Dimecres 20, a les 19 hores, al Centre Cívic La Sedeta, Sicília, 321.
Un grup dels nostres socis, com cada primavera, ens traslladen el seu il•lusionat treball, una nova entrega del teatre de cine, aquest cop al voltant del Western.
Des d'aquí els hi donem el nostre càlid suport
Com a grup de teatre aficionats estem vinculats a la BIBLIOTECA VILA de GRÀCIA ja que al constituir-nos en club “alternatiu de teatre” vam començar a preparar petits muntatges per oferir-los en les cloendes de curs o bé per Nadal. La primera participació va ser a la cloenda del curs 2008 amb uns fragments de Pigmalió de Joan Oliver que vam presentar en forma de lectura dramatitzada. El 2012 vam participar per primera vegada al DIA MUNDIAL DEL TEATRE a la Biblioteca Vila de Gràcia amb un muntatge Escudella d'autors tria de fragments d'obres teatrals de diversos autors. Vam acompanyar aquesta representació d'una exposició de cartells i programes de mà d'obres estrenades a Barcelona. A l'any següent la nostra contribució al DMT va ser amb Teatre de cine. Efectes col.laterals. Un pas mes, perquè aquest cop el muntatge anava una mica més lluny. Es tractava d'una sèrie d'escenes de pel.lícules molt conegudes, presentades amb una introducció audiovisual i acompanyades de la música del film. Per primera vegada vam representar en un espai teatral, al Centre Cívic de LA SEDETA. Aquest 2014, hem seguit amb la mateixa línia i l'espectacle presentat ha estat la 2ª part de Teatre de cine. Dones amb empenta. En aquest sis anys als purs amateurs que som hem anat progressant gràcies, sobretot, a la presència d'en Lluis Siles, l'únic actor amb experiència del conjunt. Cal destacar l'activitat d'Angela Barriuso que porta ja molts anys actuant en diversos grups de teatre aficionat. Amb aquest lideratge i l'esforç de tots hem pogut muntar els dos espectacles de producció pròpia esmentats, imaginats i escrits per l'Albert Serrano, expert cinèfil. Hem d'agrair la col.laboració de l'ASSOCIACIÓ DE VEÏNS i AMICS DEL PASSEIG SANT JOAN per la cessió del seu espai pels nostres assaigs.
Washington, 12 de març de 1928
Dramaturg nord-americà. Abans de decidir la seva inclinació, treballà en oficis heterogenis i intentà la novel·la i la poesia. Les seves primeres obres suposaren una sàtira de la societat dels EUA feta sovint sota els mòduls del teatre de l'absurd i amb implicacions freudianes: The Zoo Story (1959), The American Dream (1961), etc. Després, bé que incorporant-hi alguna de les tècniques que havia emprat inicialment, s'acollí a la tradició nord-americana del drama psicològic: Who's afraid of Virginia Woolf? (1962), la més reeixida de la seva producció, d'intenció crítica i que obtingué ressò mundial, i A Delicate Balance (1966), on derivà cap al món dels complexos. Les últimes obres tenen un caràcter més experimental, hi domina la discursivitat i hi són omnipresents l'absurd i la mort: Seascape (1975), premi Pulitzer, Listening (1975) i The Lady from Dubuque (1979). FONT:http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0001727&BATE=Edward%20Albee
Edward Franklin Albee (Ciudad de Washington, 12 de marzo de 1928). Escritor estadounidense, introdujo en buena parte a los EE. UU. en las nuevas tendencias dramáticas europeas de la segunda mitad del siglo XX, y en particular de las concepciones del teatro del absurdo. Recibió el premio Pulitzer de teatro en 1994.
