE BOHEMIA Y MARTES DE CARNAVAL

LA SEVA OBRA:

Ramón del Valle-Inclán (Villanueva de Arosa, 28 de octubre de 1866 – Santiago de Compostela, 5 de enero de 1936), también conocido como Ramón María del Valle-Inclán, fue un dramaturgo, poeta y novelista español, que formó parte de la corriente literaria denominada Modernismo en España y se encuentra próximo, en sus últimas obras, a la denominada Generación del 98; se le considera uno de los autores clave de la literatura española del siglo XX.

Actividad literaria de Valle-Inclán

La actividad literaria de Valle-Inclán comienza con la publicación de algunos pequeños textos en Santiago de Compostela. Poco a poco extendería su obra a varios géneros de la narrativa, desde el relato y las crónicas a la novela, y del teatro además de la poesía lírica.

Narrativa

Su producción narrativa se inicia en el modernismo. Dentro de esta estética se inicia Valle-Inclán con Femeninas y Epitalamio, colección de relatos sutiles, sensuales y muy musicales. Más adelante llevará a cabo todo un monumento del modernismo: son las Sonatas — Sonata de otoño (1902), Sonata de estío (1903), Sonata de primavera (1904) y Sonata de invierno (1905). Tres años tardan en salir las cuatro sonatas. Es con ellas con las que inicia una carrera de escritor. En ellas relata, de forma autobiográfica, los amores del Marqués de Bradomín (un Don Juan ochecentista, cínico y sensual).

Estatua de Valle-Inclán ubicada en el Paseo
de Recoletos, en Madrid, en 1973.

En estos relatos, Valle-Inclán representa una nostalgia sensitiva típica en los discípulos de Rubén Darío (padre del modernismo, quien lo llevó de Latinoamérica a España).

Cabe destacar también una de las mejores y más importantes obras en toda la prosa modernista hispana: Flor de santidad. Esta obra, sin huir de las formas musicales y coloridas del modernismo, se centra un poco más en las tradiciones populares y leyendas gallegas con las que Valle se familiarizó en su infancia.

Por la cantidad de texto en estilo directo (diálogos), algunas obras narrativas de Valle-Inclán, como el ciclo de las Comedias bárbaras, podrían considerarse dramáticas. Al revisarlas y comprender la dificultad —o imposibilidad— de representarlas se las ha incluido entre sus novelas.

Otra vertiente de la novelística de Valle-Inclán queda plasmada en los Relatos de la Guerra Carlista (1909), donde ofrece un tratamiento nuevo de esta temática, raspando el efectismo épico dominante en obras anteriores del autor y adoptando un estilo más sobrio, entrañable y lleno de emoción.

En la serie de novelas El ruedo ibérico se burla de la corte de Isabel II y presenta ya la orientación crítica y grotesca que predominan en sus últimas creaciones.

Tirano Banderas. Novela de tierra caliente (1926) narra la caída del dictador sudamericano Santos Banderas, personaje despótico y cruel que mantiene el poder gracias al terror y a la opresión. Es una excepcional descripción de la sociedad sudamericana y uno de los primeros ejemplos de la llamada «novela de dictador».

Estas novelas marcan un cambio en la postura estética de Valle-Inclán, acercándose un poco a las preocupaciones y críticas propias de la generación del 98.

No obstante, es importante mencionar la postura formal que adaptó Valle-Inclán en estos cambios. No llegó a revelarse como un artista noventayochista del todo, sino que absorbió las críticas y las preocupaciones de este grupo y las barajó en su estilo propio e inimitable.

Poesía

La obra poética de Valle-Inclán está reunida en la trilogía Claves líricas (1930), formada por Aromas de leyenda. Versos en loor a un santo ermitaño, El pasajero y La pipa de kif.

Aromas de leyenda. Versos en loor a un santo ermitaño (1907), recibe la influencia del Modernismo. Consta de catorce poemas de métrica variada. En ellos recrea diversos aspectos de su Galicia natal: descripciones del paisaje, trabajos cotidianos, milagrería, superstición, etc. Inscrito también en la estética modernista.

El pasajero (1920) desarrolla en treinta y tres composiciones temas de gran trascendencia: la muerte, el dolor, la vida, la pasión, la eternidad, etc.

Con La pipa de kif (1919), Valle-Inclán da paso en sus poemas a lo grotesco, a lo esperpéntico. Esta obra ha sido definida como una colección de estampas trágico-humorísticas.

Teatro

En relación al teatro y a las artes escénicas Valle-Inclán fue actor, adaptador, traductor, escenógrafo, director teatral, productor teatral y sobre todo, dramaturgo. Escribió numerosas obras de teatro y desde sus comienzos literarios mostró una atracción por el mundo del escenario. El teatro de Valle-lnclán suele dividirse en cinco períodos:

1. Ciclo modernista. A él pertenecen obras como El marqués de Bradomín (1906) y El yermo de las almas (1908).
2. Ciclo mítico. Partiendo de su Galicia natal, Valle-lnclán crea un mundo mítico e intemporal. La irracionalidad, la violencia, la lujuria, la avaricia y la muerte rigen los destinos de los protagonistas. Pertenecen a este período la trilogía Comedias bárbaras y Divinas palabras (1920).
3. Ciclo de la farsa. Se trata de un grupo de comedias recogidas en un volumen titulado Tablado de marionetas para educación de príncipes (1909, 1912, 1920). Estas obras presentan un continuo contraste entre lo sentimental y lo grotesco, y sus personajes, marionetas de feria, anuncian la llegada del esperpento.
4. Ciclo esperpéntico. Está formado por Luces de bohemia (1920 y 1924) y el volumen titulado Martes de Carnaval (1930). El esperpento, más que un género literario, es una nueva forma de ver el mundo, ya que deforma y distorsiona la realidad para presentarnos la imagen real que se oculta tras ella. Para ello utiliza la parodia, humaniza los objetos y los animales y animaliza o cosifica a los humanos. Presentados de ese modo, los personajes carecen de humanidad y se presentan como marionetas.
5. Ciclo final. En esta última etapa Valle-Inclán lleva a su extremo las propuestas dramáticas anteriores: presencia de lo irracional e instintivo, personajes deshumanizados, esquematizados y guiñolescos, y la técnica distorsionante del esperpento. Sus obras quedan recogidas en Retablo de la avaricia, la lujuria y la muerte.

