DONES AMB EMPENTE
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
 |
Continua llegint...
EDWARD ALBEE – UN FRְAGIL EQUILIBRI
Edward Albee
Washington, 12 de març de 1928Dramaturg nord-americà. Abans de decidir la seva inclinació, treballà en oficis heterogenis i intentà la novel·la i la poesia. Les seves primeres obres suposaren una sàtira de la societat dels EUA feta sovint sota els mòduls del teatre de l'absurd i amb implicacions freudianes: The Zoo Story (1959), The American Dream (1961), etc. Després, bé que incorporant-hi alguna de les tècniques que havia emprat inicialment, s'acollí a la tradició nord-americana del drama psicològic: Who's afraid of Virginia Woolf? (1962), la més reeixida de la seva producció, d'intenció crítica i que obtingué ressò mundial, i A Delicate Balance (1966), on derivà cap al món dels complexos. Les últimes obres tenen un caràcter més experimental, hi domina la discursivitat i hi són omnipresents l'absurd i la mort: Seascape (1975), premi Pulitzer, Listening (1975) i The Lady from Dubuque (1979).
FONT: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0001727&BATE=Edward%20Albee
Edward Franklin Albee (Ciudad de Washington, 12 de marzo de 1928). Escritor estadounidense, introdujo en buena parte a los EE. UU. en las nuevas tendencias dramáticas europeas de la segunda mitad del siglo XX, y en particular de las concepciones del teatro del absurdo. Recibió el premio Pulitzer de teatro en 1994.
La obra cumbre y más conocida de Albee es Who's afraid of Virginia Woolf? (1962; ¿Quién teme a Virginia Woolf?), obra que luego de gran éxito en los escenarios internacionales alcanzó popularidad gracias a su adaptación al cine en 1966.
FONT: http://es.wikipedia.org/wiki/Edward_Albee
Edward Franklin Albee (Washington DC 1928) és un dramaturg nord-americà. Dues de les seves primeres obres: The Zoo Story (La història del Zoo), Qui té por de Virginia Woof? van arribar a tenir un gran ressò internacional i encara avui no paren de representar-se.
La seva escriptura es considera sovint com un examen indiferent de la condició humana moderna. Els seus primers treballs reflecteixen un domini del Teatre de l'absurd, corrent que va trobar el seu punt culminant amb dramaturgs europeus com Jean Genet, Samuel Beckett o Eugène Ionesco. Més endavant va desenvolupar una teatralitat audaciosa amb diàlegs incisius que van ajudar a reinventar el teatre americà de la postguerra fins als primers anys 1960. La voluntat d'Albee en fer evolucionar la seva via, tal com es posa de manifest en produccions més tardanes, l'ha seguit diferenciant dels altres dramaturgs americans de la seva generació.
Darrerament, l'actor i director català Josep Maria Pou ha dut a l'escena una de les seves últimes creacions (2002), La cabra o qui és Sylvia?
FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/Edward_Albee
- Entrevista amb Edward Albee l’any 1966 (en anglès):
http://www.theparisreview.org/media/4350_ALBEE.pdf
...Un equilibri fràgil, delicat, per eludir el daltabaix...
...La fragilitat de l'entrega, del miratge continuat, la rigidesa de les conductes i la paràlisi conseqüentment inevitable que es deriva d'aquesta rigidesa i d'aquestes conductes.
...El paradís perdut que, de fet, mai es va perdre perquè mai no va existir.
La simulació per conjurar el costat fosc de la nostra raó i tornar a l'ordre, a la llum del dia... A l'ordre que oblida i permet seguir i construir un fràgil equilibri...
Edward Albee disecciona una classe mitjana acomodada d'ahir, d'avui... i de sempre... Tot un regne perquè res no canviï, tot i que, com va dir el poeta: 'Nosaltres, els d'abans, ja no som els mateixos'.
W. Burquetti
A Delicate Balance d’Edward Albee es va estrenar mundialment a Broadway el 1966, dirigit per Alan Schneider. [...]
El 1967, Albee va rebre el Premi Pulitzer de Teatre per aquesta peça, un guardó que li havia estat atorgat i vetat el 1962 per Who’s Afraid of Virginia Woolf?
Al 1973 la peça teatral es va convertir en pel·lícula dirigida per Tony Richardson. [...]
La versió que es representa al Teatre Lliure de Montjuic es va estrenar al
Teatre Municipal de Girona el 30 de setembre del 2011.
UN FRÀGIL EQUILIBRI
d' EDWARD ALBEE direcció MARIO GAS
intèrprets Mia Esteve / Pep Ferrer / Mercè Montalà / Rosa Novell / Rosa Renom / Albert Vidal
El punyent ocàs de dos matrimonis infeliços que dibuixa l’obra Who’s Afraid of Virginia Woolf? va fer rebre [a l’autor] moltes crítiques. Quan el Premi Pulitzer de teatre va votar Albee com a guanyador del guardó d’aquell any [el 1962], el comitè del Pulitzer no va acatar la decisió perquè l’obra no representava una visió ‘saludable’ de l’estil de vida americà. Aquell any el Pulitzer de teatre va quedar desert i la meitat del jurat dels premis va renunciar com a protesta. [...]
El Comitè del Pulitzer finalment va premiar Albee el 1967 pel drama metafísic de saló A Delicate Balance. L’obra torna a tractar de dues parelles amb problemes, però modera el realisme aparent de Who’s Afraid of Virginia Woolf? amb un toc de teatre de l’absurd recuperat de les seves primeres peces. A Delicate Balance va anunciar la tècnica de moltes de les seves obres posteriors, en les quals apareixen situacions improbables, dispositius expressionistes o elements de fantasia barrejats amb personatges i diàlegs completament realistes.
