SÒFOCLES – ELECTRA

 L’ AUTOR EN EL SEU CONTEXT:



La época clásica es la época de mayor esplendor de la literatura griega, y se extiende desde el final de las guerras médicas (449 a. de C.) hasta Alejandro Magno (356 a. de C.). Tras la victoria sobre los persas, Atenas vive su época dorada como centro de la vida artística e intelectual coincidiendo con la democracia de Pericles (por eso se llama a esta época el «siglo de Pericles»).
Entre los nuevos géneros nacidos en esta época destacan la tragedia y la comedia.
La tragedia, que tuvo sus orígenes en las fiestas que anualmente se celebraban en honor de Dionisos (Baco), dios del vino y de la fertilidad de la tierra, se convirtió en el género por excelencia. Las tragedias tenían como personajes a dioses y héroes y la acción estaba por ello repleta de grandiosidad y elevadas pasiones. El tono y el estilo son elevados y solemnes, y el final es siempre trágico. Un tema muy frecuente era la lucha del individuo contra el destino.
A pesar de su origen legendario y mitológico y de lo extraordinario de sus acciones y personajes, la tragedia griega tiene el gran mérito de haber sabido reflejar pasiones y conflictos humanos de todos los tiempos, incluido el nuestro. De ahí que sean numerosos los escritores, de todas las épocas y culturas, que han escrito obras sobre personajes tan representativos de esta tragedia griega como Electra o Antígona.
En las tragedias (que se representaban en los anfiteatros en forma de herradura, situados generalmente en las laderas de una colina) interviene un personaje colectivo, el coro, que viene a representar el sentir colectivo, y que está dirigido por un actor, el llamado corifeo.
Destacan tres autores: Esquilo, Sófocles y Eurípides.
Esquilo, verdadero creador de la tragedia griega, añadió un personaje más a la tragedia primitiva y redujo la importancia del coro a favor del diálogo.
En sus obras plantea siempre importantes problemas religiosos o morales, como la imposibilidad del hombre para escapar a su destino. De sus siete tragedias conservadas, destacan Prometeo encadenado y la trilogía La Orestiada (Agamenón, Las coéforas, Las euménides).
La Orestiada tiene como tema la venganza de Orestes. Agamenón, el héroe de la guerra de Troya, es asesinado al regresar a su patria por su esposa Clitemnestra y por Egisto, con el que aquella se había casado. Orestes, hijo de Agamenón, venga a su padre dando muerte a Egisto y Clitemnestra, su propia madre.
Sófocles, el más célebre de los trágicos griegos, limitó la intervención del coro, dando así más acción a las obras. Sus personajes, aunque heroicos y tomados de la mitología, son más humanos que los de Esquilo, y su estilo no es tan elevado. El destino, que arrastra a los personajes sin una explicación lógica, planea siempre sobre la acción. De sus numerosas obras solo se conservan siete, y entre estas sobresalen Antígona, Electra (sobre el tema de la venganza de Orestes ya tratado por Esquilo: Electra era hija de Agamenón y Clitemnestra, y hermana de Orestes), Ayax y Edipo rey.
Eurípides es autor de tragedias en que los personajes, más humanos y realistas, no se mueven ya a impulsos de los dioses, sino que obedecen a su conciencia. Entre sus obras conservadas, diecisiete, destacan Medea, Electra (sobre el mismo tema ya tratado por Esquilo y Sófocles), Andrómaca e Ifigenia.

FONT: Literatura universal, Castellnou Edicions



SÒFOCLES I LES SEVES OBRES:


