IRÈNE NÉMIROVSKY - EL BALL


 L’AUTORA:


Irène Némirovsky

Kiev, 11 de febrero de 1903 - campo de concentración de Auschwitz, 17 de agosto de 1942

Novelista de origen ucraniano, que vivió en Francia y escribió en francés. Fue deportada bajo leyes raciales por su origen judío, aunque se había convertido al catolicismo en 1939.

Biografía
Irène Némirovsky era hija de un banquero judío ucraniano, Léon Némirovsky. Fue educada por una institutriz francesa de modo que el francés fue prácticamente su lengua materna; su madre no mostró mucho interés por Irène. También hablaba ruso, polaco, inglés, vasco, finés y yiddish. En diciembre de 1918, la familia de Irène escapó de la revolución rusa y permaneció un año en Finlandia. En julio de 1919, llegaron a Francia. Irène, de 16 años, pudo retomar sus estudios y obtuvo en 1926 la licenciatura en Letras en la Sorbona. A los 18 años comenzó a escribir.

En 1926, Irène Némirovsky se casó con Michel Epstein, un ingeniero transformado en banquero; tuvieron dos hijas: Denise, en 1929 y Élisabeth, en 1937. La familia Epstein se instaló en París.

En 1929 envió su primer novela, David Golder, a la editorial Grasset. Temiendo el rechazo, no incluyó en el sobre ni su nombre ni su dirección. El editor tuvo que publicar un anuncio en la prensa para poder conocer al autor de aquella obra audaz cruel y brillante. Su editor, Bernard Grasset la proyectó entonces en los salones y medios literarios. Esta novela fue apreciada por escritores tan diferentes como Joseph Kessel, que era judío, o Robert Brasillach, que era antisemita. De su novela se hicieron en 1930 adaptaciones para el teatro y el cine.

En 1930, El baile narra el difícil paso de una adolescente a la edad adulta. La adaptación al cine sería la revelación de Danielle Darrieux. Irène Némirovsky se transformó en una consejera literaria, amiga de Joseph Kessel y Jean Cocteau.

Siendo una escritora en lengua francesa reconocida e integrada en la sociedad francesa, el gobierno francés, sin embargo, rechazó su petición de nacionalización en 1938, en una actitud de antisemitismo. Finalmente, el 2 de febrero de 1939, ella y toda su familia se convirtieron al catolicismo.

Víctimas de las leyes antisemitas promulgadas en octubre de 1940 por el gobierno de Vichy, Michel no pudo trabajar más en la banca y a Irène le impidieron publicar. Se refugiaron entonces en Issy-l'Évêque, donde habían mandado a sus hijas en 1939 junto a la familia de su niñera. Irène se dedicaría a escribir aunque no podía publicar. Ella y su marido llevaron la estrella amarilla.

El 13 de julio de 1942, Irene fue arrestada por la gendarmería francesa e internada en el campo de Pithiviers; muy pronto sería deportada a Auschwitz, donde murió de tifus el 17 de agosto de 1942. El mismo día del arresto, su marido emprendió innumerables gestiones para lograr su liberación y finalmente en octubre de 1942 fue arrestado, deportado a Auschwitz y al poco tiempo de llegar, asesinado en la cámara de gas el 6 de noviembre de 1942.

Después del arresto de sus padres, Denise y Élisabeth Epstein vivieron escondidas durante la guerra, ayudadas por amigos de la familia y llevando siempre la valija con los manuscritos inéditos confiados por su madre, entre ellos la Suite Francesa. Eran dos tomos de una novela inacabada que tiene por escenario el éxodo de 1940, la ocupación alemana en Francia y la pérdida del mundo normal; es un relato claro e inteligente de la desaparición de la Francia que existió o, que quizás nunca existió realmente. En ella se describe la sociedad de la Francia de Vichy dibujando escenas de convivencia entre sus miembros y el invasor. Además de los dos tomos escritos tenía recogidas numerosas notas de los tomos sucesivos y de posibles cambios en los ya realizados. No la pudo finalizar porque fue detenida y deportada a Auschwitz donde moriría poco tiempo después. Fue publicada en el 2004. Recibió el Premio Renaudot a título póstumo.

Las dos hijas han conservado la memoria de su madre con varias reediciones. En 1992, su hija Élisabeth Gille, que dirigió en la editorial Denoel la colección "Présence du Futur", publicó la biografía soñada de su madre, El Mirador.

Ediciones en español

  • (2006). El baile. Publicaciones y Ediciones Salamandra.
  • (2006). David Golder. RBA LIBROS.
  • (1988). Fogatas. El Aleph Editores.
  • (1987). Las moscas del otoño o La mujer de otrora. El Aleph Editores.
  • (1997). Los perros y los lobos. Noguer Ediciones.
  • (2007). Suite francesa. RBA LIBROS.
  • (1991). La vida de Chejov. Noguer Ediciones.
  • (2007). El ardor de la sangre. Salamandra Ediciones.
  • (2009). El maestro de almas. Ediciones Salamandra.
  • (2009). Un niño prodigio. Alfaguara.


FONT: http://es.wikipedia.org/wiki/Ir%C3%A8ne_N%C3%A9mirovsky

[…] Deportada a Auschwitz, donde sería asesinada igual que su marido, Michel Epstein, dejó a sus dos hijas una maleta que éstas conservaron durante decenios. En ella se encontraba el manuscrito de Suite francesa, cuya publicación en 2004 desencadenó un fenómeno editorial y cultural sin precedentes: la novela se tradujo a treinta idiomas, obtuvo numerosos premios —entre ellos el Premio Renaudot, otorgado por primera vez a un autor fallecido— y fue uno de los libros más leídos en casi todos los países donde se publicó, con más de tres millones de ejemplares vendidos en todo el mundo. En España fue galardonada con el Premio del Gremio de Libreros de Madrid y también cosechó un sorprendente éxito comercial.

FONT: http://www.salamandra.info/autores.php?autor=182



 L’OBRA:


Título: El baile
Autora: Irène Némirovsky
Título original: Le bal
Traducción: Gema Moral Bartolomé
Autora de la recién descubierta Suite francesa, publicada póstumamente y aclamada por la crítica y el público de media Europa, Irène Némirovsky mostró desde muy joven un talento excepcional. Con veintisiete años de edad, Némirovsky saltó a la fama con esta breve joya literaria sobre la venganza de una adolescente, editada en Francia en 1930 y traducida al castellano en 1986.
Instalados en un lujoso piso de París, los Kampf poseen todo lo que el dinero puede comprar, excepto lo más difícil: el reconocimiento de la alta sociedad francesa. Así pues, con el propósito de obtener el codiciado premio, preparan un gran baile para doscientos invitados, un magno acontecimiento social que para el señor y la señora Kampf supondrá, respectivamente, una excelente inversión y la soñada apoteosis mundana.Pero en casa de los Kampf no todos comparten el mismo entusiasmo. Herida en su orgullo por la prohibición materna de asistir al ágape, Antoinette, de catorce años, observa con amargura los agitados preparativos del baile y siente que ha llegado la ocasión de enfrentarse a su madre, afirmarse a sí misma y realizar su propia entrada en la edad adulta. Con un breve gesto, tan impulsivo como espontáneo, provoca una situación absurda que culminará en un final dramático y revelador.
Dotada de una afilada percepción psicológica, Némirovsky condensa en pocas páginas una historia donde la difícil relación madre-hija y el ansia de reconocimiento social se funden con la pasión por la vida y la búsqueda de la felicidad. Una obra indispensable de uno de los grandes escritores del siglo XX.