FONT: http://www.teatrelliure.com/documents/temp1112/fragil_equilibri_cat.pdf
Continua llegint...
ANIMALARIO – PENUMBRA
Animalario és un grup de teatre espanyol format el 1996 quan els actors Alberto San Juan, Guillermo Toledo, Nathalie Poza i Ernesto Alterio formaren la companyia Ración de Oreja, amb la que presentaren el muntatge Animalario, que seria el primer text com a autor d'Alberto San Juan.
Mentre representen Animalario coneixen Andrés Lima, i la seva afinitat en la manera de veure el teatre els duu a realitzar un nou muntatge unint les seves respectives companyies: Qué te importa que te ame. Un any més tard, amb els dos grups ja unificats, adopten el nom d'Animalario per a denominar a la companyia i estrenen El fin de los sueños, escrita també per Alberto San Juan obtenint el Premi Max al millor espectacle revelació. En 2001 decideixen fer un muntatge amb set texts curts escrits per Alberto San Juan, Juan Mayorga i Juan Cavestany sota el títol de Tren de mercancías huyendo hacia el Oeste. Siete piezas, siete. Aquest mateix any s'estrena també Pornografía barata, escrita i dirigida per Andrés Lima.
Al febrer de 2003 estrenen el muntatge 'Alejandro y Ana: todo lo que España no pudo ver del banquete de boda de la hija del presidente', de Juan Mayorga i Juan Cavestany, per la qual en 2004 van obtenir el Premi Max al millor espectacle de teatre i a la millor empresa de producció. A més d'aquests dos premis, també va ser nominat al millor text teatral. El seu següent espectacle, estrenat en 2004 en el Nou Teatre Alcalá, va ser Últimas palabras de copito de Nieve, de Juan Mayorga, amb direcció d'Andrés Lima. Van obtenir els Premis Chivas 2005 de Teatre al Millor espectacle, text i direcció. El següent muntatge, Hamelin, de nou amb text de Juan Mayorga i direcció d'Andrés Lima, es va estrenar en 2005 al Teatre de l'Abadia de Madrid.
Han obtingut diversos premis: Premio Nacional de Teatro 2005 concedit pel Ministeri de Cultura. El jurat va concedir Animalario el guardó pel seu muntatge de l'obra Hamelin, de Juan Mayorga, en reconeixement del compromís ètic i estètic que aquesta proposta escènica comporta. A més, Hamelin ha estat guardonada també en l'edició dels Premis Max 2006 amb 4 premis MAX de les arts escèniques: Millor Espectacle, Millor Autor, Millor Director i Millor Empresari Privat. En el 2007 s'estrena Marat-Sade de Peter Weiss, en versió d'Alfonso Sastre. És per aquesta obra que és finalista en 6 categories en la XI edició dels Premis Max [...].
Al desembre de 2007 es representa "Argelino, servidor de dos amos", a partir de l'obra de Carlo Goldoni amb direcció d'Andrés Lima i versió d'Alberto San Juan i Andrés Lima. Es representa al Teatre de l'Abadia en coproducció amb Animalario [...].
FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/Animalario
“Soñar. Contar los sueños, compartir la vida. Crecer sin dolor. Eliminar el sufrimiento de la cadena de las generaciones. ¿Quiénes son los monstruos que nos acosan en los sueños?. Cuatro personajes y un intruso convocados por un sueño en la casa de la playa. El mismo verano de todos los años”. Con estas sugerentes palabras, el director Andrés Lima nos introduce en Penumbra, la nueva propuesta escénica de Animalario (Premio Nacional de Teatro en 2005).
Alberto San Juan, Guillermo Toledo, Natalie Poza y Luis Bermejo (un reparto más reducido respecto de otros montajes de Animalario) son los actores que articulan este texto de los dramaturgos (colaboradores de la compañía) Juan Cavestany y Juan Mayorga, y que supone el regreso a las Naves del Español en Matadero Madrid de la compañía, después de Tito Andrónico.
Penumbra arrancó en los ya clásicos talleres de la compañía, del trabajo en equipo, que en este caso, da lugar a un viaje por su perfil más personal, ahondando en los sentimientos que surgieron a raíz de una inquietante interrogante: “¿qué es lo que más os duele?”.
Este es el decimotercer espectáculo de Animalario, compañía que no necesita presentación después de catorce años de trayectoria, que han dado lugar a montajes como Urtain, Marat-Sade, Argelino servidor de dos amos, Hamelin o Alejandro y Ana….
FONT: http://www.mataderomadrid.org/ficha/634/penumbra.html
PENUMBRAde JUAN MAYORGA i JUAN CAVESTANY direcció ANDRÉS LIMA
ANIMALARIO
MONTJUÏC - SALA FABIÀ PUIGSERVER · del 7 a l'11 de desembre
Què va passar ahir a la nit, mentre dormia? Per què els nens no volen dormir? Per què dic mentides i ens en diem?
Per què som amics? Com se li explica el món, a un nen? L’escriptura va venir després de tot això.