La obra cumbre y más conocida de Albee es Who's afraid of Virginia Woolf? (1962; ¿Quién teme a Virginia Woolf?), obra que luego de gran éxito en los escenarios internacionales alcanzó popularidad gracias a su adaptación al cine en 1966. FONT:http://es.wikipedia.org/wiki/Edward_Albee
Edward Franklin Albee (Washington DC 1928) és un dramaturg nord-americà. Dues de les seves primeres obres: The Zoo Story (La història del Zoo), Qui té por de Virginia Woof? van arribar a tenir un gran ressò internacional i encara avui no paren de representar-se.
La seva escriptura es considera sovint com un examen indiferent de la condició humana moderna. Els seus primers treballs reflecteixen un domini del Teatre de l'absurd, corrent que va trobar el seu punt culminant amb dramaturgs europeus com Jean Genet, Samuel Beckett o Eugène Ionesco. Més endavant va desenvolupar una teatralitat audaciosa amb diàlegs incisius que van ajudar a reinventar el teatre americà de la postguerra fins als primers anys 1960. La voluntat d'Albee en fer evolucionar la seva via, tal com es posa de manifest en produccions més tardanes, l'ha seguit diferenciant dels altres dramaturgs americans de la seva generació.
Darrerament, l'actor i director català Josep Maria Pou ha dut a l'escena una de les seves últimes creacions (2002), La cabra o qui és Sylvia? FONT:http://ca.wikipedia.org/wiki/Edward_Albee
...Un equilibri fràgil, delicat, per eludir el daltabaix...
...La fragilitat de l'entrega, del miratge continuat, la rigidesa de les conductes i la paràlisi conseqüentment inevitable que es deriva d'aquesta rigidesa i d'aquestes conductes.
...El paradís perdut que, de fet, mai es va perdre perquè mai no va existir.
La simulació per conjurar el costat fosc de la nostra raó i tornar a l'ordre, a la llum del dia... A l'ordre que oblida i permet seguir i construir un fràgil equilibri...
Edward Albee disecciona una classe mitjana acomodada d'ahir, d'avui... i de sempre... Tot un regne perquè res no canviï, tot i que, com va dir el poeta: 'Nosaltres, els d'abans, ja no som els mateixos'. W. Burquetti
A Delicate Balance d’Edward Albee es va estrenar mundialment a Broadway el 1966, dirigit per Alan Schneider. [...]
El 1967, Albee va rebre el Premi Pulitzer de Teatre per aquesta peça, un guardó que li havia estat atorgat i vetat el 1962 per Who’s Afraid of Virginia Woolf?
Al 1973 la peça teatral es va convertir en pel·lícula dirigida per Tony Richardson. [...]
La versió que es representa al Teatre Lliure de Montjuic es va estrenar al
Teatre Municipal de Girona el 30 de setembre del 2011.
UN FRÀGIL EQUILIBRI
d' EDWARD ALBEE direcció MARIO GAS
intèrprets Mia Esteve / Pep Ferrer / Mercè Montalà / Rosa Novell / Rosa Renom / Albert Vidal
El punyent ocàs de dos matrimonis infeliços que dibuixa l’obra Who’s Afraid of Virginia Woolf? va fer rebre [a l’autor] moltes crítiques. Quan el Premi Pulitzer de teatre va votar Albee com a guanyador del guardó d’aquell any [el 1962], el comitè del Pulitzer no va acatar la decisió perquè l’obra no representava una visió ‘saludable’ de l’estil de vida americà. Aquell any el Pulitzer de teatre va quedar desert i la meitat del jurat dels premis va renunciar com a protesta. [...]
El Comitè del Pulitzer finalment va premiar Albee el 1967 pel drama metafísic de saló A Delicate Balance. L’obra torna a tractar de dues parelles amb problemes, però modera el realisme aparent de Who’s Afraid of Virginia Woolf? amb un toc de teatre de l’absurd recuperat de les seves primeres peces. A Delicate Balance va anunciar la tècnica de moltes de les seves obres posteriors, en les quals apareixen situacions improbables, dispositius expressionistes o elements de fantasia barrejats amb personatges i diàlegs completament realistes. FONT:http://www.teatrelliure.com/documents/temp1112/fragil_equilibri_cat.pdf
Animalario és un grup de teatre espanyol format el 1996 quan els actors Alberto San Juan, Guillermo Toledo, Nathalie Poza i Ernesto Alterio formaren la companyia Ración de Oreja, amb la que presentaren el muntatge Animalario, que seria el primer text com a autor d'Alberto San Juan.