Valle-Inclán, al igual que Miguel de Unamuno y Azorín, se enfrenta directamente al teatro comercial vigente. Esos tres autores muestran una clara oposición al teatro realista, costumbrista y de corte burgués que tanto éxito tenía en los escenarios, cuyos máximos exponentes en ese momento eran Jacinto Benavente y los hermanos Álvarez Quintero, como antes lo había sido José Echegaray, si bien cada uno de ellos ensayará una técnica particular.FONT: http://es.wikipedia.org/wiki/Ram%C3%B3n_Mar%C3%ADa_del_Valle-Incl%C3%A1n

LUCES DE BOHEMIA:

Luces de bohemia es una obra teatral publicada en 1920 y revisada y reeditada en 1924. No se estrenaría en España hasta 1970.

Considerada una de sus obras más importantes, con ella Valle-Inclán inaugura un nuevo género teatral, el llamado del «esperpento». El propio protagonista de la obra lo define como una forma de mirar el mundo en la escena duodécima.

Estatua de Max Estrella y Don Latino
en Villanueva de Arosa.

Relación con la figura de Sawa

Existen notables paralelismos entre Max Estrella y su historia, y la del escritor bohemio Alejandro Sawa, amigo del autor. […] La muerte de Sawa once años antes de la publicación de Luces de bohemia pudo influir a Valle-Inclán.[] Él mismo relata las condiciones de su muerte en una carta a Rubén Darío. […]

Además del evidente paralelismo entre la carta que menciona Valle-Inclán y la que recibe Max del Buey Apis y su reacción al verse en la miseria, Sawa también murió ciego. También la situación familiar del personaje es similar a la del poeta real, casados ambos con mujeres francesas y con una hija. La novela mencionada es Iluminaciones en la sombra, que se publicaría un año después de la muerte de Sawa con un prólogo de Rubén Darío.

Aunque Rubén Darío no asistió al entierro de Sawa, sí está reflejado así en Luces de bohemia, acompañado del Marqués de Bradomín, personaje de obras anteriores del autor, su más celebrado álter ego. […]

Argumento

Max Estrella, un poeta miserable y ciego, protagoniza la obra. A partir de esa figura real trasciende la anécdota del fracaso y la muerte de un escritor venido a menos. Se convierte en una parábola trágica y grotesca de la imposibilidad de vivir en un país deforme, injusto y opresivo.

Personajes

• Max Estrella. El protagonista, Max Estrella, es un escritor bohemio que se ha quedado ciego y en la miseria. El libro narra su última noche, en la que recorre medio Madrid con su amigo y representante Don Latino de Híspalis. Es complejo y espléndido. En él se juntan el humor, la queja, la dignidad y la indignidad. Tiene una amarga conciencia de su mediocridad. Habla de manera mordaz y otras veces de forma muy profunda. Destaca su furia contra la sociedad. También, como en el autor, existe el sentimiento de fraternidad hacia los oprimidos (la prostituta). Tiene muchos rasgos de la personalidad del autor.
• Madamme Collet, su mujer, es francesa, al igual que la esposa de Alejandro Sawa.
• Claudinita es la hija de ambos.
• Don Latino de Hispalis es un anciano asmático que vende mala literatura y, como bohemio golfante se arrima al bohemio heroico (Max). Un auténtico cínico y canalla. Se puede entender como la parte más negativa del personaje al que retrata Max Estrella, Alejandro Sawa.
• Rubén Darío.
• Marqués de Bradomín. Este personaje es el protagonista de las Sonatas (de otoño, estío, primavera e invierno) de Ramón María del Valle-Inclán, en las que se narra la biografía ficticia de este personaje. Es el álter ego del autor.
• Pica Lagartos. Dueño de una taberna en Madrid.
• La Pisa Bien. Enriqueta "La Pisa Bien" es una joven de baja clase social, que refleja a la sociedad marginal propia del Madrid de la época. Está revenida de un ojo, se trata de una muchacha morena con escasa cultura.
• El ministro. Se trata de un personaje al que Max acude con la intención de obtener soluciones para erradicar la corrupción de los cargos públicos, sin embargo, finalmente es el propio Max quien se presta a ese juego corrupto aceptando una subvención por parte de dicho ministro. Este personaje, podría estar inspirado en la figura de Raúl Méndez-Villamil, un político de la época de Valle-Inclán.
• Zaratustra. Es un vendedor de libros, estafador y de escasa moral. Carece de escrúpulos hasta a la hora de estafar a un ciego anciano. En la obra es uno de los personajes más animalizados, más deformados por esa realidad ridícula, durante su participación en la obra sus intervenciones están a la altura de las de los animales de la propia tienda.
• Don Gay Peregrino. "hombre alto, flaco, tostado del sol. Viste un traje de antiguo voluntario cubano, calza alpargates abiertos de caminante y se cubre con una gorra inglesa". Así es descrito por el propio Valle-Inclán. Su nombre verdadero es Don Peregrino Gay pero se intercambió de posición su nombre. Escribió una crónica de su vida.
• Dorio de Gadex, Rafael de los Vélez, Lucio Vero, Mínguez, Gálvez,Clarinito y Pérez. Son miembros de los Epígonos del Parnaso Modernista. […]
•  

Tiempo

El tiempo de la obra transcurre en apenas 23 horas y media. Los doce primeros capítulos abarcan el medio día, desde la salida por la tarde-noche, hasta la muerte de Max al amanecer, y los capítulos 13, 14, 15 se desarrollan en su velatorio y entierro, los cuales duran otras 12 horas. Valle-Inclán comete varias contradicciones, en ocasiones nos habla de la caída de las hojas, o de la primavera, aunque quizá fue escrito adrede para resaltar el esperpento.

Lugar

La acción transcurre en un Madrid decadente «absurdo, brillante y hambriento» de la década de 1920. También cae en contradicciones haciendo coincidir en el tiempo personajes que nunca llegaron a coexistir, ya que unos habían muerto cuando otros no habían nacido. […]

Temática

La obra es una fuerte crítica social hacia la sociedad de la España de principios del siglo XX.

Estreno

La obra, bajo el título de Lumières de bohème, se estrenó en el Palais de Chaillot de París el 21 de marzo de 1963, con dirección de George Wilson e interpretación de Bruno Balp.