La primera paraula que vaig escriure va ser ‘penombra’.
espectacle en castellà
durada 1h. 15' sense pausa
FONT: http://www.teatrelliure.com/cat/programa/temp1112/10penumbra1.htm
Animalario salta al otro lado del espejo
MARCOS ORDÓÑEZ 26/02/2011
Una de las sorpresas del año: la misteriosa y turbadora Penumbra, que reúne de nuevo (¡y cómo!) a Juan Mayorga y Juan Cavestany, en el Matadero, en Madrid. Gran texto, grandes interpretaciones, soberbia puesta de Andrés Lima
Penumbra, en el Matadero, es un valiente salto colectivo: de Juan Cavestany y Juan Mayorga, que no escribían juntos desde Alejandro y Ana y aquí firman uno de los textos más sugerentes y poderosos de los últimos años, y del grupo Animalario, que a las órdenes de Andrés Lima ha corrido, como sus autores, el mayor riesgo que puede correr un artista en estos codificadísimos tiempos: no hacer lo que se esperaba de ellos, aventurarse por otro territorio, otra manera, otra tonalidad. Me ha hecho muy feliz Penumbra (el coraje y el talento son poderosos estimulantes) y me han sorprendido ciertas acusaciones de ininteligibilidad. Vivimos una época en la que se comulga con pedanterías absolutamente indescifrables (la mayoría con sello foráneo) y al mismo tiempo se arruga la nariz ante cualquier propuesta propia que va más allá del relato lineal y del dos más dos cuatro, que se atreve a levantar los velos de la realidad, que imanta su brújula en las aguas de la poesía y el misterio. A modo de senderos en el bosque, diría que las estrategias de Penumbra no están lejos de Pinter (el Pinter de Ashes to ashes), del Bergman más furiosamente onírico de A través del espejo y La hora del lobo, o, más reciente, del estremecedor Purgatorio de Castellucci. O de relatos como En sueños empiezan las responsabilidades, de Delmore Schwartz, una muy adecuada carta de navegación ya desde su título, aunque el mismo texto de Cavestany y Mayorga ofrece no pocas pistas refulgentes. La escena nuclear de Penumbra, en la que los autores parecen condensar su poética y la clave del criptograma está, muy adecuadamente, en el centro de la función: el niño interroga y Penumbra contesta, pero sus frases anteceden a las preguntas: como diría Fox William Mulder, un sueño es una respuesta a una cuestión que todavía no se ha formulado. (Penumbra dirá luego, axiomático: "¿Cómo se le cuenta el mundo a un niño sin mentirle? Como se le cuenta un sueño"). Se nos sugiere también que conviene aparcar la lógica elemental y se nos invita a abrir los ojos y los oídos, único requisito para percibir los ecos, los puentes ocultos, las galerías secretas de la historia, como quien juega "a superponer el plano del metro de una ciudad sobre el mapa de las calles de otra". De hecho, la atenta escucha de ese fragmento culmina con un premio: la revelación de la misteriosa identidad de Penumbra, ese personaje sabio y triste que observa desde lo alto, que parece atravesar las paredes, que abraza y guía a los miembros de la familia o encarna sus más profundos pesares, y que Guillermo Toledo interpreta como si fuera un joven Erland Josephson.
Beatriz San Juan ha diseñado una escenografía tan sencilla (y módica: se agradece) como esencial: el esqueleto de una casa, envuelta en una niebla de láminas de plástico. Niebla traslúcida y densa, que puede asfixiarte. Una casa de verano, donde el padre veraneó en su infancia. Una casa minúscula, por la que los tres (el padre, la madre, el hijo) entrechocan como moscas apresadas en un dado. "Si miras la casa desde fuera", dice el padre, obsesivo, "en la pared de la playa se ven dos ventanas. Sin embargo, dentro hay tres". Como en Rojo oscuro, la primera obra maestra de Dario Argento, lo que oculta la tercera ventana es un hecho de sangre que sólo retienen los sueños. La tercera ventana también puede ser espejo o apertura al naufragio que se repite una y otra vez como una maldición inexorable: el barco que choca contra el acantilado, los pasajeros que saltan por la borda. 365 pasajeros, para ser exactos. El padre (Alberto San Juan) vive en un estado de eterna pesadilla, de constante inminencia de la catástrofe. Viaja en sueños a la vecina casa de los abuelos, reclamado para evitar algo espantoso, algo que ha sucedido o puede suceder en cualquier momento. Pero la voz de la abuela (Gloria Muñoz, en glorioso off) flota en el vacío, compitiendo con el televisor tronante que se convierte en una nueva fuente de horror: a oídos del padre, Pasapalabra puede ser una emisión alienígena, un lenguaje cifrado ("achiote, ajenuz, almáciga") para transmitir sospechas y amenazas. Los sueños invaden y contaminan la vigilia, las palabras, los objetos: una caja de zapatos que se abre al anochecer, en un café, como una horrible ofrenda; el mismo café donde la esposa recibirá una demanda de la que no puede escapar. Alberto San Juan interpreta al padre como el Jack Torrance de El resplandor ("¿Qué os pasa? ¿Me tenéis miedo? Yo no os haría nada, nunca, jamás") sin las muecas de Nicholson; Nathalie Poza, la madre, con el terror sacudiendo sus ojos, su cuerpo entero, le habría dado cien vueltas a Shelley Duvall. El hijo es, literalmente, una marioneta (un aplauso para Ramón y Cía) que en las manos, la voz y la mirada de Luis Bermejo exhala la rabiosa melancolía de un pequeño Hamlet. Hay algunos pasajes mejorables (los rituales de las cenas falsamente felices, que se repiten entre mímicas violentas y música barroca como un ballet mecánico, recuerdan un poco a las toscas resoluciones de cierto teatro independiente de los setenta), pero apenas empañan el clima alucinatorio, subrayado por el piano espectral de Nick Powell y los instrumentos de juguete de Pascal Comelade (de nuevo, ecos de Argento), y pronto quedan atrás, sepultados por los enormes momentos: la brutal escena (puro Lynch) del polvo agónico ("¿Te lo ha pedido mi madre, verdad?"), el crescendo (puro Castellucci) de los sonidos que el niño escucha en la alcoba de los padres, y la mutación final del punto de vista, tan terrorífica como la imagen de la noria en Sputnik, mi amor, de Murakami. Soberbias interpretaciones, tensa y vibrante dirección de Lima: Penumbra (quizás el espectáculo más personal, más íntimo, más doliente de Animalario) encontrará -está encontrando ya- a su propio público, como lo encuentra todo arte que viene de la tripa. Y una cosa más: es un texto perfecta y orgullosamente exportable. Tampoco dejen de ver Un tranvía llamado Deseo, en el Español, y Llama un inspector (Goya, Barcelona), dos montajes solidísimos, cosidos a mano: artesanía pura.