Mentre representen Animalario coneixen Andrés Lima, i la seva afinitat en la manera de veure el teatre els duu a realitzar un nou muntatge unint les seves respectives companyies: Qué te importa que te ame. Un any més tard, amb els dos grups ja unificats, adopten el nom d'Animalario per a denominar a la companyia i estrenen El fin de los sueños, escrita també per Alberto San Juan obtenint el Premi Max al millor espectacle revelació. En 2001 decideixen fer un muntatge amb set texts curts escrits per Alberto San Juan, Juan Mayorga i Juan Cavestany sota el títol de Tren de mercancías huyendo hacia el Oeste. Siete piezas, siete. Aquest mateix any s'estrena també Pornografía barata, escrita i dirigida per Andrés Lima.
Al febrer de 2003 estrenen el muntatge 'Alejandro y Ana: todo lo que España no pudo ver del banquete de boda de la hija del presidente', de Juan Mayorga i Juan Cavestany, per la qual en 2004 van obtenir el Premi Max al millor espectacle de teatre i a la millor empresa de producció. A més d'aquests dos premis, també va ser nominat al millor text teatral. El seu següent espectacle, estrenat en 2004 en el Nou Teatre Alcalá, va ser Últimas palabras de copito de Nieve, de Juan Mayorga, amb direcció d'Andrés Lima. Van obtenir els Premis Chivas 2005 de Teatre al Millor espectacle, text i direcció. El següent muntatge, Hamelin, de nou amb text de Juan Mayorga i direcció d'Andrés Lima, es va estrenar en 2005 al Teatre de l'Abadia de Madrid.
Han obtingut diversos premis: Premio Nacional de Teatro 2005 concedit pel Ministeri de Cultura. El jurat va concedir Animalario el guardó pel seu muntatge de l'obra Hamelin, de Juan Mayorga, en reconeixement del compromís ètic i estètic que aquesta proposta escènica comporta. A més, Hamelin ha estat guardonada també en l'edició dels Premis Max 2006 amb 4 premis MAX de les arts escèniques: Millor Espectacle, Millor Autor, Millor Director i Millor Empresari Privat. En el 2007 s'estrena Marat-Sade de Peter Weiss, en versió d'Alfonso Sastre. És per aquesta obra que és finalista en 6 categories en la XI edició dels Premis Max [...].
Al desembre de 2007 es representa "Argelino, servidor de dos amos", a partir de l'obra de Carlo Goldoni amb direcció d'Andrés Lima i versió d'Alberto San Juan i Andrés Lima. Es representa al Teatre de l'Abadia en coproducció amb Animalario [...]. FONT:http://ca.wikipedia.org/wiki/Animalario
“Soñar. Contar los sueños, compartir la vida. Crecer sin dolor. Eliminar el sufrimiento de la cadena de las generaciones. ¿Quiénes son los monstruos que nos acosan en los sueños?. Cuatro personajes y un intruso convocados por un sueño en la casa de la playa. El mismo verano de todos los años”. Con estas sugerentes palabras, el director Andrés Lima nos introduce en Penumbra, la nueva propuesta escénica de Animalario (Premio Nacional de Teatro en 2005).
Alberto San Juan, Guillermo Toledo, Natalie Poza y Luis Bermejo (un reparto más reducido respecto de otros montajes de Animalario) son los actores que articulan este texto de los dramaturgos (colaboradores de la compañía) Juan Cavestany y Juan Mayorga, y que supone el regreso a las Naves del Español en Matadero Madrid de la compañía, después de Tito Andrónico. Penumbra arrancó en los ya clásicos talleres de la compañía, del trabajo en equipo, que en este caso, da lugar a un viaje por su perfil más personal, ahondando en los sentimientos que surgieron a raíz de una inquietante interrogante: “¿qué es lo que más os duele?”.
