Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Cristiania, actualment Oslo, 1906) fou un dramaturg noruec.
Les seves obres primerenques varen estar generalment inspirades en la tradició escandinava i tenien un to romàntic. Després de dirigir durant alguns anys un teatre a Christiania (1857 - 1862) va obtenir una pensió de l'estat noruec que li va permetre viatjar i instal·lar-se a Roma i, més endavant, a Dresden i a Munic (no tornaria definitivament a Noruega fins al 1891). En aquest període fou quan va escriure dues de les seves obres més notables: Brand (1866) i Peer Gynt (1867), dos poemes dramàtics als quals va començar a donar mostres del seu acurat estil de reconstrucció del passat i dels trets psicològics dels seus personatges. A les seves següents obres va trencar amb l'estil romàntic i va conrear històries realistes de caire social, com ara Els puntals de la societat (1876) o Casa de nines (1879). La seva obra va centrar-se cada vegada més en l'individu i les relacions personals, amb força trets autobiogràfics, com a L'ànec silvestre (1884).
Henrik Ibsen va ser el gran dramaturg del seu temps i l'iniciador del teatre modern (especialment del drama) i va influir d'una manera molt especial en autors com George Bernard Shaw i Luigi Pirandello.
Obra destacada
- Brand (Brand, 1866)
- Peer Gynt (Peer Gynt, 1867)
- Els puntals de la societat (Samfundets støtter, 1876)
- Casa de nines (Et dukkehjem, 1879)
- Espectres (Gengangere, 1881)
- Un enemic del poble (En Folkefiende, 1882)
- L'ànec silvestre (Vildanden, 1884)
- La casa de Rosmers (Rosmersholm, 1886)
- La dama de la mar (Fruen fra havet, 1888)
- Hedda Gabler (Hedda Gabler, 1890)
- El mestre contractista (Bygmester Solness, 1892)
- Quan ressuscitem (Når vi døde vågner, 1899)
- La festa de Solhoug, drama al que hi posà música Joseph August Gläser
Traduccions al català
A principis del segle passat, Ibsen generà un gran interès en alguns autors catalans. Arran d'això se'n feren traduccions d'algunes de les seves peces més emblemàtiques:
- Espectres (Gjengangere, 1881). Drama de família en tres actes. Traducció de Pompeu Fabra i Joaquim Casas-Carbó. 1893.
- Quan ens despertarem d'entre els morts (Når vi døde vågner, 1899). Drama en tres actes. A l'edició no hi consta el traductor. 1901.
- Joan Gabriel Borkmann (John Gabriel Borkmann, 1896). Drama en 4 actes. Traducció de Josep Roca Cupull. 1904.
- Romersholm (Romersholm, 1886). Drama en 4 actes. Traducció de Felip Cortiella. 1905.
- Un enemic del poble (En Folkefiende, 1882). Drama en cinc actes. Arranjament a l'escena catòlica d'A.B. (Lluís Viladot). 1908.
- Nora, casa de nina. (Samfundets støtter, 1876). Comèdia dramàtica en tres actes. Traducció de Josep Maria Jordà. 1912.
- Peer Gynt (Peer Gynt, 1867). Traducció de Ventura Gassol i Joan Puig i Ferreter. 1936.
- La dama del mar. Traducció de Rodolf Sirera. 1982
- Hedda Gabler. Traducció de Feliu Formosa. 1985.
- Un enemic del poble. Traducció de Jem Cabanes. 1985.