FONT: http://www.elpais.com/articulo/portada/Animalario/salta/lado/espejo/elpepuculbab/20110226elpbabpor_53/Tes
Continua llegint...
SAMUEL BECKETT – DIES FELIַÇOS
Samuel Beckett
(Dublín, 1906-París, 1989) Novelista y dramaturgo irlandés. Estudió en la Portora Royal School, una escuela protestante de clase media en el norte de Irlanda, y luego ingresó en el Trinity College de Dublín, donde obtuvo la licenciatura en lenguas románicas y posteriormente el doctorado. Trabajó también como profesor en París, donde escribió un ensayo crítico sobre Marcel Proust y conoció a su compatriota James Joyce, del cual fue traductor y a quien pronto le unió una fuerte amistad.
En 1930 regresó a Dublín como lector de francés de la universidad, pero abandonó el trabajo al año siguiente, tras lo cual viajó por Francia, Alemania e Italia, desempeñando todo tipo de trabajos para incrementar los insuficientes ingresos de la pensión anual que le enviaba su padre (cuya muerte, en 1933, supuso para el escritor una dura experiencia), hasta que en 1937 se estableció definitivamente en París.
En 1942, y después de haberse adherido a la Resistencia, tuvo que huir de la Gestapo para afincarse en el sur de Francia, que estaba libre de la ocupación alemana, donde escribió su novela Watt. Finalizada la contienda, se entregó de lleno a la escritura: terminó la trilogía novelística Molloy, Malone muere y El innombrable, y escribió dos piezas de teatro. Aunque utilizaba indistintamente el francés o el inglés como lenguas literarias, a partir de 1945 la mayoría de su producción está escrita en francés, y él mismo vertió sus obras al inglés.
La difícil tarea de encontrar editor no se resolvió hasta 1951, cuando su compañera, Suzanne Deschevaux-Dumesnil, que más tarde se convertiría en su esposa, encontró uno para Molloy. El éxito relativo de esta novela propició la publicación de otras, y en especial dio pie a la representación de Esperando a Godot en el teatro Babylone de París; el resonante éxito de crítica y público que obtuvo la obra le abrió las puertas de la fama.
Su ruptura con las técnicas tradicionales dramáticas y la nueva estética que proponía le acercaban al rumano E. Ionesco, y suscitó la etiqueta de «anti-teatro» o «teatro del absurdo«. Se trata de un teatro estático, sin acción ni trucos escénicos, con decorados desnudos, de carácter simbólico, personajes esquemáticos y diálogos apenas esbozados. Es la apoteosis de la soledad y la insignificancia humanas, sin el menor atisbo de esperanza.
Se considera en general que su obra maestra es Esperando a Godot (1953). La pieza se desarrolla en una carretera rural, sin más presencia que la de un árbol y dos vagabundos, Vladimir y Estragón, que esperan, un día tras otro, a un tal Godot, con quien al parecer han concertado una cita, sin que se sepa el motivo. Durante la espera dialogan interminablemente acerca de múltiples cuestiones, y divagan de una a otra, con deficientes niveles de comunicación.
En otra de sus piezas, Días felices (1963, escrita en inglés en 1961), lo impactante es su original puesta en escena: la cincuentona Winnie se halla enterrada prácticamente hasta el busto en una especie de promontorio. Habla y habla sin tregua, mientras su marido Willie, siempre cerca pero siempre ausente, se limita a emitir de vez en cuando, como réplica o asentimiento, un gruñido. Winnie repite a diario los mismos actos, recuenta las pertenencias de su bolso, siempre idénticas, y, sobre todo, recuerda las mismas cosas triviales e intrascendentes, pero que constituyen sus «días felices».
El teatro de Beckett adquiere tonos existencialistas, en su exploración de la radical soledad y el desamparo de la existencia humana y en la drástica reducción del argumento y los personajes a su mínima expresión, lo cual se refleja así mismo en su prosa, austera y disciplinada, aunque llena de un humor corrosivo. En el año 1969 fue galardonado con el Premio Nobel de Literatura.
FONT: http://www.biografiasyvidas.com/biografia/b/beckett.htm
Samuel Beckett
Foxrock, Dublín, 13 d'abril de 1906 — París, 22 de desembre de 1989
Novel·lista i dramaturg irlandès.