Este es el decimotercer espectáculo de Animalario, compañía que no necesita presentación después de catorce años de trayectoria, que han dado lugar a montajes como Urtain, Marat-Sade, Argelino servidor de dos amos, Hamelin o Alejandro y Ana…. FONT: http://www.mataderomadrid.org/ficha/634/penumbra.html
PENUMBRAde JUAN MAYORGA i JUAN CAVESTANY direcció ANDRÉS LIMA ANIMALARIO
MONTJUÏC - SALA FABIÀ PUIGSERVER · del 7 a l'11 de desembre
Què va passar ahir a la nit, mentre dormia? Per què els nens no volen dormir? Per què dic mentides i ens en diem? Per què som amics? Com se li explica el món, a un nen? L’escriptura va venir després de tot això. La primera paraula que vaig escriure va ser ‘penombra’.
CRÍTICA: PURO TEATRO
Animalario salta al otro lado del espejo
MARCOS ORDÓÑEZ 26/02/2011
Una de las sorpresas del año: la misteriosa y turbadora Penumbra, que reúne de nuevo (¡y cómo!) a Juan Mayorga y Juan Cavestany, en el Matadero, en Madrid. Gran texto, grandes interpretaciones, soberbia puesta de Andrés Lima
Penumbra, en el Matadero, es un valiente salto colectivo: de Juan Cavestany y Juan Mayorga, que no escribían juntos desde Alejandro y Ana y aquí firman uno de los textos más sugerentes y poderosos de los últimos años, y del grupo Animalario, que a las órdenes de Andrés Lima ha corrido, como sus autores, el mayor riesgo que puede correr un artista en estos codificadísimos tiempos: no hacer lo que se esperaba de ellos, aventurarse por otro territorio, otra manera, otra tonalidad. Me ha hecho muy feliz Penumbra (el coraje y el talento son poderosos estimulantes) y me han sorprendido ciertas acusaciones de ininteligibilidad. Vivimos una época en la que se comulga con pedanterías absolutamente indescifrables (la mayoría con sello foráneo) y al mismo tiempo se arruga la nariz ante cualquier propuesta propia que va más allá del relato lineal y del dos más dos cuatro, que se atreve a levantar los velos de la realidad, que imanta su brújula en las aguas de la poesía y el misterio. A modo de senderos en el bosque, diría que las estrategias de Penumbra no están lejos de Pinter (el Pinter de Ashes to ashes), del Bergman más furiosamente onírico de A través del espejo y La hora del lobo, o, más reciente, del estremecedor Purgatorio de Castellucci. O de relatos como En sueños empiezan las responsabilidades, de Delmore Schwartz, una muy adecuada carta de navegación ya desde su título, aunque el mismo texto de Cavestany y Mayorga ofrece no pocas pistas refulgentes. La escena nuclear de Penumbra, en la que los autores parecen condensar su poética y la clave del criptograma está, muy adecuadamente, en el centro de la función: el niño interroga y Penumbra contesta, pero sus frases anteceden a las preguntas: como diría Fox William Mulder, un sueño es una respuesta a una cuestión que todavía no se ha formulado. (Penumbra dirá luego, axiomático: "¿Cómo se le cuenta el mundo a un niño sin mentirle? Como se le cuenta un sueño"). Se nos sugiere también que conviene aparcar la lógica elemental y se nos invita a abrir los ojos y los oídos, único requisito para percibir los ecos, los puentes ocultos, las galerías secretas de la historia, como quien juega "a superponer el plano del metro de una ciudad sobre el mapa de las calles de otra". De hecho, la atenta escucha de ese fragmento culmina con un premio: la revelación de la misteriosa identidad de Penumbra, ese personaje sabio y triste que observa desde lo alto, que parece atravesar las paredes, que abraza y guía a los miembros de la familia o encarna sus más profundos pesares, y que Guillermo Toledo interpreta como si fuera un joven Erland Josephson.