En España, dirigida por José Tamayo, se estrenó en el Teatro Principal de Valencia el 1 de octubre de 1970, con el siguiente elenco: José María Rodero (Max Estrella), Agustín González, María Luisa Ponte, Manuel Gallardo, María Jesús Lara y Margarita Calahorra. […]

En el cine

Fue llevada al cine por Miguel Ángel Díez en 1985 con un guion adaptado por Mario Camus.
FONT: http://es.wikipedia.org/wiki/Ram%C3%B3n_Mar%C3%ADa_del_Valle-Incl%C3%A1n

MARTES DE CARNAVAL:

Martes de Carnaval es una trilogía teatral publicada en 1930. Se compone de Las galas del difunto, La hija del capitán y Los cuernos de Don Friolera.Por el contenido descriptivo de sus acotaciones y el empleo del lenguaje en los diálogos y acciones está trilogía se ha considerado como una de las piezas de pleno desarrollo del modo del esperpento.

Cronología

Si bien las obras aparecieron bajo este título en 1930 todas ellas habían sido publicadas con anterioridad. Los cuernos de don Friolera en 1921, La hija del capitán en 1927 y Las galas del difunto en 1926. La unidad del conjunto reside en las referencias al estamento militar y al concepto del honor.

Estilo

El esperpento utilizado por Valle Inclán, más que un género literario, es una nueva forma de ver el mundo, ya que deforma y distorsiona sistemáticamente la realidad, para presentarnos la imagen real que se oculta tras ella. Para ello utiliza:

- La parodia, humaniza objetos y animales, cosifica humanos.

- Los personajes carecen de humanidad y se presentan como marionetas.

- Las obras de Martes de Carnaval ofrecen una visión de la sociedad que se encontraba en el caos político, con la intención siempre de criticarla.

- El lenguaje es coloquial, son personajes del mundo corriente. Es un constante movimiento en el tiempo y el espacio cotidiano.

- El aspecto genérico deriva también de la tradición popular: en Las galas del difunto hay una tradición del entremés y folletín. En Los cuernos de don Friolera hay una tradición de la farsa. Y en La hija del capitán encontramos referencias del sainete y folletín.

- Valle crea obras cuyo aspecto estético-formal nace del choque de la visión trágica del mundo y de la estética que nacen de las formas populares que provocan la risa.

Título

Martes de Carnaval no hace referencia a la fecha según la cual se calcula el momento del Carnaval, un martes, sino más bien al plural del dios de la guerra Marte. Según el código del esperpento el dios queda degradado a un simple disfraz cómico. Así, Martes de Carnaval hace referencia a varios disfraces de Marte, o varios Marte celebrando el carnaval. Desde el título queda claro el espíritu esperpéntico de la obra y la crítica al honor en sentido calderoniano.
FONT: http://es.wikipedia.org/wiki/Ram%C3%B3n_Mar%C3%ADa_del_Valle-Incl%C3%A1n

MÉS INFORMACIÓ:

• Portal Cátedra Valle Inclán. Universidade de Santiago de Compostela-Fundación Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

• Cátedra de Extensión Cultural Valle-Inclán. Grupo de Investigación Valle-Inclán da Universidade de Santiago de Compostela (GIVIUS).
• Fundación Valle-Inclán. Vilanova de Arousa (Pontevedra).
• Asociación Amigos de Valle-Inclán. Vilanova de Arousa (Pontevedra).

• Taller d'Investigacions Valleinclanianes. Bellaterra (Barcelona).
• Museo Valle-Inclán. A Pobra de Caramiñal (A Coruña).
• Casa Museo Valle-Inclán. Vilanova de Arousa (Pontevedra).

Continua llegint...

JOSEP MARIA DE SAGARRA – VIDA PRIVADA

L’AUTOR I LA SEVA OBRA (RESUM):

Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961). Dramaturg, periodista, novel·lista, memorialista, traductor i, per damunt de tot, poeta.

La utilització d'una llengua viva i rica, l'ús de recursos retòrics d'una gran plasticitat, i sobretot, la intenció de distreure o commoure el lector o l'espectador, el connecten amb el públic i el lector popular i és recompensat amb èxits teatrals clamorosos, com La corona d'espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) o La Rambla de les floristes (1935). En el camp de la poesia cal destacar Cançons de rem i de vela (1923), El comte Arnau (1928) i El poema de Nadal (1931). La novel·la Vida privada (1932) és considerada la novel·la emblemàtica de Barcelona.

Col·labora amb assiduïtat a la premsa i aplega algunes d'aquestes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L'aperititu (1937). El 1938 s'estableix a França on es dedica, fonamentalment, a la traducció de la Divina Comèdia.
El 1940, de retorn a Catalunya, s'incorpora a la vida literària clandestina i, amb l'ajut d'alguns mecenes, enllesteix la traducció de Dante, tradueix el teatre de Shakespeare i escriu unes amenes i extenses Memòries (1954). Una bona part de les seves obres es tradueixen a diverses llengües i algunes es duen al cinema i la televisió.
FONT: http://www.escriptors.cat/autors/sagarrajm/pagina.php?id_sec=2279

 L’AUTOR I LA SEVA OBRA:

 