FONT: http://www.salamandra.info/titulos.php?titol=391



LA REPRESENTACIÓ:


El TNC presenta una proposta original que combina teatre i dansa. Sergi Belbel reuneix, a El ball, el talent de les actrius Anna Lizaran i Francesca Piñón i de les ballarines Sol Picó i Xaro Campo per dur a escena, combinant moviment i paraula, el text de la prestigiosa Irène Némirovsky, novel·lista descoberta recentment i autora d’obres de pes com Suite francesa, que va assolir el Premi Renaudot de manera pòstuma.
Passats de la pobresa a l’opulència per un cop de sort amb la borsa, el senyor i la senyora Kampf decideixen organitzar un ball a la seva nova gran casa de París i convidar-hi tothom per mostrar la seva esplendor. Madame Kampf és una nova rica, superficial i materialista, que gaudeix denigrant i ridiculitzant les altres dones. Quan Madame Kampf anuncia el ball, la seva filla Antoinette, que acaba de fer catorze anys, somnia assistir-hi. Però Madame Kampf, sempre cruel amb ella, no té cap intenció de permetre-li d’anar a la festa. El ressentiment d’Antoinette cap a la seva mare serà tan gran que acabarà planejant una venjança personal. Sense cap mena de dubte, la vetllada, el ball, serà absolutament inoblidable per a Madame Kampf.
«El ball, breu però incommensurable novel·la d’Irène Némirovsky, és la petita història d’una venjança, la d’Antoinette, una adolescent oprimida, asfixiada, vers la seva mare, la senyora Kampf, una dona exuberant, que acaba de passar de la pobresa a l’opulència pràcticament de la nit al dia. Aquesta revenja impulsiva, gairebé sense premeditació, serà terrible i farà caure les màscares del nucli familiar i social dels senyors Kampf. En el text de Némirovsky, la tensió que s’estableix entre la petita Antoinette i la seva mare adquireix gairebé la categoria de duel, de combat entre dos personatges que aparentment semblen antagònics però que acaben revelant-se com les dues cares d’una mateixa moneda.
Va ser la mateixa Anna Lizaran qui em va fer llegir aquesta extraordinària novel·la i em va fer veure que era fàcilment dramatitzable per ser vista dalt d’un escenari. La idea que la filla, Antoinette, a qui la seva mare no deixa assistir al “ball”, no fos una actriu sinó una ballarina, va sorgir posteriorment, quan la mateixa Sol Picó em va fer saber les seves ganes d’anar més enllà i de participar en algun espectacle teatral. El duel literari de Némirovsky es podria transformar, així, en un combat escènic entre una gran actriu i una gran ballarina i coreògrafa. La novel·la explora magistralment els moviments interiors i els turments que provoca l’adolescència en la ment retorçada i complexa d’Antoinette i aquests sacsejos emocionals podien ser interpretats perfectament a través de la dansa i del moviment.» Sergi Belbel

FONT: http://www.tnc.cat/ca/el-ball-premsa#documents

Continua llegint...

HAROLD PINTER - CELEBRACIÓ



HAROLD PINTER

LA SEVA CARRERA LITERÀRIA:

 

Harold Pinter (Hackney, Londres, 1930 - Londres, 2008) fou un dramaturg, poeta, guionista i actor anglès guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l'any 2005.
Pinter és autor de vint-i-nou obres teatrals, quinze esquetxos dramàtics, més de vint guions per a televisió i cinema, una novel·la, proses de ficció i assagístiques. També és co-autor de dues obres de teatre i de ràdio. Juntament al Premi Tony de teatre rebut el 1967 per The Homecoming (Qui a casa torna) i altres premis i nominacions als Estats Units, autor i obra han rebut diversos premis al Regne Unit i arreu. Els guions per a La dona del tinent francès i Betrayal van ser nominades als premis Oscar, en la categoria de guió adaptat, els anys 1981 i 1983.
La seva primera obra teatral, The Room, escrita el 1957, fou una producció dels estudiants a la Universitat de Bristol que va dirigir l'actor Henry Woolf, que, a més, va interpretar el personatge de Mr. Kidd. Pinter va comentar-li que tenia una "idea" per a una peça i Woolf li va demanar d'escriure-la per poder-la dirigir (com un dels requisits per obtenir un postgrau). Sembla que Pinter la va escriure en tres dies. Per celebrar el cinquantè aniversari de la primera representació de l'obra, Henry Woolf tornarà a representar el paper de Mr. Kidd, a la Universitat de Leeds en un simposi sobre l'autor previst per l'abril de 2007.
The Birthday Party, la segona obra de Pinter i una de les més conegudes, va començar sent un desastre, malgrat una crítica entusiasta al Sunday Times del reputat crític Sir Harold Hobson (que, tanmateix, només es va publicar un cop clausurada l'obra i, per tant, sense possibilitat per salvar-la). Se sol considerar que Hobson va descobrir i àdhuc salvar Pinter. Després de l'èxit de The Caretaker el 1960, que va fixar la reputació teatral de Pinter, es va reprendre The Birthday Party tant a la televisió (on el propi Pinter feia de Goldberg) com al teatre (on va ser ben rebuda). Quan la producció de The Homecoming (1964) de Peter Hall va arribar a Nova York (és a dir, el 1967), Harold Pinter ja era un famós autor de teatre i l'obra va recollir quatre premis Tony, entre d'altres guardons.
En una ressenya publicada el 1958, aprofitant com a subtítol el A Lunatic View d'una obra de David Campton, el crític teatral Irving Wardle va anomenar les primeres obres de Pinter "comèdia de l'amenaça", una etiqueta que el públic ha aplicat sovint al seu teatre, de vegades en un intent d'encasellar-lo i reduir-lo. Aquestes obres s'inicien amb una situació d'aparença innocent que acaba esdevenint amenaçadora i absurda a mesura que els personatges es comporten d'una manera que el públic sol veure com inexplicable, i que enllaça amb el teatre de l'absurd. En aquest sentit, Pinter reconeix la influència de Samuel Beckett, en especial, en les primeres obres; van ser amics i sovint es van intercanviar els esborranys que escrivien.
Des de finals dels seixanta i fins a principis dels vuitanta Pinter va escriure Landscape, Silence, "Night", Old Times, No Man's Land, Betrayal, The Proust Screenplay, Family Voices i A Kind of Alaska. Totes elles dramatitzen aspectes de la memòria i, per aquest motiu, solen veure's classificades com "obres de la memòria". Durant els anys setanta, Pinter es va posar a dirigir més freqüentment. Fins i tot va esdevenir director adjunt de la Royal National Theatre el 1973. En total, ha dirigit gairebé cinquanta produccions, pròpies i d'altres autors, tant per al teatre com per al cinema i per a la televisió.
Des dels anys vuitanta, les seves obres tenen tendència a ser més breus i amb clar contingut polític, per criticar l'opressió, la tortura i altres violacions dels drets humans. En una entrevista el 1985, Pinter afirma que si bé les seves primeres obres presentaven "metàfores" sobre el poder i la manca de poder, les darreres presentaven "realitats" del poder i l'abús. De 1993 a 1999, com a reflex de preocupacions polítiques i personals, va escriure Moonlight i Ashes to Ashes, obres de plena durada amb escenaris familiars relacionats amb la mort i (en la darrera obra) a atrocitats com ara l'Holocaust. En aquesta època, després de la mort dels seus pares, barrejant un cop més política i vida personal, Pinter va escriure els poemes "Death" (1997) (que va llegir en el discurs d'acceptació del Premi Nobel) i "The Disappeared" (1998).
A finals del 2001, [...], va dirigir una versió de la seva peça No Man's Land, va escriure i va actuar en un esquetx titulat "Press Conference" i va aparèixer a la televisió dels Estats Units fent un paper en una pel·lícula de la HBO, Wit, escrita per Margaret Edson (guanyadora del Premi Pulitzer). Des d'aleshores, gradualment més compromès políticament com a "citizen Pinter", l'autor ha continuat escrivint i presentant poesia, peces de teatre, assaigs i discursos de continguts clarament polítics.
El 2005, durant una entrevista a la BBC, va anunciar que deixava d'escriure teatre per dedicar-se a l'activisme polític i la poesia. Aquell mateix any fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura per unes obres que descobreixen el precipici sota una xerrameca diària i foren l'entrada en les cambres tancades de l'opressió.
Ha estat traduït al català per Joaquim Mallafrè (Qui a casa torna), Ernest Riera (Traïció), Imma Garín i Víctor Batallé (La festa d'aniversari), Miquel Berga (Engany), Manuel de Pedrolo, Jordi Malé, Josep M. Balañà, Víctor Batallé amb Joaquim Mallafrè (Esquetxos i altres peces), Jordi Martín (Veus vàries) i Marta Pera (Els nans).
FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/Harold_Pinter