- Espectres. Traducció de Feliu Formosa. 1989
Henrik Johan Ibsen
Skien, Telemark, 20 de març de 1828 — Cristiania, 23 de maig de 1906
Dramaturg noruec
Hagué de combinar el treball amb l'estudi, tot maldant per escriure. Fou contractat com a autor pel Teatre Nacional de Bergen (1851), i com a director pel Teatre Noruec de Cristiania (1857). Cansat de l'oposició que hom li feia, s'exilià a Itàlia i a Alemanya (1864-91). Iniciada la seva obra amb Catilina (1850), s'imposà amb Brand (1866). D'una gran penetració psicològica i d'una tècnica dramàtica molt afinada, creà una obra important d'una gran influència en el teatre posterior i molt discutida, catalogable en tres fases. En la primera, de tema històric i folklòric, molt poètica, produí Brand (1866), l'heroi ideal, Peer Gynt (1867), l'antiheroi, i Kejser og Galilaeer ('L'emperador i Galileu', 1873). A la segona fase, marcada per un fort realisme, abordà temes socials conflictius i criticà el que considerava aburgesament del seu país: Samfundets støtter ('Els fonaments de la societat', 1877), defensa de la veritat; a Et Dukkehjem ('Una casa de nina', 1879), Gengangere ('Espectres', 1881) i Hedda Gabler (1890) analitza la situació conflictiva de la dona en la societat; a En folkefiende ('Un enemic del poble', 1882) i Vildanden ('L'ànec feréstec', 1884) defensa la veritat davant l'idealista matusser, i a Rosmersholm (1886) explora els sentiments de culpabilitat i el suïcidi. El simbolisme, més dens a mesura que avançava la seva obra, domina la tercera fase, amb Bygmester Solness ('El mestre d'obres Solness', 1892), John Gabriel Borkman (1896), Når vi døde vågner ('Quan nosaltres, els morts, ens desvetllem', 1899), en les quals contraposa les teories del superhome de F. Nietzsche als valors humanistes.
FONT: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0033345&BATE=Henrik%2520Johan%2520Ibsen
Johan August Strindberg (Estocolm, 22 de gener de 1849 - ídem, 14 de maig de 1912), escriptor i dramaturg suec. Considerat com un dels escriptors més importants de Suècia i reconegut en el món, principalment, per les seues obres de teatre; hom el considera el renovador del teatre suec i precursor o antecedent del teatre de la crueltat i del teatre de l'absurd. La seua carrera literària comença als vint anys d'edat i la seua extensa i polifacètica producció ha estat recollida en més de setanta volums que inclouen tots els gèneres literaris. També es va interessar per la fotografia i la pintura i en una etapa de la seua vida el va obsessionar l'alquímia De personalitat esquizofrènica, durant la major part de la seua vida es va sentir assetjat i perseguit. Aquesta peculiaritat va dotar a la seua obra d'una especial força i dramatisme. Sentint-se atacat i perseguit pel moviment feminista, el seu feminisme de joventut prompte es va transformar en misogínia. Strindberg va estar casat amb tres dones (Siri Von Essen, Frieda Uhl i Harriet Bosse en ordre cronològic) i va tenir fills amb totes tres. En tots els casos, l'experiència matrimonial va ser desastrosa. Va protagonitzar forts polèmiques ètiques i polítiques. A la seua mort era reconegut com un ídol nacional, i al seu enterrament van assistir més de 50.000 persones.