D'origen burgès, estudià al Trinity College, de Dublín. L'any 1937 s'instal·là a París, i durant la guerra participà en la resistència. La seva obra, escrita en les llengües anglesa i francesa, fou guardonada el 1961 amb el premi Formentor i el 1969 amb el premi Nobel. És autor de les novel·les Murphy (1938), Molloy (1951), Malone meurt (1951), Watt (1953), L'innommable (1953), Comment c'est (1961), Imagination morte imaginez (1966), Ill Seen, Ill Said (1982), dels contes Le dépeupleur (1971), Compagnie (1980), de les obres teatrals En attendant Godot (1953), Fin de partie (1957), Happy Days (1960), Play (1963), Not I (1973), Rockbaby (1981) i d'altres peces curtes i texts radiofònics. L'any de la seva mort publicà l'assaig El món i el pantaló i, pòstumament, hom reedità la seva primera novel·la More pricks than Kics (1990), la qual, en vida, l'autor es negà que fos reeditada. L'obra de Beckett, de difícil adscripció estètica, es caracteritza per un despullament dels elements formals del teatre i de la narració i per una voluntat de penetració en la circumstància elemental de l'home. Les seves novel·les són la culminació del corrent antinovel·la, que té el seu precedent principal en James Joyce. Així, també, el seu teatre anuncia la mort dels ressorts tradicionals en escena, substituïts pel gest i per la paraula, ineficaços, de l'home lliurat a la liquidació de la seva consciència agònica.
FONT: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0008585&BATE=Samuel%2520Beckett
- Samuel Beckett a la Viquipèdia: http://ca.wikipedia.org/wiki/Samuel_Beckett
- Samuel Beckett a la pàgina de l’Institut Nobel: http://www.nobelprize.org/nobel_prizes/literature/laureates/1969/index.html
- Samuel Beckett (en anglès): http://samuel-beckett.net/
Dies Feliços
| Autor Samuel Beckett Direcció Lurdes Barba | Amb: Silvia Sabaté Mingo Ràfols |
Disseny d’il·luminació Francesc Rodelles
Escenografia Jon Berrondo
Figurinisme Míriam Compte
Producció Francesc Rodelles
Maquillatge i perruqueria Toni Santos
Regidora Lídia Heredia
Constructor Pau Gómez
Disseny gràfic
i disseny web Toni Sabaté
Fotografia David Ruano
Traducció Joaquim Mallofré
Una producció de Winnie Produccions
SINOPSI
Obra divertida i tràgica al mateix temps que ens ofereix una visió absurda sobre l’existència, posant l’accent en la condició humana, en els recursos que troba l’ésser humà per adaptar-se a tot, lluitar contra allò inevitable, contra l’avorriment, refusar la mort.
Winnie i Willie són la parella que trobem poblant aquest espai desèrtic, la seva relació és com la de tants matrimonis convencionals i burgesos, on la comunicació s’ha trencat i quan un –sobretot Winnie– necessita cridar l’atenció és per constatar que segueix existint i, sobretot, per exorcitzar el patiment que la pròpia existència suposa.
FONT: http://www.almeriateatre.com/dies.htm
Presentació
Dies feliços és una de les obres més representatives i més representades de Beckett, juntament amb Esperant Godot i Final de partida. De les tres és la darrera que va escriure, i és on més clarament s’observa l'absoluta sobrietat pel que fa als elements escènics que, en el seu afany de depuració, l’autor va voler imprimir als seus treballs de creació. Un espai obert i desèrtic poblat únicament per Willie, entaforat en un cau, i Winnie, enterrada fins a la cintura i que, amb una tenacitat indestructible, es dedica a omplir el temps amb un ritual d'inútils gestos quotidians i a imaginar que la seva vida és una successió de dies feliços. Una visió absurda sobre l’existència, posant l’accent en la condició humana, en els recursos que troba l’ésser humà per adaptar-se a tot, per lluitar contra allò inevitable.
Lurdes Barba
FONT: http://www.winnieproduccions.com/
- Dies feliços: http://www.winnieproduccions.com/
Continua llegint...
JORDI CASANOVAS – PְÀTRIA
Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1974) és director i dramaturg de la companyia FlyHard, i fundador i director de la sala de mateix nom de Barcelona. Ha escrit una trentena de textos teatrals, entre els quals destaquen Una història catalana (TNC, juny 2011), Dictadura-Transició-Democràcia (Teatre Lliure, 2010), Un home amb ulleres de pasta (Sala FlyHard, 2010), Sopar amb batalla (Versus Teatre, 2010), Julia Smells Like Teen Spirit (Festival Grec, 2009), La revolució (La Villarroel, 2009), Lena Woyzeck (Temporada Alta, 2008), La ruïna (La Villarroel, 2008), City/Simcity (Sala Beckett / Club Capitol, 2007), i Wolfenstein (AREAtangent / Versus Teatre, 2006).
Ha obtingut diversos premis.
FONT: http://www.teatrelliure.com/documents/temp1213/patria_cat.pdf
En Miquel és el primer candidat clarament independentista amb possibilitats reals d’aconseguir majoria a les pròximes eleccions a la presidència de Catalunya. El partit que es troba actualment al govern vol eliminar aquest inesperat i inoportú rival plantejant una jugada sorpresa i els detractors més ultres de la resta de l’estat el volen veure, literalment, mort. Tres dies abans de la jornada electoral, ell ha desaparegut. La seva assessora de campanya no sap on és. El seu fill no ho vol saber. La seva dona desitjaria no saber-ho. La policia investiga. La població està tensa. Si no aconsegueixen trobar-lo aviat, el país sencer pot esclatar.
Pàtria és la segona part de la trilogia de Jordi Casanovas sobre la identitat catalana, després d’Una història catalana (2011).