LA CONCESSIÓ DEL PREMI NOBEL:


El dramaturgo británico Harold Pinter,
premio Nobel de Literatura

Considerado uno de los autores teatrales más importantes del siglo XX, el escritor, de 75 años, se ha mostrado muy crítico con la política belicista de Blair
AGENCIAS / ELPAIS.es - Estocolmo / Madrid - 13/10/2005
La Academia Sueca de la Lengua ha decidido por segundo año consecutivo conceder el Premio Nobel de Literatura a un europeo. [...] este año ha sido para el británico Harold Pinter, de 75 años, "máximo exponente del teatro dramático inglés de la segunda mitad del siglo XX", ha destacado la Academia.
En su argumentación, la Academia destaca que Pinter ha sido galardonado por sus "obras, en las que descubre el precipicio que hay detrás de los balbuceos cotidianos y que irrumpe en los espacios cerrados de la opresión".
Pinter se ha declarado “conmovido” y “abrumado” por el galardón. “No he tenido tiempo de pensar sobre eso, pero estoy muy conmovido. Es algo que no esperaba para nada en ningún momento”, ha señalado a los periodistas reunidos a la puerta de su casa en Londres. Interrogado sobre por qué creía que le habían dado el premio, ha dicho: “Eso me pregunto yo”.
Nacido en Londres en 1930, Pinter se crió en un barrio del este de la capital británica poblado por familias obreras y trabajadores inmigrantes, una experiencia vital que se ve reflejada en muchas de sus obras. Tras ingresar en la Royal Academy of Dramatic Art, en 1950 publicó su primer poemario, titulado Poetry London.
Durante los años cincuenta recorrió Irlanda y parte de Reino Unido para representar obras teatrales, en las que él mismo participó como actor con el sobrenombre de David Baron. En 1957 publicó su primer drama, The Room, al que seguirían The Birthday Party (1958), The Caretaker (1959), The Lover (1963), Landscape (1967), Silence (1969), Viejos tiempos (1971) y One for the Road (1984), hasta un total de 29 obras teatrales. En España, Pinter ha sido traducido sobre todo al catalán y en la lista que publica la Agencia española de ISBN, dependiente del Ministerio de Cultura, sólo figuran en castellano Polvo eres, Luz de luna, Tiempo de fiesta y Lenguaje de la montaña.
Duro oponente a las políticas belicistas de Bush y Blair
En 2002 sufrió una operación de cáncer, de la que salió con éxito, y ese mismo año, durante su discurso como doctor Honoris causa por la Universidad de Turín, se declaró claramente en contra de la guerra en Irak y denunció "la pesadilla de la histeria, ignorancia, arrogancia, estupidez y beligerancia" de Estados Unidos, país al que acusó de desarrollar "sistemas avanzados de armas de destrucción masiva" que se prepara para usar "cuando lo considere oportuno".
Perteneciente a la generación de los Jóvenes Airados británicos, del primer ministro de Reino Unido, Tony Blair, llegó a decir que era un "criminal de guerra" y se refirió a Estados Unidos como un país "dirigido por una pandilla de delincuentes". En 2003 publicó una colección de poemas antibelicistas que tituló War (Guerra). El pasado mes de marzo anunció su retirada de la actividad creativa para dedicarse, a tiempo completo, a criticar la "preocupante" forma de actuar de los políticos. No obstante, precisó que su abandono se limitaría al teatro y seguiría escribiendo poesía.

FONT: diari El País




‘CELEBRACIÓ’:



“És potser revelador d’alguna cosa que molts poetes que han construït la seva obra amb una mirada dramàtica i fins i tot tràgica sobre el ser humà, al final de la seva vida i generalment en la seva darrera obra, facin un giravolt de cent vuitanta graus i acabin escrivint una comèdia. En un acte més d’intel·ligència, i moltes vegades després de passar una vida sencera amb l’angoixa de voler saber i intentar explicar el que és inexplicable, acaben somrient, indicant-nos que vistos amb la distància que dóna el coneixement i el temps, només som personatges d’una comèdia lleugera i també acida que es diu vida.

Celebració és la darrera obra de Pinter: una comèdia embogida d’una aparent simplicitat i que posa els seus intèrprets a la corda fluixa, perquè és tan concreta com ho pot ser un sopar en un restaurant de luxe al costat del Covent Garden o del Palau de la Música i al mateix temps tan abstracta i absurda que moltes de les rèpliques i les situacions, essent més “pinterianes” que mai, s’enganxen al vol poètic de Samuel Beckett, un dels seus millors amics. Com el propi Beckett, el Harold Pinter de Celebració, sense deixar de ser profundament anglès, deixa de ser-ho i es desborda més enllà de la pròpia geografia literària. Les seves situacions se’ns fan molt conegudes, i els seus personatges es passegen per llocs molt propers, Catalunya per exemple.” Lluís Pasqual
Celebració, estrenada pel mateix Pinter l’any 2000, és l’última obra del premi Nobel de literatura 2005 i porta un títol que s’acosta molt a l’ambient que es va generar al patronat de la Fundació del Teatre Lliure arran de l’elecció de Pasqual, l’abril passat. Ell, no cal dir-ho, estava força content que la seva ‘casa’ a Barcelona li demanés gairebé de genollons que substituís Àlex Rigola. D’aquí que no creiem que sigui cap casualitat  l’elecció d’aquest Pinter: en primer lloc, perquè confirma la seva voluntat de mantenir la línia contemporània, fresca i actual que ha marcat amb èxit l’encara vigent equip directiu del teatre; i en segon terme, perquè vol que el seu retorn sigui vist alhora com una festa i com una prova que mantindrà la crítica constant al sistema, clau en el moment d’assumir el text original, situat en un restaurant del londinenc Covent Garden on acaben sopant els aficionats al teatre.
FONT: http://www.teatrelliure.com/documents/temp1011/celebracio_cat.pdf

Continua llegint...

ARTHUR SCHNITZLER – LA RONDA
DAVID HARE – L’HABITACIÓ BLAVA

ARTHUR SCHNITZLER; LA SEVA OBRA;
LA RONDA:


Arthur Schnitzler (Viena, 15 de mayo de 1862 - ibídem, 21 de octubre de 1931) fue un narrador y dramaturgo austríaco. Médico de profesión, en sus obras muestra gran interés por el erotismo, la muerte y la psicología. Fue muy admirado por Sigmund Freud, quien lo conoció personalmente y que veía en él una especie de "doble" literario.[ ]En su afán por profundizar en la complejidad psicológica de sus personajes, fue uno de los primeros autores de lengua alemana en hacer uso de la técnica del monólogo interior, en obras como El teniente Gustl (1900) o La señorita Else (1924).