 Josep Maria de Sagarra

Descendent d'una antiga família de la noblesa catalana i fill de l'historiador Ferran de Sagarra i de Siscar, féu el batxillerat al col·legi dels jesuïtes del carrer de Casp i la carrera de lleis a la Universitat de Barcelona. El 1916 ingressà a l'Instituto Diplomático y Consular, de Madrid, però, poc abans d'acabar-los, deixà els estudis per dedicar-se de ple a la literatura.
El 1914 ja havia publicat un Primer llibre de poemes; quatre anys després, estrenà la primera peça teatral: la Rondalla d'esparvers; el 1919 publicà la primera novel·la (Paulina Buxareu) i, gràcies a J.Ortega y Gasset, entrà en el periodisme professional (corresponsal a Berlín del diari madrileny El Sol). En conjunt, Sagarra és autor d'una obra extensa i variada. Una obra que, amb un estil ric, acolorit i precís, tradueix un vitalisme descordat i escèptic, que, en essència, barreja molts dels planteigs temàtics i tècnics del Modernisme amb d'altres d'estrictament populars o vuitcentistes o, al contrari, amb d'altres de noucentistes. Entre el 1920 i el 1936, recollí amb fidelitat algunes de les aspiracions més significatives d'una època, els feliços vint, que tendia al cosmopolitisme més brillant i esportiu, i les més entranyables d'una societat, la catalana, que cercava les seves formes més genuïnes d'emoció i de realització política. I, així, esdevingué un autèntic mite popular que, en molts d'aspectes, ocupà el lloc que havien deixat buit Frederic Soler, Verdaguer, Guimerà o Maragall. La part més important pertany al camp de la poesia i del teatre. Sagarra conreà el poema intimista, la cançó, la balada de tipus goethià, el cant o la sàtira polítiques i el poema narratiu de vastes proporcions, més pròxim a la novel·la que no pas a l'èpica. Entre les obres més importants, cal citar: Cançons d'abril i de novembre (1918), Cançons de taverna i d'oblit (1922), Cançons de rem i de vela (1923), Cançons de totes les hores (1925), El comte Arnau (1928), La rosa de cristall (1933) i Àncores i estrelles (1936). A destacar els poemes satírics de tema polític, apareguts en El Be Negre i no aplegats mai en volum. En el camp del teatre Sagarra conreà també una gran varietat de gèneres. Intervingué en la realització d'algunes de les revistes musicals més famoses del Paral·lel (Charivari, etc. ), estrenà comèdies, farses i sainets de costums (La Llúcia i la Ramoneta, 1928; Les llàgrimes de l'Angelina, 1928; La Rambla de les floristes, 1935), publicà tragèdies (Judit, 1929) i, sobretot, creà un model de poema dramàtic que recollia amb originalitat una bona part dels ingredients del drama, o la comèdia, de costums i de la cançó popular catalana: Marçal Prior (1926), La filla del Carmesí (1929), La corona d'espines (1930), L'Hostal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933) i Reina (1935). Altrament, Sagarra col·laborà amb assiduïtat a la premsa (La Publicitat, Mirador) i aplegà algunes d'aquestes col·laboracions en dos volums: Cafè, copa i puro (1929) i L'aperitiu (1937; [1946?]). Publicà un bell llibre sobre Els ocells amics (1922), alguns contes i tres novel·les. Una de les novel·les, Vida privada (1932), constitueix una crònica meitat costumista, meitat proustiana, de la decadència de l'aristocràcia barcelonina. Entre el mes d'octubre del 1936 i el d'agost del 1940, residí a l'estranger.

El 1936, es casà amb Mercè Devesa i, entre aquesta data i el 1938, féu un llarg viatge de noces per les mars del sud, fruit del qual són dos llibres esplèndids: Entre l'equador i els tròpics (1938, però probablement del 1946) i La ruta blava (publicat, de primer, en versió castellana: 1942; pòstum, en versió original catalana: 1964). El 1938 s'establí a París i, en esclatar la guerra mundial, es traslladà successivament a Saint-Sulpice-la-Pointe, Prada i Banyuls de la Marenda, on es dedicà, fonamentalment, a la traducció de la Divina Comèdia. El 1940, de retorn a Catalunya, s'incorporà a la vida literària clandestina i, amb l'ajut d'alguns mecenes, enllestí la versió dantesca, traduí el teatre de Shakespeare i compongué el seu darrer poema narratiu: El poema de Montserrat (1950). Un poema ambiciós però d'execució desigual. D'aquests anys són també uns comentaris crítics sobre Verdaguer, reunits, pòstumament, en volum (Verdaguer, poeta de Catalunya, 1968). El 1946 començà de nou la seva activitat teatral i, més tard, la periodística. De primer, intentà de renovar a fons el seu repertori de models i, així, compongué alguns drames en prosa i d'inspiració existencialista que, malgrat l'interès, obtingueren poc ressò [...] .Després, fracassat aquest intent, tornà a un dels models més típics de la preguerra, el del poema dramàtic, i estrenà algunes de les seves obres més famoses: L'hereu i la forastera (1949), Les vinyes del Priorat (1950), L'alcova vermella (1952), etc. Finalment, conreà el drama burgès d'intenció religiosa (La ferida lluminosa, 1954; La paraula de foc, 1955) i adaptà amb vertadera fortuna algunes obres de Molière i Gogol': El senyor Perramon (1960) i El fiscal Requesens (1961).
L'activitat periodística, menys incisiva i brillant que la dels anys trenta, l'exercí en llengua castellana a Destino i a La Vanguardia Española [...] D'aquesta època, l'obra més important són unes saboroses i extenses Memòries (1954). Per diverses raons, de tipus més econòmic o literari que ideològic, Sagarra es distancià a poc a poc dels grups catalans de la resistència i començà a col·laborar amb els més o menys oficials. Així, fou conseller de la Sociedad General de Autores de España, a Madrid [...] Una bona part de les seves obres han estat traduïdes a diverses llengües i algunes han estat dutes al cinema (El Cafè de la Marina, La ferida lluminosa, La Rambla de les floristes, Vida privada).
FONT: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0057732&BATE=Josep%2520Maria%2520de%2520Sagarra%2520i%2520de%2520Castellarnau

 L’OBRA (VIDA PRIVADA):