Beatriz San Juan ha diseñado una escenografía tan sencilla (y módica: se agradece) como esencial: el esqueleto de una casa, envuelta en una niebla de láminas de plástico. Niebla traslúcida y densa, que puede asfixiarte. Una casa de verano, donde el padre veraneó en su infancia. Una casa minúscula, por la que los tres (el padre, la madre, el hijo) entrechocan como moscas apresadas en un dado. "Si miras la casa desde fuera", dice el padre, obsesivo, "en la pared de la playa se ven dos ventanas. Sin embargo, dentro hay tres". Como en Rojo oscuro, la primera obra maestra de Dario Argento, lo que oculta la tercera ventana es un hecho de sangre que sólo retienen los sueños. La tercera ventana también puede ser espejo o apertura al naufragio que se repite una y otra vez como una maldición inexorable: el barco que choca contra el acantilado, los pasajeros que saltan por la borda. 365 pasajeros, para ser exactos. El padre (Alberto San Juan) vive en un estado de eterna pesadilla, de constante inminencia de la catástrofe. Viaja en sueños a la vecina casa de los abuelos, reclamado para evitar algo espantoso, algo que ha sucedido o puede suceder en cualquier momento. Pero la voz de la abuela (Gloria Muñoz, en glorioso off) flota en el vacío, compitiendo con el televisor tronante que se convierte en una nueva fuente de horror: a oídos del padre, Pasapalabra puede ser una emisión alienígena, un lenguaje cifrado ("achiote, ajenuz, almáciga") para transmitir sospechas y amenazas. Los sueños invaden y contaminan la vigilia, las palabras, los objetos: una caja de zapatos que se abre al anochecer, en un café, como una horrible ofrenda; el mismo café donde la esposa recibirá una demanda de la que no puede escapar. Alberto San Juan interpreta al padre como el Jack Torrance de El resplandor ("¿Qué os pasa? ¿Me tenéis miedo? Yo no os haría nada, nunca, jamás") sin las muecas de Nicholson; Nathalie Poza, la madre, con el terror sacudiendo sus ojos, su cuerpo entero, le habría dado cien vueltas a Shelley Duvall. El hijo es, literalmente, una marioneta (un aplauso para Ramón y Cía) que en las manos, la voz y la mirada de Luis Bermejo exhala la rabiosa melancolía de un pequeño Hamlet. Hay algunos pasajes mejorables (los rituales de las cenas falsamente felices, que se repiten entre mímicas violentas y música barroca como un ballet mecánico, recuerdan un poco a las toscas resoluciones de cierto teatro independiente de los setenta), pero apenas empañan el clima alucinatorio, subrayado por el piano espectral de Nick Powell y los instrumentos de juguete de Pascal Comelade (de nuevo, ecos de Argento), y pronto quedan atrás, sepultados por los enormes momentos: la brutal escena (puro Lynch) del polvo agónico ("¿Te lo ha pedido mi madre, verdad?"), el crescendo (puro Castellucci) de los sonidos que el niño escucha en la alcoba de los padres, y la mutación final del punto de vista, tan terrorífica como la imagen de la noria en Sputnik, mi amor, de Murakami. Soberbias interpretaciones, tensa y vibrante dirección de Lima: Penumbra (quizás el espectáculo más personal, más íntimo, más doliente de Animalario) encontrará -está encontrando ya- a su propio público, como lo encuentra todo arte que viene de la tripa. Y una cosa más: es un texto perfecta y orgullosamente exportable. Tampoco dejen de ver Un tranvía llamado Deseo, en el Español, y Llama un inspector (Goya, Barcelona), dos montajes solidísimos, cosidos a mano: artesanía pura. FONT: http://www.elpais.com/articulo/portada/Animalario/salta/lado/espejo/elpepuculbab/20110226elpbabpor_53/Tes