MÉS INFORMACIÓ: http://ca.wikipedia.org/wiki/Strindberg
Johan August Strindberg
Estocolm, 22 de gener de 1849 — Estocolm, 14 de maig de 1912
Escriptor suec
Conreà tots els gèneres, sobretot el teatre, i revolucionà l'ús de l'idioma suec, que dominava prodigiosament. Tota la seva obra reflecteix una vida desgraciada, des de la infància, plena de fracassos afectius, penúries econòmiques, actituds inconformistes, inestabilitat psíquica i provocacions estridents. Amb el drama Mäster Olof (1872) es féu notar, i les novel·les Röda rummet ('La cambra vermella', 1879) i Hemsöborna ('La gent de Hemsö', 1887), sobre l'Estocolm coetani, significaren la seva consagració. Els seus fracassos sentimentals tenen expressió en les narracions recollides en el volum Giftas ('Caseu-vos', 1884), i en els drames Fädren ('El pare', 1887) i Fröken Julie ('La senyoreta Júlia', 1888), on tradueix la conflictiva i impossible relació entre els sexes. La primera d'aquestes obres li meresqué un procés, del qual fou absolt, però d'aquesta tortura psíquica i d'una virada religiosa mística sortiren Inferno (1897), on descriu aquestes experiències personals i el drama Till Damaskus ('Cap a Damasc', 1898-1904). Acabà reclòs, solitari, en el que ell anomenava la Torre Blava, sense deixar de produir; sobresurten entre d'altres el drama Ett drömspel ('Un somni', 1902) i les memòries Ensam ('Solitari', 1903) i Blå Böcker ('Llibres blaus', 1907-12). Conreà també la pintura, amb una tècnica realista i allunyada de l'impressionisme, que li és contemporani. Quant al contingut, la seva obra s'avança a l'expressionisme, i fou qualificada de simbolista per ell mateix. La seva temàtica fou el paisatge, però el paisatge visionari, on els elements, especialment la mar, el cel, els núvols i el vent, i llurs conflictes, eren tractats amb un humanisme panteista. Així aconseguí de comunicar a les forces de la natura les passions dels personatges del seu teatre.
FONT: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0064278&BATE=Johan%2520August%2520Strindberg
La señorita Julia y La dama del Mar, en Madrid y Sevilla
Javier VILLÁN | Publicado el 13/03/2008
La señorita Julia, del sueco August Strindberg, se estrena mañana en el Teatro Fernán Gómez de Madrid y La dama del Mar, del noruego Henrik Ibsen, llegará al Teatro Español de Madrid el 27 de marzo después de pasar por Sevilla, donde puede verse hasta el próximo sábado. El crítico Javier Villán analiza la obra de estos dos autores nórdicos, indaga sobre sus textos y realiza el perfil dramático de sus protagonistas. Además, hablamos con María Adánez, que encarna a Julia en un papel en el que Strindberg dejó muy clara la naturaleza de un personaje que va de lo puramente fisiológico a lo moral.
Dos autores nórdicos, primordiales en el teatro del siglo XX, el sueco Strindberg y el noruego Ibsen coinciden estos días en la cartelera española: aquél con La señorita Julia, dirigida por Miguel Narros, e Ibsen con La dama del mar, en versión de Susan Sontag, dirigida por Bob Wilson. August Strindberg es un dramático caso de fusión entre vida y obra; a tal extremo que hubo momentos en su vida -confesión propia recogida por su biógrafo Martin Lamm- que no podía distinguir entre lo vivido y lo inventado. Elemento común a ambas realidades strindbergianas -la existencial y la escénica- es el desajuste emocional, el abrupto conflicto de caracteres que agita el desarrollo de sus obras.
Por su parte, Henrik Ibsen anticipa y crea una auténtica modernidad de la que buena parte del teatro actual sigue siendo deudora. Harol Bloom lo incluye en su libro El canon occidental junto a otras doce figuras del todo imprescindibles en la historia de la cultura: Shakespeare, Dante, Chaucer, Cervantes, Montaigne, Whitman, Tolstoi, Proust, Joyce, Milton, Goethe y Wordswort. Podrá ser discutible la lista o la inclusión en ella del noruego; mas lo cierto es que Ibsen es el autor más representado en el mundo después de Shakespeare. Harold Bloom afirma que la obra del noruego nada tiene que ver con las fuerzas sociales y las consiguientes tensiones de su época, lo cual elimina la condición de resultante histórica que yo creo imprescindible en toda genialidad. Supuesta la existencia del genio, parece claro que éste ha de ser un producto histórico; y puede que la genialidad consista precisamente en eso: en superar la realidad social y aportar una nueva visión transformadora, tanto en las formas como en el pensamiento.