 Josep M. de Sagarra va escriure 'Vida privada' el 1932, ara fa setanta-cinc anys, i edicions Proa n'ha fet una edició commemorativa.
La reedició inclou un pròleg de Lluís Permanyer i un epíleg de Xavier Pla, que ressegueix la tortuosa història, accidentada i dissortada, de les edicions de la novel·la. Recupera un article del mes d'agost del 1932, escrit pel periodista Manuel Brunet, cap de redacció del diari La Publicitat i director del setmanari Mirador, titulat 'La novel·la que Josep Maria de Sagarra ha escrit aquest estiu'. El document aporta dades molt interessants sobre l'escriptura de 'Vida privada': Sagarra la va redactar en dos mesos, a la biblioteca de l'Ateneu Barcelonès: hi passava sis hores diàries, a vegades deu i tot. En va escriure 650 quartilles. L'escriptor tenia trenta-vuit anys i es trobava en un moment de maduresa personal i literària. Ja coneixia Mercè Devesa, amb qui temps després es va casar. Devesa va viure molt de prop el procés de 'Vida privada', perquè la va mecanografiar.
L'article de Brunet també aporta informació sobre la concepció argumental que té Sagarra de la novel·la. Per Sagarra, l'argument es fonamenta en una concepció biològica, amb un tronc central d'on surten tot de ramificacions. Una de les crítiques més reiterades fetes a 'Vida privada' fou de no tenir argument.
Xavier Pla descobreix que la primera edició de 'Vida privada', de l'octubre del 1932, porta el peu d'impremta de la Llibreria Catalònia, però és una edició a compte d'autor, en dos volums al preu de deu pessetes. Portava una faixa publicitària, que deia: 'Josep M. de Sagarra fa un comentari desinteressat dels aspectes més apassionants i més íntims d'una societat existent...' Però els tràgics esdeveniments històrics, la guerra i la dictadura, fan que 'Vida privada' sigui avui la novel·la d'una societat inexistent.
'Vida privada' fou durant tres dècades introbable, prohibida per la censura que la trobava escandalosa i catalanista. Han de passar trenta-tres anys perquè se'n faci una segona edició, quan Sagarra ja és mort.
Josep M. de Sagarra es va morir, prematurament, l'any 1961, i l'any següent es va morir Josep M. Cruzet, l'editor de Selecta, segell que li havia anat publicant les obres. La vídua Cruzet es va negar a publicar la novel·la (vegeu vídeo). També la censura franquista va impedir que l'editorial Aymà de Joan B. Cendrós la reedités. No va ser fins el 1965 que en va sortir una segona edició, si bé mutilada per la censura. Per acabar-ho d'adobar el poeta Joan Oliver, director editorial d'Aymà, va sotmetre el text a una correcció ultranormativa que va desfigurar la novel·la. Fins l'any 1983 Edicions Proa no la torna a publicar íntegra.
Per Lluís Permanyer, la novel·la té tres grans valors: el dels espais i locals que fa sortir Sagarra a la novel·la, tots ben coneguts de l'escriptor; la galeria de personatges que hi apareixen, tant per la descripció que en fa, com, sobretot, perquè es basen en personatges reals. D'aquí ve que Permanyer digui que és una novel·la en clau, i és aquest un dels aspectes que va moure més escàndol, juntament amb les escenes de caràcter eròtic i sexual i dels baixos fons. Finalment, Permanyer en destaca el llenguatge, ric, viu, autèntic, el parlar de Barcelona, adaptat a les classes socials que descriu. Sobre aquest punt, justament, Permanyer va comprar en una llibreria de vell, fa uns trenta anys, l'exemplar de 'Vida privada' que Sagarra havia dedicat a Pompeu Fabra. És profusament subratllat amb llapis. Diu el periodista: 'El mestre reconeixia el seu admirat poeta com a creador de llenguatge, amb independència del gènere que conreés.' No ho va veure així Joan Oliver unes quantes dècades després, que considerava que Sagarra escrivia malament.
FONT: http://www.vilaweb.cat/noticia/2602293/noticia.html

MÉS INFORMACIÓ:

•  Tast de textos de Josep Maria de Sagarra, comentaris, adaptacions...: http://lletra.uoc.edu/ca/autor/josep-maria-de-sagarra

LA REPRESENTACIÓ TEATRAL:

VIDA PRIVADA
De JOSEP MARIA DE SAGARRA
Adaptació lliure i direcció XAVIER ALBERTÍ
MONTJUÏC del 3 de novembre al 5 de desembre

Per a molts, la millor novel·la en llengua catalana de la primera meitat del segle xx. Per a Josep Pla,
una novel·la d’una gran modernitat europea. Per a Albertí, la culminació d’un procés de recuperació
del patrimoni cultural a través del vodevil català, el cuplet, la revista musical, el melodrama i el teatre
social del Paral·lel dels anys 20 i 30.

Xavier Albertí és Artista Resident del Teatre Lliure.

“Vida privada al costat de la realitat no passa de ser una modesta novel·la rosa.” (J. M. de Sagarra.)
"Vida privada és una crònica social d’excel·lent adjectivació, un llibre maliciós, pensat, ple d’interès, d’una normalitat europea inqüestionable." (Josep Pla, Retrats de passaport)


intèrprets
Pere Arquillué / Imma Colomer / Xavier Frau / Oriol Genís / Miquel Malirach / Àurea Márquez /
Alícia Pérez / Mont Plans / Alba Pujol / Xavier Pujolràs / Aina Sánchez / Toni Vallès / piano Efrem Garcia

Continua llegint...

FRIEDRICH DÜRRENMATT - LA AVERÍA

Friedrich Dürrenmatt

(Konolfingen, Cantón de Berna, 5 de enero de 1921 - Neuchâtel, 14 de diciembre de 1990)

VIDA:

Fill d’un pastor protestant, Dürrenmatt va néixer el 5 de gener del 1921 a Konolfingen, un poble suís situat al cantó de Berna. El 1935 la seva família es traslladà a Berna, on va cursar estudis universitaris de Llengua i Literatura Alemanyes i de Filosofia. L’any 1943, però, va decidir que es volia dedicar a escriure i va abandonar la universitat. Al cap de poc va estrenar la seva primera peça teatral, Es steht geschrieben, que fou objecte de gran polèmica a causa de la seva crítica contra el perill que pot comportar prendre’s les escriptures religioses al peu de la lletra. El seu primer èxit teatral va ser Romulus der Grosse (Ròmul el Gran), obra que presenta la decadència de l’Imperi Romà sota el mandat del seu darrer emperador. El 1946 es casà amb l’actriu Lotti Geissler, amb qui va tenir tres fills. Els seus primers anys com a escriptor van estar marcats per una situació econòmica força precària, fet que el va moure a escriure novel·les policíaques com Der Richter und sein Henker, que avui és una de les lectures més habituals a les escoles de parla alemanya.

L’any 1952 la família es traslladà a Neuenburg, on Dürrenmatt estrenà l’obra que va representar el seu reconeixement com a dramaturg, Die Ehe des Herrn Mississippi (El matrimoni del Sr. Mississippi). A aquesta la va seguir Der Besuch der alten Dame (La visita de la vella dama), que li va suposar l’èxit internacional. L’any 1962 es va estrenar la que, segons molts crítics, és la seva millor obra, Die Physiker (Els Físics), que tracta dels perills que poden comportar els avenços de la ciència en mans de polítics sense escrúpols. L’any 1983 va morir la seva dona, i al cap d’un any es tornà a casar amb l’actriu Charlotte Kerr. Dürrenmatt va seguir escrivint per a l’escena, i també va adaptar i dirigir clàssics, com per exemple els de Shakespeare. Durant els darrers anys de la seva vida, desencisat amb el panorama teatral, va deixar de banda l’escenari per dedicar-se a l’assaig, sense abandonar la crítica política. Va morir l’any 1990 a Neuchâtel.