Fa mesos, potser anys, que vivim un autèntic malson social, econòmic i polític. És per això que no és descabellat pensar que potser sorgirà aviat un individu capaç de moure les masses emprenyades, indignades i cabrejades. La gent, a les cafeteries i als bars, diuen noms mentre prenen el cafè. Terribas. Guardiola. Barberà. Calçada. Qui sap si un d’ells o algú, a qui encara no coneixem, tindrà prou carisma per engrescar tot un poble. Potser tots ens sentirem representats per les seves paraules. Potser creurem que aquesta vegada sí. Potser tindrem la sensació que ens hi podríem jugar la vida, per ell, perquè ell se la jugaria per nosaltres. Potser estarem orgullosos de ser diferents de la resta del món. Potser ens sentirem dir que les coses estan canviant. Potser ens omplirem d’il·lusió. Però no crec que sapiguem mai del cert quins són els pensaments que passen pel cap d’aquest home. En què haurem de creure llavors, en una persona o en una idea? D’ara endavant, nosaltres també serem responsables del rumb qu prengui el nostre país.
Jordi Casanovas
FONT: http://www.teatrelliure.com/documents/temp1213/patria_cat.pdf
PÀTRIA
autoria i direcció Jordi Casanovas
TEATRE LLIURE DE GRÀCIA · del 18 d’octubre a l’11 de novembre
Marcel Borràs / Àlex Casanovas / Lluïsa Castell / Francesc Orella / Fermí Reixach / Rosa Vila
coproducció Teatre Lliure i EL CANAL - Centre d'Arts Escèniques Salt/Girona
durada aproximada primera part 1h. 25’ / pausa 15’ / segona part 45’
FONT: http://www.teatrelliure.com/cat/programa/temp1213/02patria1.htm
“Jordi Casanovas demostra, de nou, tenir ambició. Pàtria és una peça complexa que manté la tensió durant dues hores des del primer minut. La trama no té ni un moment de respir. Aquesta comèdia tràgica intenta fer un símil de com es destrueix una família senzillament feliç a canvi d’uns ideals socialment compromesos i emocionalment patriòtics. I de com la traïció apareix en el revers de la sinceritat. (···) Per moments, pot semblar que l’única voluntat és posar en escena una caricatura de la realitat. I Pàtria és molt més que això. Amb uns diàlegs simples, es descobreixen les contradiccions. (···) Es viu una situació quotidiana però no realista. Ara, la realitat se l’ha menjat.”
Jordi Bordes (El Punt/Avui)
FONT: http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/584239-bona-nit-i-tapat.html
“Pregunta: Pàtria és un text favorable a l’independentisme? Sí. Pregunta: Pàtria és un text sobre l’independentisme? No. No és la premissa de fons que articula aquesta obra. Pregunta: Pàtria és un text polític? Depèn. (···) L’interessant és que la força que empeny aquest personatge a qüestionar el sistema es basa en una gran mentida, en una construcció mítica propiciada pel rancor d’una mare. Raventós (Francesc Orella) vol ser l’heroi que hauria pogut ser el seu pare. La seva energia prové d’una memòria històrica sense fonaments que s’alça, transcendent, per tapar un episodi de despit. Un líder manipulat. (···) Una proposta valenta en la seva lúcida decepció.”
Juan Carlos Olivares (ARA)
FONT: https://seg.ara.cat/premium/cultura/Patria-Casanovas-no-somiada_0_792520783.html
“Pàtria és un drama enaltidor d’un eventual triomf polític exposat amb una elementalitat innocent. L’absència de tota veu oposada a l’ideal sobiranista del líder de la història –Miquel Raventós (Francesc Orella), un periodista ‘indignat’ llançat a la política– omple el relat fins al capdamunt d’una ingenuïtat aclaparadora. Pàtria, però, és també una reflexió sobre el paper de la família al si de la col·lectivitat. (···) El que inquieta no és l’speech de Francesc Orella, magnífic, impecable al llarg de tot l’espectacle, sinó l’aplaudiment que provoca en el públic el seu crit escatològic, un eco del desprestigi de fons on potser s’està enfonsant la classe política catalana. Al costat d’Orella, Àlex Casanovas destaca especialment d’entre el grup de bons intèrprets que es fan ben mereixedors de l’ovació final, per càndida que pugui semblar: Lluïsa Castell, Rosa Vila, Fermí Reixach i Marcel Borràs. (···) El text tal vegada més ambiciós de Jordi Casanovas.”
Joan Anton Benach (La Vanguardia)
FONT: http://epaper.lavanguardia.com/epaper/viewer.aspx
“La peça té paral·lelismes amb l’actualitat però va molt més enllà de l’independentisme. (···) L’espectador és interpel·lat i participa en la reflexió de l’obra. Els intensos debats al final de la funció donen fe de l’interès suscitat per la proposta.”
César López Rosell (El Periódico)
FONT: http://epreader.elperiodico.com
- Més ressenyes crítiques sobre Pàtria: http://www.cervantesvirtual.com/bib_autor/buerovallejo/
Continua llegint...
MIGUEL DEL ARCO – JUICIO A UNA ZORRA
Carmen Machi interpreta Helena de Troia. La dona a qui s’acusa d’haver desencadenat la guerra antiga més famosa, però “qui es pot creure que tot aquell desplegament era per mi?”.