Muchas de sus obras han sido adaptadas al cine y la televisión,[] entre otros, por directores tan conocidos como Max Ophüls (Liebelei, La ronde) o Stanley Kubrick (Eyes Wide Shut).
                                                                          * * *
Schnitzler fue labrándose durante la década de 1890 una importante reputación como autor teatral, que trascendió las fronteras del Imperio austrohúngaro. Al mismo tiempo, sin embargo, sus obras, que desvelaban las debilidades morales de la sociedad austríaca de su tiempo, fueron haciéndose incómodas para el poder constituido, lo cual le ocasionaría no pocos problemas. Su obra Liebelei ("Amoríos"), tuvo un gran éxito, y se estrenó no solo en el principal teatro de la capital austríaca, el Burgtheater (en octubre de 1895), sino también, al año siguiente, en Berlín […]. En 1910 se estrenaría, en Fráncfort, una ópera con el texto de la obra y música de Franz Neumann, siendo llevada al cine en dos ocasiones en vida del autor, en 1914 y 1927. 
Liebelei resultaba, sin embargo, escandalosa para la moralidad de la época, ya que ponía en escena a un adúltero señorito burgués que se aprovechaba despiadadamente de una joven de clase media. En Liebelei están presentes los dos tipos de mujer característicos de la obra de Schnitzler: la süsse Mädel ("muchacha ingenua", según prefiere traducir la expresión Miguel Ángel Vega, aunque la traducción literal sería "muchacha dulce"); y la mondäne Frau ("mujer mundana", expresión semejante a la francesa "femme fatale").
Una de las novelas breves de Schnitzler, El teniente Gustl (1900), que pasa por ser la primera en lengua alemana en la que se emplea el monólogo interior, fue considerada un ataque al ejército, ya que en ella se ridiculizaba implícitamente el sentido militar del honor (el teniente protagonista de la obra piensa seriamente en suicidarse por haber sido insultado por un panadero), y se ponía de manifiesto el antisemitismo reinante entre los oficiales del ejército imperial. Schnitzler, que tenía el grado de oficial médico en la reserva, fue expulsado del ejército en represalia por la publicación de esta obra.
De todas sus obras, sin embargo, la que provocaría una mayor controversia, sería La ronda, ciclo de diez piezas dramáticas de un solo acto, cada una de las cuales está protagonizada por una pareja de amantes, de tal forma que uno de los integrantes de la pareja se repite en dos escenas sucesivas, en una especie de "danza" de los emparejamientos sexuales. Como en otras obras de Schnitzler, se pone de manifiesto la supremacía del instinto sexual sobre las convenciones sociales, ya que en varias de las piezas los amantes son de muy diferente extracción social. […] Al año siguiente, sin embargo, la obra fue retirada de la circulación en Leipzig, y luego en Berlín. Los intentos posteriores de llevarla a los escenarios fueron polémicos y, en ocasiones, prohibidos por la policía, tanto en Austria como en Alemania. En Berlín, la obra se estrenó el 23 de diciembre de 1920, pero fue prohibida por orden gubernativa al día siguiente de su estreno, aunque la prohibición se levantó poco después, tras un juicio; en Viena se estrenó en febrero en la sala de cámara del Volkstheater ("Teatro Popular"), y la representación fue interrumpida por grupos extremistas de ideología antisemita, con el resultado de nuevo de la prohibición de la obra por cuestiones de orden público. El "caso Reigen" (por el título original de la obra, en alemán) dividió a la intelectualidad de lengua alemana, y fueron muchos los autores de renombre que tomaron partido, a favor o en contra de su representación. […]
Entre tanto, la reputación de Schnitzler no había hecho más que aumentar. Dejando aparte el caso antes citado de La ronda, sus piezas teatrales se estrenaron en los principales teatros austríacos y alemanes cosechando importantes éxitos. […]
Durante la Primera Guerra Mundial se abstuvo de pronunciarse ni a favor ni en contra de la guerra, pero publicó un ensayo pacifista, Über Krieg und Frieden. […]
De esta época datan también sus contactos conSigmund Freud. En una carta de Freud a Schnitzler el creador del psicoanálisis le manifiesta su admiración por su obra literaria. […]
Las obras de Schnitzler fueron prohibidas por los nazis en Austria y en Alemania. En 1933, en las tristemente célebres quemas de libros organizadas en Berlín por Joseph Goebbels, sus libros fueron arrojados a las llamas junto con los de otros autores judíos.
FONT: http://es.wikipedia.org/wiki/Arthur_Schnitzler

 DAVID HARE I LA SEVA OBRA:

 

 David Hare (Inglaterra, 1947) fu dramaturgo residente en el Royal Court Theatre en 1970 y 1971 y en el Nottingham Playhouse en 1973. En 1975 cofundó, junto a Max Staford Clark, el Joint Stock Theatre Group y, desde 1984, es director adjunto del National Theatre. [..] Hare es un autor especialmente comprometido con temas sociales y políticos y muchas de sus obras denuncian situaciones y conflictos fundamentales de nuestra época, como el problema palestino, la guerra de Irak o el deterioro de los servicios públicos británicos a raíz de las privatizaciones de los gobiernos conservadores de Margaret Thatcher.
Entre su prolífica producción destacan piezas como Knuckle, Pravda: una comedia Fleet Street, Racing Demon, La ausencia de guerra, Skylight, El beso de Judas, My Zinc Bed, The Permanent Way, Cosas que pasan, La hora vertical o Getsemaní. Ha adaptado obras de Chéjov, Schnitzler y Bertolt Brecht y ha dirigido y escrito varios largometrajes, entre ellos, Wetherby […] o Heading Home. Asimismo, ha escrito guiones de películas tan reconocidas como Herida, Las horas, El lector o My Zinc Bed.
http://escenacontemporanea.com/2010/media/multimedia/ficheros/270.pdf

L’HABITACIÓ BLAVA:


“Nunca fue intención de Schnitzler que su serie de escenas, escrita con total libertad en torno al sexo, llamada ”la Ronda”, fuese interpretada ante el público. Cuando la creó, allá por 1900, el aturo la tildó de “material no publicable”, puesto que la concibió solo para ser “leída entre amigos” [...] A través de los años, el público ha seguido discutiendo si esta obra, que se deshoja como una margarita, sigue vigente o no. En un caso u otro es completamente maleable. cuando he tenido que adaptar obras de Chéjov, Brecht o Pirandello, nunca consideré que tuviera que hacer más que ceñirme al original [...] Pero con Schnitzler me he permitido licencias porque el propio autor ni siquiera llegó a pensar que jamás pudiera ser representada [...] Los cien años posteriores a su escritura han sido testigos de una supuesta revolución, tanto social como sexual. Pero lo realmente asombroso de la función es que parece que el tiempo no ha pasado por ella. Schnitzler no solo fue contemporáneo de Freud, fue también, como el propio Freud y como el mismo Chéjov, un analista. El tema principal de sus obras es la grieta entre aquello que imaginamos o recordamos y lo vivido en realidad. Hubo que esperar años (de hecho, hasta que Marcel Proust dejó de ser un asiduo a fiestas para dedicarse a la creación de su novela magna) para que apareciera otro autor europeo con la agudeza necesaria para describir el traicionero territorio de anhelo y deseo que supuso el siglo XX, con la profundidad y destreza de Schnitzler”.
David Hare
 http://escenacontemporanea.com/2010/media/multimedia/ficheros/270.pdf

LA REPRESENTACIÓ:


Eros i Tànatos. La dualitat bàsica que mou el món. Quan Arthur Schnitzler escriu a principis del segle XX 'Reigen' ('La ronda') estableix una crua relació entre les relacions sexuals i la propagació de malalties infeccioses com la sífilis. La dansa de la mort que sense fer soroll iguala tots els estrats socials. Quan David Hare adapta a finals del segle XX el text amb el títol de 'The blue room (L’habitació blava)' l’ombra de la sida és molt present. Però Hare obvia la pandèmia, la gran mort. El centre dramàtic passa a la “petita mort”, aquest instant de buit existencial després de l’orgasme. El moment dominat pel vertigen de la solitud.