Ibsen como universo
Puede que La dama del mar no sea Casa de muñecas, ni Ellida y sus hijastras posean la fuerza de Nora. Pero forma parte del universo de Ibsen con parecido derecho a Un enemigo del pueblo, Los patos, Peer Gynt, Epílogo a Romersholm, etc..... Los anhelos de emancipación que comparten Ellida y sus hijastras tienen ecos del portazo de Nora. Es decir, ecos de una lucha emancipadora, por parte de unas mujeres no sólo sometidas y despojadas de su capacidad de elección, sino colaboradoras imprescindibles en la transmisión de la ideología que las oprime. La coacción a la libertad con un matrimonio de conveniencia es algo más que una agresión individual: es la negación de una libertad de elección universal. No sé si, como en la célebre canción de Concha Piquer -sé que Tatuaje no es La dama del mar ni Rafael de León el genial Ibsen- el marinero errabundo “era hermoso y rubio como la cerveza”, pero lo cierto es que su regreso hace crujir las estructuras del matrimonio de Ellida que lo había amado y siguió amándolo tras el abandono fugitivo.
Por eso Ellida va a bañarse cada día al mar; por eso ve en sus olas la fuerza imponente de la libertad, el misterio cansado de sus deseos de amor libre. Ese marinero que había dejado sobre la piel y el alma de Ellida el tatuaje de sus besos, introduce un factor de desestabilización tanto en la órbita personal como en el orden social. Yo hubiese recomendado a Susan Sontag y a Wilson escuchar a la Piquer en Tatuaje. Y se lo recomiendo vivamente a ángela Molina, que la habrá escuchado miles de veces. Por su parte, Strindberg es una mezcla de socialismo utópico y conservadurismo siempre cabreado y amargo. La señorita Julia es un arrebato sexual, una brutal expresión de erotismo articulado en torno a las diferencias de clase. En Julia, el ama, pugnan el deseo natural por el macho, su criado, presunto novio de la criada, y una especie de derecho de pernada; de un lado la explosividad del instinto y de otro la conciencia de autoridad derivada de su condición de dueña y señora. La tórrida y devastadora relación con el criado, es, en principio, un juego, casi una exigencia laboral de ama a siervo.
Strindberg, ambición y sentimientos
Pero todo se complica, y lo que empezó como diversión deriva en pasión devastadora. Juan, representante de una clase social en ascenso, ambicioso y sin escrúpulos, usa su poder de macho sobre una hembra en celo, para sus ambiciones de medro. Y Julia, la señorita, se siente deshonrada, por la anulación de su voluntad bajo el poder de un semental, del garañón que es su criado. Pero los planteamientos dramáticos de Strindberg no son un catálogo doctrinal ni un sermón moral, ni siquiera la condena o reivindicación de una u otra clase: son sentimientos en carne viva.
Para que dudosos malabarismos intelectuales no malbaraten el sentido de su obra, dejó muy clara la naturaleza del personaje, llevando su conducta más allá de lo puramente fisiológico o lo puramente psicológico o lo puramente moral. Escribe: “He motivado el trágico destino de la señorita Julia con un buen número de circunstancias: el carácter de la madre, la equivocada educación que le da su padre, la influencia del novio en un cerebro débil....Hay, además, otros motivos más próximos: el ambiente festivo de la noche de San Juan (...) sus ocupaciones con los animales, la excitación del baile, la influencia afrodisíaca de las flores y, finalmente, la casualidad, que lleva a la pareja a una habitación solitaria, amén del atrevimiento del hombre excitado”.
Todo este cerro de causas y concausas habrá de ordenar y jerarquizar Miguel Narros con su dirección. Y, lo que es más importante, habrá de darle vida turbadora una actriz fresca y frutal como María Adánez. La impetuosa y trágica sensualidad de Julia, la señorita, su conciencia de culpa y de deshonra es un desafío.
FONT: http://www.elcultural.es/version_papel/TEATRO/22678/StrindbergIbsen
Continua llegint...