OBRA

Friedrich Dürrenmatt, novel·lista, assagista i dramaturg, ha estat sens dubte un dels autors més crítics amb la societat occidental posterior a la Segona Guerra Mundial. Tot i que és molt conegut per les seves novel·les policíaques, d'una profunditat filosòfica ben atípica en aquest gènere, el que més destaca de la seva producció literària són les obres de teatre. Igual que Bertolt Brecht, va conrear el teatre èpic, que pretenia involucrar el públic en un debat teòric en lloc d'oferir-los un simple entreteniment passiu. A diferència del seu contemporani, però, mai no va defensar cap ideologia política en concret, sinó que es dedicà a exercir una dura crítica dels totalitarismes del seu temps, tant del nazisme com del comunisme. El seu llegat teatral, apartat de qualsevol adscripció ideològica, ens retrata un món on la tragèdia de l'individu es veu privada de sentit a causa del materialisme desmesurat de la societat moderna.

A causa de la situació de repressió política i cultural del franquisme, les obres de Dürrenmatt no es van començar a traduir al català fins als anys 60. La primera traducció que trobem és La visita de la vella dama, feta l’any 1961 per Frederic Ulsamer i Aurora Díaz Plaja. Una dècada més tard, Josep Maria Salvadó i Joan L. Bozzo van traduir Els físics, la seva obra de més èxit. Cal destacar especialment les traduccions que va fer Artur Quintana de l’obra de Dürenmatt als anys 60: La promesa i El jutge i el seu botxí. També cal esmentar les dues traduccions de Ròmul el gran, una feta per Carme Serrallonga l’any 1983 i l’altra feta per Feliu Formosa el 2005, per ser representada al Teatre Nacional de Catalunya.

Novel·les  policíaques:

• El juez y su verdugo, 1952. La sospecha, 1952. La promesa, 1958. 

Obres de teatre:

• Rómulo el Grande, 1949. El matrimonio del señor Mississippi, 1952. Un Ángel en Babilonia, 1953. Hércules y el establo de Augias, 1954. La visita de la vieja dama, 1956. Frank V, 1959. Los Físicos, 1962. Meteoro, 1966. Faust I, 1970. Los Anabaptistas, 1967. Titus Andronicus. Play Strindberg según la danza macabra de August Strindberg, 1969. El cooperador, 1976. La Demora, 1975. Achterloo, 1983.

Novelas

• Navidad, 1943. El verdugo, 1943. La Salchicha, 1943. El hijo, 1943. El perrito con sarna, 1944. Los viejos, 1945. La imagen de Sisifo, 1945. El director de teatro, 1943. La trampa, 1946. Pilatos, 1946. La Ciudad, 1947. El perro, 1951. El Túnel, 1952. Griego busca griega, 1955. El atasco, 1956. La Caída d'A, 1971. Justicia, 1985. La Misión, 1986. El encargo, 1988. 

 LA AVERÍA:

Hace unos 17 años, una joven y ya triunfadora actriz, que estaba por primera y última vez en su vida en paro, aceptó hacer un pequeño papel de loquita en el Marat-Sade de Peter Weiss-Miguel Narros. Ella sabía que esa era una etapa de transición y leía y leía husmeando proyectos y fantasías. Cayó en sus manos un relato farsesco con aires de cuento, del suizo Friedrich Dürrenmatt, titulado La avería. Desde entonces esa actriz que hoy ha conseguido ser popular sin perder un ápice de su merecido prestigio entre consumidores de alta cultura, ha tenido un "come come y un rucurrucu" en su cabeza porque tenía claro que quería dirigir esa obra sí o sí.

Ella, Blanca Portillo, lo ha conseguido. El 21 de enero de 2011 en el Palacio de Festivales de Santander donde el público, que parecía salir entusiasmado, pudo ver una divertida y cruel historia con la que esta mujer, más conocida como actriz y muy poco como productora, y que de vez en cuando bucea en la dirección escénica, ha conseguido un espectáculo luminoso, lleno de ingenio, sin privarlo en ningún momento de la mordacidad que en él derrocha Dürrenmatt, tan inclinado siempre a abordar la crítica social desde la farsa y, como decía él, con "perversión risueña". A ello ha contribuido la obra de Fernando Sansegundo, responsable de la versión, pero que en realidad ha reescrito este cuento de Dürrenmatt recogiendo su historia íntegramente, pero aportándola numerosos elementos con los que ha enriquecido el texto, como si se tratara de una de esas abuelas contadoras de cuentos de la narrativa oral tradicional cuyo virtuosismo a la hora de afrontar el relato hace que éste se muestre más atractivo.

Portillo ha abordado la dramatización de esta narración, que en Latinoamérica, gusta poner en escena, pero no así en España, y lo ha hecho no sólo con su carácter tenaz y firme. También ha necesitado dinero. Mucho y privado. Y aunque no desvela la cantidad, a la que también ha contribuido la productora Entrecajas y gentes varias, se percibe claramente que se trata de una ambiciosa producción en la que se ha contado con profesionales de primer nivel, como Andrea D'Odorico, responsable de una brillante escenografía, iluminación de Pedro Yagüe, vestuario de Elisa Sanz, música original de Pablo Salinas y caracterización de Javier Hernández. Y un equipo de conocidos actores que derrochan talento a lo largo de todo el espectáculo, compuesto por Emma Suárez, Asier Etxeandia, Daniel Grao, Fernando Soto, José Luis Torrijos y José Luis García-Pérez. Todos, menos éste último, convertidos en octogenarios con una caracterización en sus rostros, que no obstante mantiene, la expresión de sus facciones y con un envejecimiento en sus cuerpos conseguido por cuatro meses de duros ensayos. "Pero ha sido un proceso muy hermoso, el compromiso de todos ha sido total", señala Portillo quien es consciente de que se ha metido en una aventura a la que es muy difícil acceder sin el soporte de un teatro público. "Pero me he dado ese gusto y estoy muy orgullosa porque hemos conseguido un equipo humano importantísimo"

La historia es la de cinco ancianos que pasan una velada en la mansión de uno de ellos, a la que llega un joven ejecutivo que ha tenido una avería en su coche. Es invitado a pasar la noche y participar de una suculenta cena que prepara la única mujer que hay, una especie de nutridora mágica, a la manera de Babette preparando su festín, que en algún momento deviene en un híbrido entre hada y bruja. Los ancianos proponen a su invitado participar en un juego que les devuelve por unos momentos a las profesiones que ejercían antes de ser jubilados: juez, fiscal, abogado defensor y algún que otro oficio ya en desuso. Él tendrá que ser el acusado. Y como si hubieran pactado con el diablo, los ancianos, mientras juegan, rejuvenecen y están llenos de energía. Pero por encima de todo es una bellísima alegoría sobre la ambición y la culpa. "Pero aquí no se habla de la culpa judeocristiana, si no de la responsabilidad de nuestros propios actos", sostiene Portillo.