En aquest muntatge teatral, ideat per encàrrec pel Festival de Mérida 2011, Miguel del Arco recull un nou punt de vista del mite: el de la protagonista. Helena de Troia (Carmen Machi) reivindica el seu paper a la història, una història que sempre l’ha fet culpable, des que la va explicar Homer fins que la va parodiar Offenbach. Com diu del Arco: “Una de les dones més famoses i, possiblement, una de les més menyspreades que reclama el dret a triar les paraules que conformen la seva història”
Diuen que el filòsof Gòrgies, especialitzat en retòrica, anava als llocs públics on desenvolupava arguments que recolzaven una tesi determinada per vèncer els defensors de la tesi contrària amb el poder de la seva oratòria. Un cop derrotats, tornava a començar, aquesta vegada defensant la tesi contrària, i esgrimia paraules fins que vencia un cop més els seus opositors. Potser només per fer una nova ostentació de la seva retòrica brillant va triar la figura controvertida d’Helena de Troia per escriure el seu famós Elogi a Helena. Necessitava un tema que comptés amb l’acord de gairebé tota l’opinió pública: Helena era culpable.
Helena de Troia és, possiblement, una de les dones més vilipendiades de la història. Carrega a les espatlles el pes d’haver desencadenat la guerra més famosa de l’antiguitat. Deu anys va estar assetjada pels grecs la poderosa ciutat de Troia. Un exèrcit com no se n’havia vist mai cap es va mobilitzar per forçar els troians altius a tornar al seu amo legítim la reina d’Esparta, convertida en Helena de Troia des que ella mateixa va decidir abandonar el seu regne, el marit i la filla i seguir Paris, fill de Príam, rei de Troia. Però, com diu ella mateixa:
De veritat que algú amb seny pot pensar que tot aquell desplegament era realment per mi?
Helena és un personatge conegut de sobres. Sabem que li van prometre a Paris a canvi que declarés que Afrodita era la més bonica de les tres deesses en discòrdia, ens han explicat el furor irresistible que va produir que fugís amb Paris, la seva bellesa divina és mítica... Però en tots els episodis apareix com un personatge secundari. Un personatge que desencadena accions de les quals no és mai protagonista. Els poetes de l’antiguitat la van fer servir per exalçar el valor o la virtut dels herois embogits sota l’influx de la seva bellesa perillosa, o per contrastar la situació de les dones a qui la luxúria i l’avarícia d’Helena havia convertit en víctimes. Si alguna vegada algun poeta li va donar veu, va ser per ampliar els motius per maleir-la. La van maleir els grecs i els troians, convençuts d’haver estats arrossegats per culpa seva a una guerra interminable. La van maleir gregues i troianes per ser la causa de la mort dels seus marits i fills. I des de llavors, la va maleir la història com a representació de la dona interessada i infidel.
Shakespeare fa cridar la seva Lucrècia, després que la violi Tarquini, quan ella va davant d’un quadre de la guerra de Troia tot buscant Hècuba per calmar el seu dolor:
[...]
Ni tan sols el gran poeta de l’amor reconeix a Helena una lleu traça del que sempre va defensar per damunt de totes les coses. Helena és una puta, d’una bellesa que fa embogir i el seu “plaerprivat”, que no amor, es mereix un càstig criminal.
Helena ens apareix des “d’aquests llimbs imperibles on la col·loca la imaginació dels homes”. Un lloc on ha estat condemnada per la història... per com s’ha explicat la història. Condemnada també per ser la filla de Zeus, la seva única filla amb una mortal, i per la seva aproximació insolent a la bellesa divina. I així com Sísif va ser condemnat a carregar eternament una roca pel vessant d’una muntanya, Helena ho va ser al deteriorament etern: “una eternitat de lletjor per expiar les seves culpes”. Però ella es revolta en contra de déu. I se sotmet al judici dels homes amb l’únic objectiu de “deixar de ser”.
Un judici en el qual sap que ha estat condemnada d’entrada. però l’acumulació de dolor... i la quantitat de temps lliure que deixa l’eternitat... la porten a abordar el seu propi procés. però aquesta vegada vol narrar la història amb les seves paraules.
Diu Gòrgies al principi del seu Elogi: [...]
Aquesta vegada serà Helena qui triarà les paraules que donin forma als fets. Helena reivindica la necessitat de revisar qui escriu la història. La seva és la d’una dona enamorada que va prendre una única decisió en tota la seva vida: seguir l’home que estimava.
La idea d’aquest espectacle va sorgir després de sentir, nit rere nit, la Lucrecia de la Núria Espert anomenar puta a Helena. Sempre la imaginava sobre les altes muralles de Troia, sola entre la multitud, veient com morien els homes, suposadament a causa seva, sense poder fer o dir res al respecte. La imatge del dolor es va multiplicar quan revisant l’Odissea vaig llegir el capítol en què Telèmac, fill d’Ulisses, arriba a Esparta en busca d’un pare que encara no ha tornat a casa després de la guerra de Troia. Helena, a qui Menelau ha tornat a arrossegar a Esparta, en veure el dolor del noi per la falta de notícies sobre on és el seu pare, li ofereix una droga que, barrejada amb el vi, desfà el dolor i calma la còlera. Qui se la beu no vessa llàgrimes durant tot un dia. Amb quin dolor conviu Helena per necessitar tenir a mà aquesta mena de Prozac clàssic?
Es presenta davant nostre, ara i aquí, una Helena gastada, llenguallarga, trompa com un piano per la necessitat de beure permanentment la droga barrejada amb el vi que va oferir a Telèmac per calmar-se el dolor. Una Helena sense por. Amb aquest valor que proporciona estar de tornada de gairebé tot i no tenir-hi res a perdre. Una Helena convertida en una “ruïna del temps”. Una Helena que desafia els homes i desafia déu. Una Helena que reclama l’oblit.