Els personatges de ‘L’habitació blava’ s’endinsen amb mentides en fugaces trobades sexuals i fugen d’elles en descobrir que el buit emocional que tenia lligat de mans el desig els podria portar a un estat d’insuportable sinceritat. Acabada la mecànica del sexe, el següent pensament és com escapar del que pot ser l’únic còmplice de la seva veritable identitat emocional. Hare no desplega aquest pensament en escenes d’una gran complexitat dramàtica. Les trobades es resolen amb diàlegs que insisteixen a presentar-se com a intranscendents. És la suma de les paraules intercanviades entre els deu personatges el que revela el desesperançador missatge ocult.

David Selvas –desdoblegat actor i codirector amb Norbert Martínez– imagina 'L’habitació blava' com una elaborada coreografia dramàtica. Tan important és el nucli de l’escena com les transicions, les moltes maneres d’enllaçar el canvi de parelles, les múltiples maneres d’entrar i sortir d’un espai hiperrealista que sura enmig d’un magma d’irrealitat. L’habitació és l’única cosa real, ocupada per unes ombres que es mouen còmodament entre el conscient i l’inconscient.

El quartet protagonista –una de les opcions de repartir els personatges– encara es troba en el tràngol de baixar el nivell d’excitació que els produeix la responsabilitat d’exposar deu actes sexuals sense perdre la credibilitat. En aquest procés de serenitat interpretativa ja s’hi troba Selvas, que en el seu rol del polític protagonitza dues de les escenes més intenses del muntatge: les que comparteix amb la seva dona (Aurea Márquez) i la model (Maria Rodríguez). Nao Albet encara està fora de control, parapetat després d’una excitada sobreactuació.

Juan Carlos Olivares

http://www.timeout.cat/barcelona/ca/obra/teatre/4944/lhabitacio-blava-the-blue-room

AUTOR: David Hare (Adaptació lliure de La Ronda d'Arthur Schnitzler)
TRADUCCIÓ: Cristina Genebat
DIRECCIÓ: Norbert Martínez i David Selvas
REPARTIMENT:
Nao Albet, Maria Rodríguez
Àurea Márquez, David Selvas

FONT: http://www.teatreromea.com/ca/archive/67/715

Continua llegint...

SÒFOCLES – ELECTRA

 L’ AUTOR EN EL SEU CONTEXT:



La época clásica es la época de mayor esplendor de la literatura griega, y se extiende desde el final de las guerras médicas (449 a. de C.) hasta Alejandro Magno (356 a. de C.). Tras la victoria sobre los persas, Atenas vive su época dorada como centro de la vida artística e intelectual coincidiendo con la democracia de Pericles (por eso se llama a esta época el «siglo de Pericles»).
Entre los nuevos géneros nacidos en esta época destacan la tragedia y la comedia.
La tragedia, que tuvo sus orígenes en las fiestas que anualmente se celebraban en honor de Dionisos (Baco), dios del vino y de la fertilidad de la tierra, se convirtió en el género por excelencia. Las tragedias tenían como personajes a dioses y héroes y la acción estaba por ello repleta de grandiosidad y elevadas pasiones. El tono y el estilo son elevados y solemnes, y el final es siempre trágico. Un tema muy frecuente era la lucha del individuo contra el destino.
A pesar de su origen legendario y mitológico y de lo extraordinario de sus acciones y personajes, la tragedia griega tiene el gran mérito de haber sabido reflejar pasiones y conflictos humanos de todos los tiempos, incluido el nuestro. De ahí que sean numerosos los escritores, de todas las épocas y culturas, que han escrito obras sobre personajes tan representativos de esta tragedia griega como Electra o Antígona.
En las tragedias (que se representaban en los anfiteatros en forma de herradura, situados generalmente en las laderas de una colina) interviene un personaje colectivo, el coro, que viene a representar el sentir colectivo, y que está dirigido por un actor, el llamado corifeo.
Destacan tres autores: Esquilo, Sófocles y Eurípides.
Esquilo, verdadero creador de la tragedia griega, añadió un personaje más a la tragedia primitiva y redujo la importancia del coro a favor del diálogo.
En sus obras plantea siempre importantes problemas religiosos o morales, como la imposibilidad del hombre para escapar a su destino. De sus siete tragedias conservadas, destacan Prometeo encadenado y la trilogía La Orestiada (Agamenón, Las coéforas, Las euménides).
La Orestiada tiene como tema la venganza de Orestes. Agamenón, el héroe de la guerra de Troya, es asesinado al regresar a su patria por su esposa Clitemnestra y por Egisto, con el que aquella se había casado. Orestes, hijo de Agamenón, venga a su padre dando muerte a Egisto y Clitemnestra, su propia madre.
Sófocles, el más célebre de los trágicos griegos, limitó la intervención del coro, dando así más acción a las obras. Sus personajes, aunque heroicos y tomados de la mitología, son más humanos que los de Esquilo, y su estilo no es tan elevado. El destino, que arrastra a los personajes sin una explicación lógica, planea siempre sobre la acción. De sus numerosas obras solo se conservan siete, y entre estas sobresalen Antígona, Electra (sobre el tema de la venganza de Orestes ya tratado por Esquilo: Electra era hija de Agamenón y Clitemnestra, y hermana de Orestes), Ayax y Edipo rey.
Eurípides es autor de tragedias en que los personajes, más humanos y realistas, no se mueven ya a impulsos de los dioses, sino que obedecen a su conciencia. Entre sus obras conservadas, diecisiete, destacan Medea, Electra (sobre el mismo tema ya tratado por Esquilo y Sófocles), Andrómaca e Ifigenia.