Sòfocles

Atenes, ~496 aC - Atenes, 406 aC

Poeta tràgic grec. Membre d'una família rica i influent [...]. Continuador d'Èsquil, les petges del qual, segons un testimoni antic, seguí en els primers estadis de la seva producció dramàtica, avui perduda, a poc a poc formà el seu estil propi i la seva tècnica tràgica. De les tres etapes que, segons el testimoni antic abans esmentat, el poeta distingia en la seva producció, hom ha conservat només obres de la segona i tercera, la qual cosa fa que no sigui possible de seguir amb claredat la seva evolució. L'antiguitat ha transmès solament set peces [...]. Les set obres completes són: Àiax, Les dones de Traquis, Antígona, Èdip Rei, Electra, Filoctetes i Èdip a Colonos, i, bé que els crítics no han pogut establir, d'una manera definitiva, llur ordre cronològic, sembla molt versemblant que és el mateix en què han estat esmentades [...].
Amb Sòfocles, la tragèdia grega assoleix la seva perfecció estètica. La tradició antiga li atribueix una sèrie d'innovacions encaminades a suavitzar les audàcies d'Èsquil. I, en efecte, ell ja no organitza les seves tragèdies en forma de trilogies, com feia Èsquil, sinó en forma d'obres aïllades. Hom pot comprovar que, a poc a poc, anà concentrant l'acció dramàtica entorn d'una figura central, que omple tota l'escena. A les primeres tragèdies el paper de l'heroi o de l'heroïna és complementat per una figura dèbil, que, amb la seva manca de decisió, posa en relleu l'actitud heroica del protagonista (Àiax); d'altres obres tenen forma de díptic (Antígona, Les dones de Traquis). En els escrits de la maduresa tot és organitzat de tal manera que la tragèdia camina directament cap a la seva culminació (és el cas d’Èdip Rei, la seva obra mestra). Sobre el contingut de les tragèdies, cal dir que no hi ha acord pel que fa al sentit últim del seu missatge: alguns crítics fan notar el seu optimisme; d'altres remarquen la distància enorme que hi ha entre Déu i l'home sofoclià. L'heroi, posat en un dilema tràgic, pren una decisió heroica i transcendent, que marca el seu destí. En tot cas, sembla que els personatges centrals són una mena de rebels, cecs per a tot allò que no tingui un valor absolut. I, al costat d'això, el cert és que, en Sòfocles, l'home és el centre, i que, a diferència d'Èsquil, que creu en un arranjament del conflicte tràgic mitjançant una evolució temporal, en Sòfocles hom assisteix a un plantejament absolut del xoc entre poders sobrehumans i l'home. L'art clàssica, feta de serenitat i simple bellesa, trobà en aquest tràgic un dels seus millors representants. Ja l'antiguitat el saludà com un "home feliç" que sabia expressar, amb equilibri, les experiències més pregones a l'esperit humà. La visió idealista de Grècia l'ha considerat sempre el més gran dels poetes tràgics.
Josep Franquesa i Gomis publicà el 1912 la primera versió catalana d’Electra. Carles Riba, que estudià amb profunditat aquest autor, publicà el 1920 i entre el 1951 i el 1964 la versió catalana en prosa de tota la seva obra; paral·lelament la traduí també en vers, apareguda parcialment el 1951 i represa el 1977 en edició completa a cura de C. Miralles. El tema d'Antígona ha inspirat diverses interpretacions contemporànies.

FONT: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0063254&BATE=S%F2focles


     EL MITE D’ELECTRA:



Electra era filla del rei de Micenes, Agamèmnon, i la seva esposa Clitemnestra, germana d'Helena de Troia. Quan Agamèmnon marxà a Troia, Clitemnestra prengué un amant, Egist. Tots dos planejaren fer-se amb el tron de Micenes, encara que aquest ja tenia hereu, el fill nadó dels reis, Orestes. Finalment, Agamèmnon tornà de Troia i fou assassinat per Egist, qui li clavà una daga al coll mentre Clitemnestra li donava la benvinguda. Segons algunes versions fou la mateixa Clitemnestra qui cometé el crim.
Ara la parella ja governava Micenes. Però Electra, tement que Egist matés el seu germà Orestes per evitar una futura venjança, el tragué amb ajuda de la mainadera de palau i el portà secretament a la cort del rei Estrofi, que el crià.
Allà cresqué en companyia del fill del rei, Pílades, que esdevingué el seu millor amic. Pel que fa a Electra i les seves germanes, havien de veure com un intrús ocupava el lloc del seu pare. Les germanes d'Electra finalment es conformaren amb la situació, però ella no feia més que esperar que Orestes fos gran perquè tornés i es vengés. Quan arribà el moment, Orestes tornà disfressat i fingint la seva mort i junt amb Electra planejaren entre el dos l'assassinat d'Egist i de la seva pròpia mare. Orestes encara vacil·lava de cometre matricidi, però consultà l'oracle de Delfos, qui li ordenà que ho fes.
Pel que fa a Electra, un cop venjada la mort del seu pare es casà amb Pílades, l'amic d'Orestes.

FONT: http://ca.wikipedia.org/wiki/Electra



 LA REPRESENTACIÓ:


Electra, de Sòfocles

Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita
Del 18 de març al 25 d’abril de 2010

Després de l’èxit assolit amb Antígona fa tres temporades, Oriol Broggi torna a endinsar-se en una tragèdia grega, i aquest cop ens proposa Electra, de Sòfocles. Les dues produccions comparteixen protagonista (una Clara Segura que estava impressionant com a Antígona), tot i que aquest cop compten amb la solvència de les actrius de Q-Ars Teatre, que d’aquesta manera completen la trilogia sobre les heroïnes gregues que van encetar la temporada passada amb Les suplicants i Ilíada.
Electra, que viu presa del dolor per l’assassinat del seu pare Agamèmnon, rei de Micenes, planeja junt amb el seu germà Orestes venjar-se de l’assassina, la seva mare Clitemnestra. Com una lleona ferida, debatent-se entre la llei dels homes i la llei de la sang, Electra, l’arquetipus perfecte de l’heroïna tràgica, prepara una venjança que l’oracle d’Apol·lo fatalment ja havia predit.
Un text canònic i d’una força extraordinària i un repartiment de plenes garanties en un escenari envoltat de públic que acostarà els espectadors fins al mateix cor de la tragèdia. Ingredients que fan d’aquesta Electra, la primera tragèdia grega que el TNC ha produït, un espectacle indispensable.

FONT: Quadern número 32, Teatre Nacional de Catalunya

Continua llegint...