Les fonts han estat moltes: la Ilíada, l’Odissea, Les troianes, Helena d’Eurípides... però un cop assumides vaig deixar que la veu d’Helena es fes forta amb la Carmen Machi en la meva imaginació. La Machi és capaç de tot. Té tots els registres coneguts i fins i tot alguns de la seva propietat única i exclusiva. El seu registre còmic s’ha fet sobradament conegut amb la televisió, però potser no tothom coneix el seu registre tràgic, el que és capaç de fer volar les paraules per fer que l’ànima experimenti una passió pròpia a causa de la felicitat i l’adversitat en assumptes i persones alienes.
Miguel del Arco
FONT: http://www.teatrelliure.com/ca/programacio/temporada-2012-2013/juicio-una-zorra?ref=mes-info
Miguel del Arco
(Madrid, 1968)
Actor, guionista, director de teatre, cinema i televisió, adaptador… En televisió ha escrit guions per sèries i tvmovies com A tortas con la vida, Antivicio, Mediterráneo, Al alcance la mano, Pasión adolescente, Lalola o La sopa boba, les dues últimes dirigides també per ell. Ha escrit i dirigit curtmetratges multipremiats com ara MorirDormirSoñar, Palos de ciego amor o La envidia del ejército Nipón.
Però és en l’àmbit del teatre on ha aconseguit els seus èxits més importants, en primer lloc com a adaptador de textos com ara El astrólogo fingido de Calderón, Luna de miel en Hiroshima de Víctor Weimer, La falsa doncella de Marivaux, Se busca impotente para convivir, sobre la novel·la de Gaby Hoffman, Se quieren o Fashion Feeling Music. I com a director, En el aire de W. Mastrosimone, també adaptada per del Arco, La madre vigila tus sueños de Tomás Gayo, Pulsión de Mark Ravenhill, El proyecto Youcali, un text propi, i més recentment La violación de Lucrecia de William Shakespeare, amb Núria Espert com a única protagonista.
Un espectacle clau en la seva trajectòria teatral ha estat sens dubte La función por hacer, un text escrit per ell mateix a partir de Sis personatges en busca d’autor de Pirandello que va rebre les millors critiques i es va convertir en un gran èxit de temporada. L’equip complet d’aquest muntatge, amb alguna incorporació, va repetir amb Veraneantes. Van seguir-lo dos espectacles més, El Inspector de Gògol al Centro Dramático Nacional i De ratones y hombres de John Steinbeck al Teatro Español.
Carmen Machi
(Madrid, 1963)
En teatre ha treballat als espectacles següents: Quién teme a Virginia Woolf, d’E. Albee, dir Daniel Veronese, Agosto, de Tracy Letts, dir Gerardo Vera; Falstaff, dir.Andrés Lima; Almuerzo en casa de los Wittgenstein, dir.Josep Mestres; Platonov, d’Anton Txékhov, dir. Gerardo Vera; La tortuga de Darwin, de Juan Mayorga, dir. Ernesto Caballero; Auto, d’Ernesto Caballero; Roberto Zucco, de Bernard‐Marie Koltès, dir. Lluís Pasqual; 5 mujeres.com, dir. Ana Rivas; Cuatro años y un día, dir. J. Miguel Contreras; Atraco a las tres, dir. Esteve Ferrer; El mercader de Venecia, de W. Shakespeare, dir. Hansgünther Heyme; Un busto al cuerpo, María Sarmiento y Santiago de Cuba y cierra España, escrites i dirigides per Ernesto Caballero; Dedos, de J. C. Fernández, dir. A. Taraborrelli; La noche XII, de W. Shakespeare, dir. Gerardo Vera; Elcuadro, de Ionesco, dir. Luis d’Ors, i Retablo de la avaricia,la lujuria y la muerte, de Valle‐Inclán, dir. José Luis Gómez, com també en nombroses activitats amb el grup Taormina Teatro.
En cinema ha intervingut als films La estrella, d’Alberto Aranda; Que se mueran los feos, de Nacho G. Velilla; Pájaros de papel, d’Emilio Aragón; Los abrazos rotos, de Pedro Almodóvar; Lo mejor de mí, de Roser Aguilar; Lo que sé de la Lola, de Javier Rebollo; Vida y color, de Santiago Tabernero; Un rey en La Habana, d’Alexis Valdés; Escuela de seducción, de Javier Balaguer; Descongélate, de Dunia Ayaso i Félix Sabroso; Torremolinos 73, de Pablo Berger; Las chicas de Oz, de Guillermo Groizard; Hable con ella, de Pedro Almodóvar; El caballero Donquijote, de Manuel Gutiérrez Aragón; Para pegarse un tiro, de Gustavo Vallecas; Sinvergüenza, de Joaquín Oristrell; Shaky Carmine, de Chema de la Peña, i Lisa, de Carlos Puyet.
En televisió ha participat a les sèries: Aída, Sietevidas, El club de la comedia, Policías, El botones Sacarino, Manos a la obra, Robles, investigador i Famosos y familia.
Entre molts altres, ha rebut els premis Max i Valle‐Inclán de Teatre per La tortuga de Darwin; l’ABC de Teatre per La tortuga de Darwin i Auto; el Premi Ondas, el Fotogramas d’Or, el Premi TP i Premi Unión de Actores a la millor actriu per les sèries Aída i Sietevidas.
FONT: http://www.teatrelliure.com/ca/programacio/temporada-2012-2013/juicio-una-zorra?ref=mes-info
Continua llegint...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)