FONT: Literatura universal, Castellnou Edicions



SÒFOCLES I LES SEVES OBRES:


Sòfocles

Atenes, ~496 aC - Atenes, 406 aC

Poeta tràgic grec. Membre d'una família rica i influent [...]. Continuador d'Èsquil, les petges del qual, segons un testimoni antic, seguí en els primers estadis de la seva producció dramàtica, avui perduda, a poc a poc formà el seu estil propi i la seva tècnica tràgica. De les tres etapes que, segons el testimoni antic abans esmentat, el poeta distingia en la seva producció, hom ha conservat només obres de la segona i tercera, la qual cosa fa que no sigui possible de seguir amb claredat la seva evolució. L'antiguitat ha transmès solament set peces [...]. Les set obres completes són: Àiax, Les dones de Traquis, Antígona, Èdip Rei, Electra, Filoctetes i Èdip a Colonos, i, bé que els crítics no han pogut establir, d'una manera definitiva, llur ordre cronològic, sembla molt versemblant que és el mateix en què han estat esmentades [...].
Amb Sòfocles, la tragèdia grega assoleix la seva perfecció estètica. La tradició antiga li atribueix una sèrie d'innovacions encaminades a suavitzar les audàcies d'Èsquil. I, en efecte, ell ja no organitza les seves tragèdies en forma de trilogies, com feia Èsquil, sinó en forma d'obres aïllades. Hom pot comprovar que, a poc a poc, anà concentrant l'acció dramàtica entorn d'una figura central, que omple tota l'escena. A les primeres tragèdies el paper de l'heroi o de l'heroïna és complementat per una figura dèbil, que, amb la seva manca de decisió, posa en relleu l'actitud heroica del protagonista (Àiax); d'altres obres tenen forma de díptic (Antígona, Les dones de Traquis). En els escrits de la maduresa tot és organitzat de tal manera que la tragèdia camina directament cap a la seva culminació (és el cas d’Èdip Rei, la seva obra mestra). Sobre el contingut de les tragèdies, cal dir que no hi ha acord pel que fa al sentit últim del seu missatge: alguns crítics fan notar el seu optimisme; d'altres remarquen la distància enorme que hi ha entre Déu i l'home sofoclià. L'heroi, posat en un dilema tràgic, pren una decisió heroica i transcendent, que marca el seu destí. En tot cas, sembla que els personatges centrals són una mena de rebels, cecs per a tot allò que no tingui un valor absolut. I, al costat d'això, el cert és que, en Sòfocles, l'home és el centre, i que, a diferència d'Èsquil, que creu en un arranjament del conflicte tràgic mitjançant una evolució temporal, en Sòfocles hom assisteix a un plantejament absolut del xoc entre poders sobrehumans i l'home. L'art clàssica, feta de serenitat i simple bellesa, trobà en aquest tràgic un dels seus millors representants. Ja l'antiguitat el saludà com un "home feliç" que sabia expressar, amb equilibri, les experiències més pregones a l'esperit humà. La visió idealista de Grècia l'ha considerat sempre el més gran dels poetes tràgics.
Josep Franquesa i Gomis publicà el 1912 la primera versió catalana d’Electra. Carles Riba, que estudià amb profunditat aquest autor, publicà el 1920 i entre el 1951 i el 1964 la versió catalana en prosa de tota la seva obra; paral·lelament la traduí també en vers, apareguda parcialment el 1951 i represa el 1977 en edició completa a cura de C. Miralles. El tema d'Antígona ha inspirat diverses interpretacions contemporànies.

FONT: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0063254&BATE=S%F2focles


     EL MITE D’ELECTRA:



Electra era filla del rei de Micenes, Agamèmnon, i la seva esposa Clitemnestra, germana d'Helena de Troia. Quan Agamèmnon marxà a Troia, Clitemnestra prengué un amant, Egist. Tots dos planejaren fer-se amb el tron de Micenes, encara que aquest ja tenia hereu, el fill nadó dels reis, Orestes. Finalment, Agamèmnon tornà de Troia i fou assassinat per Egist, qui li clavà una daga al coll mentre Clitemnestra li donava la benvinguda. Segons algunes versions fou la mateixa Clitemnestra qui cometé el crim.
Ara la parella ja governava Micenes. Però Electra, tement que Egist matés el seu germà Orestes per evitar una futura venjança, el tragué amb ajuda de la mainadera de palau i el portà secretament a la cort del rei Estrofi, que el crià.
Allà cresqué en companyia del fill del rei, Pílades, que esdevingué el seu millor amic. Pel que fa a Electra i les seves germanes, havien de veure com un intrús ocupava el lloc del seu pare. Les germanes d'Electra finalment es conformaren amb la situació, però ella no feia més que esperar que Orestes fos gran perquè tornés i es vengés. Quan arribà el moment, Orestes tornà disfressat i fingint la seva mort i junt amb Electra planejaren entre el dos l'assassinat d'Egist i de la seva pròpia mare. Orestes encara vacil·lava de cometre matricidi, però consultà l'oracle de Delfos, qui li ordenà que ho fes.
Pel que fa a Electra, un cop venjada la mort del seu pare es casà amb Pílades, l'amic d'Orestes.

FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/Electra



 LA REPRESENTACIÓ:


Electra, de Sòfocles

Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita
Del 18 de març al 25 d’abril de 2010

Després de l’èxit assolit amb Antígona fa tres temporades, Oriol Broggi torna a endinsar-se en una tragèdia grega, i aquest cop ens proposa Electra, de Sòfocles. Les dues produccions comparteixen protagonista (una Clara Segura que estava impressionant com a Antígona), tot i que aquest cop compten amb la solvència de les actrius de Q-Ars Teatre, que d’aquesta manera completen la trilogia sobre les heroïnes gregues que van encetar la temporada passada amb Les suplicants i Ilíada.
Electra, que viu presa del dolor per l’assassinat del seu pare Agamèmnon, rei de Micenes, planeja junt amb el seu germà Orestes venjar-se de l’assassina, la seva mare Clitemnestra. Com una lleona ferida, debatent-se entre la llei dels homes i la llei de la sang, Electra, l’arquetipus perfecte de l’heroïna tràgica, prepara una venjança que l’oracle d’Apol·lo fatalment ja havia predit.
Un text canònic i d’una força extraordinària i un repartiment de plenes garanties en un escenari envoltat de públic que acostarà els espectadors fins al mateix cor de la tragèdia. Ingredients que fan d’aquesta Electra, la primera tragèdia grega que el TNC ha produït, un espectacle indispensable.

FONT: Quadern número 32, Teatre Nacional de Catalunya

Continua llegint...

ANTON TXÈKHOV - PLATONOV

L'AUTOR I LA SEVA OBRA:




Anton Txèkhov


    Taganrog, 29 de gener de 1860 - Badenweiller, Alemanya, 14 de juliol de 1904
Narrador i dramaturg rus. El 1881 començà a publicar els seus contes en periòdics [...] i la seva fama aviat es difongué. Temptat pel teatre, escenificà contes propis, i, després d'un primer intent ja ambiciós, Platonov (1880-81), escriví el drama Ivanov (1887), que fou estrenat amb gran èxit. Amb les seves obres cabdals, La gavina (1896), L'Oncle Vània (1897), Les tres germanes (1901), L'hort dels cirerers (1903), així com amb peces breus com L'ós (1888), El prometatge (1889), etc., donà un tomb decisiu al teatre europeu, ajudat en part per les escenificacions de Stanislavski i Nemirovič-Dančenko. [...]
Creà un teatre "d'estats d'ànim", renuncià a l'acció dramàtica pròpiament dita i es detingué en la pintura d'atmosferes. Els personatges viuen, passivament o amb angoixa i insatisfacció sordes, la decadència de la societat de la Rússia tsarista. El seu destí es resol a llur entorn sense que hi puguin fer res, alhora que entreveuen l'apropament d'un món millor. Publicà un nou volum de contes, En el capvespre (1887) [...] Durant aquests anys escriví alguns dels seus millors contes.