Sansegundo mantiene esa influencia que el expresionismo y Bertolt Brecht ejercieron sobre Dürrenmatt, y que ponía de manifiesto especialmente cuando se entregaba a dos de sus pasiones: profundizar en las raíces del mal y en el papel del azar en la vida de las personas. Portillo además incide en el elemento estrambótico y mantiene esa tensión que presentan los cuentos que quitan el aliento de Dürrenmatt.
Esta obra, que nace como un guión radiofónico en 1956 y que en español también se conoce por El desperfecto, tiene para Portillo elementos de thriller: "A veces me parece una novela negra, cercana a un cuento gótico y con una carga de profundidad ideológica importante". Y psicoanalítica, ya que son muchos los profesionales del mundo de la psiquiatría que han tomado La avería como referente para hablar de conductas maniacas y otros anómalos comportamientos humanos.
Portillo se ha nutrido como actriz de muchas escuelas y tendencias, pero para este trabajo reconoce que hay tres fuentes de las que ha bebido que están muy presentes: "Aparte de José Estruch, que me dio mi primera formación humana y profesional, he de reconocer que como directora bebo de tres directores que han influido mucho en mí: el español José Luis Gómez, el argentino Jorge Lavelli y el yugoeslavo [él quiere que se le considere así, porque allí nació] Tomaz Pandur. En esta función hay muchos homenajes a ellos, que me han enseñado lo que me gusta y, por tanto, lo que no", apunta Portillo quien sabe que los tres son muy distintos pero comparten una misma forma de entender su oficio: "Todos tienen la idea de que el teatro no es como la vida, sino una lectura de la vida, y los tres piensan que el actor ha de ser un atleta del alma y del cuerpo y hay que sacar el máximo de él, explotar todas sus capacidades, son directores que engrandecen al actor y lo ponen al límite". Eso sí, también gracias a ellos tiene claro que hay límites que no se deben traspasar: "Cuando entras en la agresión, en el daño.... Los actores somos muy vulnerables y si a un actor se le cuida, se entrega y va a tumba abierta", dice.

Lo cierto es que Portillo ha conseguido que su espectáculo parezca emanado de una compañía estable que lleva años trabajando en común. Un espectáculo que a la directora le encanta "porque tiene muchas capas, muchos mensajes". En primer lugar habla de esa diferencia que existe entre la ley y la justicia: "La ley nos iguala como elemento objetivo, decide que es bueno y malo, unifica. La justicia es más subjetiva, te convierte en un ser especial".

Fonts: Visat.cat, Biografias y vidas, El país.

Continua llegint...

MְXIM GORKI – ELS BAIXOS FONS

L’AUTOR. ELS SEUS ORÍGENS:

Maksim Gorki

Maksim Gorki (en rus: Макси́м Го́рький), de vegades conegut en català com a Màxim Gorki, va ser el pseudònim utilitzat per Aleksei Maksímovitx Péixkov (en rus: Алексе́й Макси́мович Пе́шков), escriptor identificat amb el moviment revolucionari rus que va néixer el 16 de març de 1868 a Nijni Nóvgorod. Maksim Gorki va morir a Moscou, el 18 de juny de 1936.
Aleksei Péixkov va ser fill d'un tapisser que amb penes i treballs va millorar, al cap dels anys, la seva posició social. El noi de ben petit va començar a ocupar-se en oficis diversos fins a decidir-se a abandonar la llar familiar per fer la seva vida independent. En el transcurs de 18 anys, des de 1875 fins a 1893, el jove Gorki va treballar de pintor, d'ajudant de forner, de cambrer de vaixell, de ferroviari i fins i tot com a venedor de begudes.
Tota l'experiència acumulada al llarg de les seves aventures enriquiria més tard el bagatge temàtic de l'escriptor. De fet, les seves vivències i les de les persones amb qui va treballar i va conviure van donar vida als relats de les seves obres autobiogràfiques Infància, Entre els homes i Els meus intervius.
Una de les seves experiències, la seva permanència com a passant d'advocat, li va despertar el gust per la literatura i l'interès per la cultura. Des d'aleshores, la lectura esdevingué una activitat crucial en els seus dies, i més tard va donar vida a les seves primeres narracions: Makar-Txudra (1892) i Txelkaix (1895).
FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/Maksim_Gorki

L’AUTOR. LA SEVA OBRA:

L'obra de Maksim Gorki va créixer ràpidament. Pels volts de 1898, ja havia reunit la seva producció narrativa en dos volums. La seva persona era cada vegada més popular, els seus contes agradaven al públic i la seva fama va transcendir les fronteres i dur el seu nom per tot Europa.

Aleshores també les seves produccions teatrals Els petits burgesos i Els baixos fons van aconseguir l'èxit. Van ser dutes a escena el 1902 en el Teatre d'Arts de Moscou i més tard van recórrer els millors escenaris d'Europa. Aquestes obres de teatre van emprar innovadorament tècniques naturalistes estructurant una sèrie de trames paral·leles en les quals pràcticament tots els personatges tenien la mateixa importància.

En altres camps va seguir assolint noves fites. De la narrativa curta va passar a la llarga amb novel·les com Vàrenka Oléssova (1898), Fomà Gordéiev (1899) i Els tres (1900).

A Sant Petersburg va establir contacte amb destacats marxistes que el van motivar a girar la vista cap als problemes socials i el van convèncer de la conveniència del moviment revolucionari. També en la seva obra va reflectir la seva simpatia amb aquests ideals com ho mostren els seus drames El cant del petrel, Els estiuejants, Els fills del sol, Els enemics, Els bàrbars; la censura, tanmateix, va recaure sobre alguns d'ells. Va ser nomenat membre honorari de l'Acadèmia Imperial de Ciències, però el 1902 li va ser anul·lat el lloc a causa de divergències polítiques. Maksim Gorki, però, no estava disposat a cedir en els seus ideals i va seguir recolzant la Revolució Russa, suport que el duria a la presó.