FONT: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0016794&BATE=Anton%20Pavlovi%26#x010d;%20Čekhov

   Anton Txékhov (Taganrog, 1860 – Badenweiler, 1904) és un dels principals dramaturgs i narradors de Rússia. Va néixer a Taganrog, a la Rússia meridional, el 29 de gener de 1860, i va morir de tuberculosi al balneari de Badenweiler, Alemanya, el 15 de juliol de 1904. La seva carrera com a dramaturg va donar com a resultat quatre obres clàssiques del teatre, mentre que els seus millors contes són molt estimats per escriptors i crítics. Va practicar la medicina durant gran part de la seva carrera literària: «La medicina és la meva legítima esposa», va dir, «i la literatura la meva amant».
Va renunciar al teatre després de la desastrosa acollida de La gavina l'any 1896; però l'obra va ser reestrenada amb èxit per Konstantín Stanislavski al Teatre d'art de Moscou.
A conseqüència d'això, va produir L'oncle Vània i va estrenar les dues darreres obres de teatre de Txékhov, Les tres germanes i L'hort dels cirerers. Aquestes quatre obres plantegen un especial repte tant per al conjunt actoral com per al públic, perquè en lloc d'una acció convencional Txékhov ofereix un «teatre dels estats d'ànim» i una «vida submergida en el text». No tothom va apreciar el repte: se sap que Lev Tolstoi va dir a Txékhov, «Saps?, no puc tolerar Shakespeare, però els teus drames són encara pitjors».
No obstant això, Tolstoi admirava els contes de Txékhov. Al principi Txékhov escrivia històries només per diners, però a mesura que la seva ambició artística va anar creixent, va fer innovacions formals que han influït en l'evolució del conte modern. La seva originalitat consisteix en un primerenc ús de la tècnica del corrent de consciència, posteriorment emprada per Virginia Woolf i d'altres modernistes, combinada amb el rebuig de la finalitat moral de l'estructura tradicional de la narració. No va excusar-se per les dificultats a què sotmetia els lectors, insistint que el paper d'un artista era plantejar preguntes, no contestar-les.

Traduccions catalanes


  • Contes, Quaderns Crema, 1995
  • Del foc a les brases, Lumen, 1993
  • El monjo negre, Laertes, 2003
  • La gavina, Teatre Nacional de Catalunya, 1997
  • L'estepa i altres narracions, Edicions 62, 1991
  • Les tres germanes, Pòrtic, 1990, trad. Joan Oliver
  • Les tres germanes, Proa, 2005, trad. Narcís Comadira
  • L'oncle Vània: escenes de la vida rural en quatre actes, Edicions del Mall, 1983, trad. Feliu Formosa
  • Mel salvatge, Edhasa, 1986
  • Teatre complet (Obra completa), Diputaciò Provincial de Barcelona. Institut del Teatre, s. d.
  • Teatre de Txékhov, Aymà, 1982, trad. Joan Oliver
FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/Tx%C3%A8khov



      L’OBRA I LA REPRESENTACIÓ:



   El retrat apassionant de la caiguda d’un home

Platonov és el quart muntatge d’una obra de Txèkhov que es podrà veure al TNC, després de La gavina (1997), Ran del camí (2002) i Les tres germanes (2005). Aquest cop ens endinsem en una obra primerenca del gran mestre rus que parla de la caiguda d’un home, i amb ell, de l’extinció de tot un món. Escrita de manera magistral, Txèkhov descobreix a Platonov tots els temes, els personatges i les obsessions que van caracteritzar la seva obra dramàtica de maduresa. Com afirma Gerardo Vera, director de l’espectacle, «Platonov està travessada per una línia de febre, de bogeria, de vertigen, que li dóna un caràcter singular.» És la febre del camí implacable cap a l’abisme.
Protagonitzada per Mikhaïl Platonov, un mestre d’escola de províncies que arrossega un desencís enorme per la vida que l’acabarà enfonsant en la desesperació, Txèkhov fa un retrat afinat d’una societat ferida de mort, que ataca com un animal moribund i que està a punt de perir definitivament.
Desapareguda durant anys i considerada pel seu autor com a inacabada, va aparèixer una còpia de l’obra, sense títol, en una caixa forta d’un banc de Moscou a la dècada dels anys vint del segle passat. Se’n van fer diverses versions, i a poc a poc ha anat consolidant-se com una referència i un dels grans títols de la dramatúrgia txekhoviana i ara arriba a la Sala Gran de la mà de Juan Mayorga i Gerardo Vera, un dels tàndems artístics més fèrtils de l’escena teatral espanyola, en un espectacle que prossegueix la línia de col·laboració establerta entre el TNC i el Centro Dramático Nacional de Madrid.

ANTON TXÈKHOV

Versió Juan Mayorga

Sala Gran

Del 4 al 20 de juny de 2010

Direcció
Gerardo Vera
Escenografia
Max Glaenzel
Amb la col·laboració d’
Estel Cristià
Vestuari
Alejandro Andújar
Il·luminació
Juan Gómez Cornejo
Música
Luis Delgado
Audiovisuals
Álvaro Luna



Amb
Toni Agustí
Pere Arquillué
Sonsoles Benedicto
Jesús Berenguer
Pep Cortés
Gonzalo Cunill
Raúl Fernández
Antonio de la Fuente
Elisabet Gelabert
Mònica López
David Luque
Carmen Machi
Antonio Medina
Paco Obregón
María Pastor
Andrés Ruiz
Roberto San Martín
Yuri Sídar

Producció
Centro Dramático Nacional 
Festival Txèkhov de Moscou
Espectacle en castellà


Continua llegint...

TENNESSEE WILLIAMS – GATA SOBRE TEULADA DE ZINC CALENTA


«L’ocell que jo espero caçar en la xarxa d’aquesta obra no és la solució del problema psicològic d’un home determinat: el que intento capturar és la qualitat autèntica de l’experiència en un grup de persones, aquella interacció emboirada, parepellejant, evanescent –i ferotgement carregada!– d’uns éssers humans vius dins el núvol de tempesta d’una crisi comuna. Convé deixar una certa part de misteri en el perfil dels personatges d’una obra, talment com queda una gran part de misteri sense revelar en el perfil dels personatges reals, fins i tot si es tracta de la revelació del propi caràcter. Això no eximeix el dramaturg del deure d’exercir l’observació i el sondeig tan a fons com legítimament pugui, però hauria d’allunyar-lo de conclusions massa “fàcils” i d’aquelles definicions massa esquemàtiques que fan que una obra de teatre sigui simplement això, una obra de teatre i prou, i no un esquer per capturar la veritat de l’experiència humana.»

Acotació de Tennessee Williams
a Gata sobre teulada de zinc calenta


L’AUTOR I LA SEVA OBRA:


Tennessee Williams

Thomas Lanier Williams, conegut arreu amb el nom artístic de Tennessee Williams (Columbus Mississipí, 26 de març de 1914 - Nova York, 25 de febrer de 1983) va ser un novel·lista i sobretot dramaturg, les seves obres de teatre van adquirir un ressò extraordinari gràcies a les versions cinematogràfiques que se'n van fer. [...] De filiació protestant, decidí, en els últims anys convertir-se al catolicisme [...].
Després de l'apogeu mundial de la seva obra dramàtica, representada en nombrosos països occidentals, Thomas Lanier Williams s'enfrontaria a la crisi d'un teatre que havia començat a empobrir-se i banalitzar-se al començament de la dècada dels seixanta.
Va obtenir, en dues ocasions, el premi Pulitzer (1947 i 1954), per dues de les seves peces de major tirada universal: Un tramvia anomenat desig (A Streetcar Named Desire) i La gata sobre el terrat de zenc (A Cat on hot Tin Roof), ambdues portades al cinema, amb un gran repartiment artístic després de l'èxit assolit en els escenaris nord-americans. Igual reconeixement va merèixer, el 1961, la seva obra La nit de la Iguana (The Night of The Iguana) en ser mereixedora del Drama Critics Circle Prize.
La primera de les seves obres, Battle of Angels (Batalla dels Angels), 1940, obria un cicle dramàtic dominat per la visió esquinçada i lírica de la forma de vida americana: frustracions, alcoholisme, passions eròtiques, desenganys, donen el to pessimista i escèptic d'aquesta dramatúrgia que va tenir en el cinema estatunidenc de dues dècades una de les seves fonts argumentals de més èxit. Altres peces seves, El zoo de cristall (The Glass Ménagerie), 1944, You touched me, 1946, que pertanyen a la primera fase del seu cicle dramàtic, no permetien preveure l'avui discutit ocàs d'aquest autor, que ja el 1962 declarava ser «físicament repel·lent» i estar «avorrint al públic».
L'èxit teatral i cinematogràfic assolit amb Summer and Smok (Estiu i fum), 1948, i Rose Tattoo (La rosa tatuada), 1950 contrasta amb la banalitat de les seves últimes obres, a l'estil de la seva Bye Bye Birdie, 1960, peça al llindar del fulletó. A aquesta gradual pèrdua de les seves riques virtuts inicials corresponen obres com The Milk Train doesn’t Stop Here Any More (El tren de la llet no es detindrà més aquí), 1962, The Two Character Play, 1967, i In the Bar of a Tokyo Hotel (En el bar d'un hotel de Tokio), 1969.
Com ell mateix explicà en les seves memòries, les seves obres es basen fonamentalment en el sexe i en la violència. La seva homosexualitat obertament confessada, l'induí a convertir a la dona en figura central de la major part del seu teatre. Pel general és una dona vulnerable i sola, que pot suportar el seu turment mercès a un fràgil ensomni del passat i del futur. Però la il·lusió ha d'enfrontar-se amb la realitat, i llavors es produeix una violenta crisi que es desencadena davant la presència més o menys interessada de l'home.
La frustració, la poesia irrealista, la tendresa i la crueltat, són els puntals psicoanalítics de les passions que viuen els personatges de les seves millors obres.
FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/Tennessee_Williams

L’OBRA DE TENNESSEE WILLIAMS DUTA AL CINEMA:

 

Las piezas dramáticas de Tennessee Williams han sido adaptadas en varias ocasiones al cine. Las adaptaciones fueron dirigidas por los más grandes directores de su generación, desde Joseph L. Mankiewicz hasta John Huston. Dada la intensidad de las tramas y la riqueza potencial de sus atormentados personajes, la calidad de estas adaptaciones ha sido, en general, magnífica, y muy propicia para que actores de calidad expongan en ellas su talento interpretativo.
Así, Elia Kazan dirigió en 1951 la primera adaptación al cine de una obra de Williams, Un tranvía llamado deseo, interpretada por Marlon Brando y Vivien Leigh, que se cuenta entre las mejores jamás rodadas sobre un texto del dramaturgo; Daniel Mann llevó al cine La rosa tatuada en 1955, con Anna Magnani, en un papel escrito expresamente para ella y que le dio varios premios de interpretación -Oscar incluido-, y Burt Lancaster pero que la Magnani al negarse a hacerla en los escenarios de Broadway posibilitó la consagración de Maureen Stapleton.
Richard Brooks llevó a cabo con la adaptación de La gata sobre el tejado de zinc caliente en 1958, con Elizabeth Taylor y Paul Newman como protagonistas, una de las películas de referencia obligada si hablamos de las obras del genial Tennessee en la pantalla; y el mismo Brooks dirigió en 1962 la adaptación de Dulce pájaro de juventud, repitiendo a Newman y con la excepcional Geraldine Page; recreando esos ambientes entre sórdidos y claustrofóbicos que caracterizan las obras del sureño, aunque más suavizada con respecto al original que adaptaciones anteriores debido a la censura en los Estados Unidos [...].
Joseph L. Mankiewicz estrenó en 1959 De repente el último verano, con un reparto estelar, como sucede en muchas películas basadas en Williams: Elizabeth Taylor, Katharine Hepburn y Montgomery Clift. Se convirtió casi desde entonces en una de las mejores -si no la mejor- traslaciones de su obra a la gran pantalla.
En 1961, Vivien Leigh repitió con obra de T. Williams en La primavera romana de la Sra. Stone, dirigida por José Quintero y acompañada por un juvenil Warren Beatty como el gigoló romano Paolo di Leo. Quizá no suficientemente valorada en su momento, pese a que gozó de gran popularidad, es una película a tener en cuenta. Cabe mencionar también la espléndida y oscura versión que dirigió John Huston en 1964 de La noche de la iguana, con Richard Burton, Ava Gardner, Deborah Kerr y Sue Lyon, cuya acción transcurre en México, que en su día constituyó un fracaso en taquilla pero hoy emerge como un auténtico clásico moderno. Otros títulos, no tan recordados pero que merecen una revisión, son: Verano y humo, de Peter Glenville (1961), con una de las grandes interpretaciones de Geraldine Page junto a la ya citada Dulce pájaro de juventud, y Propiedad condenada (1966), de Sydney Pollack, con Robert Redford y Natalie Wood.
A partir de los años 70, las obras de Williams se llevaron más a la pequeña pantalla que al cine […], pero aún encontramos una interesante aunque no definitiva adaptación de El zoo de cristal (1987), dirigida por Paul Newman, con Joanne Woodward, John Malkovich y Karen Allen, rodada para la gran pantalla.
FONT: http://es.wikipedia.org/wiki/Tennessee_Williams

 L’OBRA DE TEATRE I LA PEL·LÍCULA:


Cat on a Hot Tin Roof es va estrenar a Broadway el 1955 sota la direcció d’Elia Kazan, interpretada per Barbara Bel Geddes (Maggie), Ben Gazzara (Brick), Burl Ives (Big Daddy), Mildred Dunnock (Big Mamma), Pat Hingle (Gooper) i Madeleine Sherwood (Mae).

El 1958 se’n va fer l’adaptació cinematogràfica dirigida per Richard Brooks amb Elizabeth Taylor (Maggie), Paul Newman (Brick), Judith Anderson (Big Mamma), Jack Carson (Gooper), i Burl Ives i Madeleine Sherwood repetint paper

 * * *
Argumento: Brick y Maggie son un matrimonio que no pasa por sus mejores momentos. Se trasladan a la gran mansión familiar para celebrar el cumpleaños del padre de Brick que está al borde de la muerte por una grave enfermedad. De todo esto se intentará aprovechar otro de sus hijos, Gooper y su mujer Mae.
Ni siquiera la rígida censura de la época, que camufló la homosexualidad de su protagonista, evitó que ésta sea una de las mejores adaptaciones de una obra de Tennesse Williams sino también uno de los grandes clásicos del cine. Temas como la familia, las relaciones paterno-filiales, el amor o la hipocresía desfilan entre la maestría de sus intérpretes y diálogos. Y un recital de Elizabeth Taylor, que recibió la noticia de la muerte en un accidente aéreo de quien era su esposo por entonces, el productor Mike Todd. Hecho que la hizo entregarse aún más al personaje.
FONTS: http://www.teatrelliure.com/documents/temp1011/gata_sobre_teulada_cat.pdf
i http://es.wikipedia.org/wiki/La_gata_sobre_el_tejado_de_zinc

LA REPRESENTACIÓ TEATRAL:


TEATRE LLIURE DE GRÀCIA
del 30 de setembre al 12 de desembre
espectacle en català


GATA SOBRE TEULADA DE ZINC CALENTA
de TENNESSEE WILLIAMS

adaptació lliure i direcció ÀLEX RIGOLA


Continua llegint...

Efectes Col.laterals

Representació dramatitzada d'escenes de les pel.lícules "El Gran Dictador", "Forrest Gump" , etc ...

Continua llegint...