El 1907 es va traslladar a Capri a causa d'uns greus problemes de salut; aquest mateix any i en aquest mateix lloc va escriure la seva obra més popular, La mare, en la qual relata l'evolució del pensament de la mare d'un obrer socialista així com l'entorn de la Rússia revolucionària. A l'illa italiana va formar un centre d'emigració revolucionària fins poc abans d'esclatar la Primera Guerra Mundial. Mentrestant, la seva fama anava en decadència i ell mateix sofria una crisi d'identitat influït per les idees de Tolstoi.

En esclatar la Revolució Russa el 1917, ell es trobava en la seva pàtria i va treballar activament en l'àmbit cultural fins al 1921, quan es va traslladar a Alemanya on va romandre tres anys.

Després va viure a Sorrento (Itàlia) i el 1928 va tornar a Rússia, on comença l'etapa de la seva obra que recolza el règim soviètic. Maksim Gorki va morir a Moscou, el 18 de juny de 1936.
FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/Maksim_Gorki

Continua llegint...

DAVID GREIG – L’ARQUITECTE

L’AUTOR I LA SEVA OBRA:

 

David Greig
(Edinburgh, 1969)

Viu a Nigèria fins als 12 anys i després, a Escòcia. Estudia teatre a la Universitat de Bristol i esdevé un reconegut autor i director de teatre.  Al llarg de la seva vida ha rebut encàrrecs del Royal Court Theatre,   el National Theatre i la Royal Shakespeare Company. Actualment és dramaturg del National Theater d’Escòcia.
El 1990 funda a Glasgow el Suspect Culture Theatre Group amb Graham Eatough. El 1992 estrena la seva primera obra a Glasgow, i des de llavors s’aferma com a dramaturg amb peces que seran produïdes arreu del món. Ha signat, entre d’altres, les adaptacions de Caligula, d’A. Camus (2003), Candide 2000 i When the Bulbul Stopped Singing, basada en un llibre de Raja Shehadeh. Ha escrit també per al públic infantil, amb peces com Dammy 306+Me (4 ever). Entre els seus textos propis convé mencionar Europe (1995), The Architect (1996), The Cosmonaut's Last Message To The Woman He Once Loved In The Former Soviet Union (1999), i San Diego (2003).
En els darrers anys ha signat una adaptació de Peter Pan (2010); Damascus I Dusinane (2007), The American Pilot (2005), Pyrenees (2005), San Diego (2003), Outlying Islands (2002) i Yellow Moon: The Ballad of Leila and Lee (2006).

FONT: http://www.teatrelliure.com/documents/temp1011/larquitecte_cat.pdf

L’OBRA (L’ARQUITECTE):

The Architect es va estrenar el 23 de febrer de 1996 al Traverse Theater d’Edinburgh, dirigida per Philip Howard, i interpretada per Alexander Morton (Leo Black), Tom Smith (Martin Black), Una McLean (Sheena Mackie), Morag Hood (Pauline Black), Ashley Jensen (Dorothy Black), Eric Barlow (Joe) I Paul Hickey (Billy).
L’obra va ser editada el 1996 per Methuen en un volum conjunt amb Europe, del mateix autor.

Leo Black és arquitecte i pare de família. És un arquitecte responsable i un pare responsable. Un bon arquitecte i un bon pare. Es preocupa pels seus i es preocupa per fer bé la seva feina. Vol fer les coses el millor possible, vol que tot surti bé. Ho ha projectat tot amb cura. Però les coses no són com ell esperava. Les coses no s’assemblen gens a allò que ell havia projectat. La seva família no és feliç i les seves cases no fan feliços a aquells que les habiten.
L’arquitecte és una obra sobre el fracàs. Sobre la irremeiable necessitat d’assumir el fracàs. El fracàs d’un projecte, d’una visió, d’una idea. El món, la realitat, la vida, erosiona les idees. De vegades les escup. O les perverteix, les traeix, les mata. Allò que funcionava sobre el plànol, no es sosté en el món real. Això és culpa de l’arquitecte? No. Així doncs, és culpa del món? No. Allò que fa més inquietant (i interessant) la peça de David Greig és l’absència de culpables. En algun moment s’ha comés un error irreparable i ningú en té la culpa. L’arquitecte és una tragèdia sense herois. Una tragèdia urbana i contemporània que ens diu: de vegades s’ha de tornar a començar. No importa la mida que tingui allò que haguem construït, no importa que ens ho estimem molt o poc o fins i tot que la idea, la punyetera idea que fundava el projecte fos bona. De vegades ens ho hem de carregar. De vegades hem de destruir per a tornar a construir. No hi ha reforma, no hi ha pacte. De vegades hem d’acceptar el fracàs.
Set personatges que es perden i es troben dins una ciutat. Urbanisme i família. Grans edificis. Petites obsessions. Confusió, desconcert, ansietat. Por, esperança, somnis. Una road-movie. Una farsa familiar. Una tragèdia no del tot “grega”. Un blues. Una cançó dels Smiths. Tot això és, per a mi, L’arquitecte.
Julio Manrique

FONT: http://www.teatrelliure.com/documents/temp1011/larquitecte_cat.pdf

 LA REPRESENTACIÓ TEATRAL:

 

 Teatre Lliure Montjuïc – del 12 de gener al 13 de febrer

L’arquitecte
de David Greig
direcció Julio Manrique

L’ascensió i la caiguda de Leo Black, un idealista i idolatrat arquitecte. Les
seves visions fabuloses s’esfondren alhora que la seva família quan topen amb
la crua realitat.

Estrena a l’Estat espanyol.
Julio Manrique és artista resident del Teatre Lliure

intèrprets
Marta Angelat Sheena Mackie / Pere Arquillué Leo Black / Pol López Insa
Billy / Lluïsa Mallol Pauline Black / Jordi Martínez Joe / Marc Rodríguez
Martin Black / Mar Ulldemolins Dorothy Black

FONT: http://www.teatrelliure.com/documents/temp1011/larquitecte_cat.pdf

Continua llegint...